19.09.2024 - 21:40
“Em sembla també que havia volgut tornar a S i veure de nou les colònies perquè esperava així pouar la força per escriure la novel·la que volia iniciar. Una mena de prolegomen necessari, benèfic per a l’escriptura de gest propiciatori, el primer d’una sèrie que més tard em farà tornar a diversos indrets –o de pregària, com si el lloc pogués ser un obscur intercessor entre la realitat passada i l’escriptura. Desviar-nos per anar a S s’emparentava, en el fons, amb el petó que, seguint els pelegrins i davant del fàstic de M., que s’ho va estalviar, vaig dipositar al peu de la Verge Negra de Montserrat formulant el vot d’escriure una novel·la.” És un fragment Memòria de noia (Angle Editorial, en traducció de Valèria Gaillard), en què la premi Nobel de literatura Annie Ernaux evoca el viatge que va fer a la península ibèrica, l’any 1962, en companyia d’una amiga, i les seves pregàries a la Mare de Déu per poder escriure una novel·la que acabaria al calaix, després d’uns quants refusos editorials. Una obra titulada Un arbre, que ella mateixa considerà escrita massa ràpidament, i poc fidel a la seva divisa d’escriure per a venjar la seva raça… que va començar a perfilar després de la seva visita a Montserrat. Ho va explicar a Barcelona durant la seva darrera visita, davant un públic fidel que va omplir de gom a gom la biblioteca Jaume Fuster per a seguir la conversa amb la periodista Anna Guitart.
El propi Montserrat
Tot i que la Moreneta no té raça –el color negre sembla degut al color de les espelmes que durant anys han ennegrit la talla romànica– i que Ernaux es refereix a les classes populars o la menestralia familiar de províncies enfront de la burgesia, tot plegat ens porta a pensar en un altre visitant il·lustre de la muntanya de Montserrat, el 44è president dels Estats Units, Barack Obama, que hi va pujar acompanyat de la seva dona, Michelle, i el matrimoni Spielberg. Tots recordem el gest de l’ex-comandant en cap saludant amb reverència l’abat Manel Gasch, en què no sols reconeixia la seva condició de dignitat eclesiàstica –la revolució americana no es va fer contra una església feudal, sinó prenent com a base la llibertat religiosa que els pares pelegrins havien aconseguit fugint d’Europa–, sinó també com a dipositari d’una història mil·lenària. Precisament, el començament de les celebracions del mil·lenari de la fundació del monestir per l’abat Oliba l’any 1025 és el motiu d’una exposició al Palau Robert que s’ha inaugurat aquesta setmana i que ens hem afanyat a visitar.
Qui no va anar mai a Montserrat fou el poeta Johann Wolfgang von Goethe. El gran tour no passà pel Principat. De tota manera, l’autor de Faust tingué coneixement precís de la muntanya i del centre espiritual que s’hi arrecera gràcies al seu amic, l’antropòleg Wilhelm von Humboldt, que hi pujà el 26 de març de l’any 1800 durant un viatge a Catalunya. La descripció que en va fer causà un gran impacte en l’escriptor, que va prendre Montserrat com a metàfora de creixement espiritual i de vincle amb la natura. “Enlloc no trobarà la persona la felicitat i la pau sinó en el seu propi Montserrat”, va deixar escrit en una cita que dóna la benvinguda a la primera de les dues sales. Justament, és en aquesta idea on es vol incidir: cadascú de nosaltres té un Montserrat. El seu Montserrat. Fent memòria, jo mateix puc comparar el mateix anecdotari dels testimonis més anònims entre els recollits a la multiforme exposició: familiars amb el nom propi de Montserrat –una tia, per a més detalls–, excursions i caminades, pujades amb l’aeri, visites al cambril, compres de mató i pa de figues, sorpreses al museu, misses conventuals audicions del “Virolai” cantat per l’Escolania, rampells d’acció de gràcies –com el que porta a embarcar els avis en una estrena del carnet de conduir– i, més específicament, recerca a l’arxiu i, fins i tot, la direcció d’una petita exposició instal·lada al vestíbul de l’hotel Cisneros. Aquest mostra sobre l’abat Antoni M. Marcet i els capítols següents de la història del monestir, dels quals parlo al llibre Sabotatge contra Franco, juntament amb la coneixença personal del pare Hilari Raguer, em van donar una visió polièdrica d’aquest centre espiritual i nacional.
Montserrat-Catalunya
Enclavat en una muntanya geològicament singular, en podem dir totèmica, farcida de llegendes i màgia –els ufòlegs no s’han inventat res–, el monestir de Montserrat arribà al segle XIX en un estat de decadència. Ocupat i destruït per les tropes napoleòniques i suprimit amb la desamortització de Mendizábal, va renéixer amb tossuderia impulsada per la Renaixença, que d’ençà dels inicis l’havia considerat un santuari de la pàtria. De fet, l’any 1880 es va celebrar el mil·lenari de la troballa de la talla de la Mare de Déu per uns pastors, que miraculosament no es va voler separar d’aquell palau fet pels angelets amb serres d’or, tal com diu el “Virolai” de Jacint Verdaguer, un dels poetes més montserratins. La identificació simbiòtica entre el monestir i el país es va anar confirmant amb la proclamació pel papa Lleó XIII de la Moreneta com a patrona de Catalunya, la coronació solemne de la Mare de Déu i la concessió del títol de basílica menor.
Focus d’irradiació del catalanisme catòlic, també va ser el centre de la renovació litúrgica de les primeres dècades del segle XX. Exportadora de talent –de Gregori M. Sunyol, president de l’Institut Pontifici de Música Sagrada; Romuald Simó o Celestí Gusí, alts càrrecs de l’orde; fins a l’actual president de la congregació de Subiaco-Montecassino, Ignasi Fossas, el músic Jordi-Agustí Piqué o el bisbe i exarca dels catòlics grecs de ritu bizantí Manuel Nin–, Montserrat va viure un renaixement cultural vist amb suspicàcia per la dictadura de Primo de Rivera, que recelava de la pronúncia italiana del llatí i dels Pomells de Joventut. Amb l’esclat de la guerra i la violència anticlerical –que posà fi a la vida d’uns quants monjos–, l’abat Marcet se’n pogué anar a Itàlia gràcies als bons oficis dels consellers Ventura Gassol, Josep Maria Espanya i Manuel Corachan, i el monestir restà sota la responsabilitat del polític Carles Gerhard i Ottenwälder, convertit en hospital i impremta.
Una història que tampoc no podem eludir
Després de la guerra, l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat va esdevenir una reivindicació de catalanitat i reconciliació sota l’aparença d’un acte nacionalcatòlic presidit per un ministre de Franco. Hi van fer les primeres armes joves com Jordi Pujol, Joan Reventós i Josep Benet, i que precipità el retorn de l’exili de Joan Sales i Raimon Galí. El nou home fort del monestir va ser l’abat Escarré, una personalitat que encara avui polaritza la comunitat i els historiadors. El governant amb mà de ferro de la comunitat o el pare protector dels monjos? L’home que rebia Franco sota pal·li o l’autor d’unes polèmiques declaracions contra el règim a Le Monde? Un eclesiàstic exiliat per un règim que es proclamava protector de la fe o l’aspirant a ser el Makàrios de Catalunya, com va dir Josep Tarradellas? Fos com fos, el tradicional acolliment benedictí va convertir aquest interior de Montserrat que avui podem veure gràcies a les tècniques digitals al Palau Robert, en l’escenari de la tancada d’intel·lectuals contra el procés de Burgos, saó necessària per a la formació de l’Assemblea de Catalunya, i que va aplegar tres-cents escriptors, artistes i creadors, d’Antoni Tàpies a Montserrat Roig, i de Joan Manuel Serrat a Núria Espert. El 17 de novembre de 1974, ara fa cinquanta anys, aprofitant un acte de celebració dels setanta-cinc anys del FC Barcelona, un montserratí de pedra picada com Pujol hi fundava un nou partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Aquells mateixos dies, Montserrat també acollí la fundació del Reagrupament Socialista i Democràtic, del malaguanyat Josep Pallach, de qui –segons notícies que tenim– algú prepara una nova biografia.
Aquesta és una història de Montserrat, però el monestir també n’acull de menys edificants i honorables. Parlo, per exemple, de les denúncies de tres dels monjos de més prestigi i talla intel·lectual i moral –Raguer, Evangelista Vilanova i Lluís Duch– sobre els conflictes ocasionats per la vida sexual d’alguns membres de la comunitat, i que avui es pot dir que amagaven pràctiques d’abús com les que anys després van ser denunciades per alguns afectats. Llavors tot plegat va ser despatxat amb frivolitat o omertà, parlant d’un suposat “lobby rosa”, gestionant-ho de la manera tradicional –és a dir, silenci i ocultació– i castigant els monjos denunciants amb el desterrament. Ara sabem que, per a alguns nens i joves, el seu Montserrat era dolor i patiment. D’això, també n’hem de parlar en aquest mil·lenari, més enllà del debat sobre la Medalla d’Honor del parlament, merescuda o no. Perquè, com diu l’evangelista Joan, “coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures”.
