El monestir de Sant Miquel dels Reis esdevé lloc de reparació als represaliats i empresonats pel franquisme

Alguna cosa es mou en el terreny de la reparació i la memòria al País Valencià. L’anunci de la futura llei de Memòria Democràtica, l’exposició sobre la València capital de la República i l’acte d’homenatge del govern als represaliats empresonats a Sant Miquel dels Reis són fets que, llegits en conjunt, poden assenyalar el camí cap a la normalització. Es va invertint la tendència, s’ultrapassen les cortines i s’arraconen els mantells de silenci. Obrint fosses es poden tancar ferides. Fent homenatges als presos es pot alleujar el dolor dels familiars. Posant noms i cognoms, fent-los visibles, hom els retorna la dignitat, el dret de ciutadania. Tant a Catalunya com a les Illes Balears ja han començat a fer-ho.

Tot aquest procés es construeix prenent decisions que a vegades només són gests. En unes altres ocasions es tracta de tornar al lloc dels fets i comprovar que la memòria encara hi és, que el passat no s’esborrarà mai per bé que l’espai hagi canviat d’ús. Això va passar, ja fa uns quants anys, a tocar de Tavernes Blanques, a l’Horta, quan el monestir de Sant Miquel dels Reis, que havia estat presó entre el 1936 i el 1966, va ser sotmès a un remodelatge profund per a convertir-lo en la seu de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

De presó franquista a Biblioteca Valenciana
El monestir era un lloc infecte on, segons dades del Fòrum per la Memòria Històrica, entre els anys 1939 i 1954 van morir 175 persones. La majoria per malalties pulmonars com ara pneumònia o tuberculosi. No era un centre de reclusió de presos comuns, sinó que quan es va haver acabat la guerra, s’hi empresonava gent que s’havia manifestat partidària de la república o era obertament desafecta al règim franquista. Manuel García Corachán relata a

Memòries d’un presidiari: ‘Vaig a descriure –grosso modo– el que és Sant Miquel. Un casalot gran, meitat convent, meitat presó, antigament crec que palau, amb dos patis interiors, el gran i el menut com els anomenem, separats per l’església. […] Des de les nostres finestres es veu l’horta, Alboraia, el Cabanyal, un tros de mar i el pas d’éssers que, oh Déu, gaudeixen de la inefable dita de la llibertat…’ El batlle republicà de València, José Cano Coloma, hi va estar dos anys i explicava en les seues memòries que era un lloc pensat per a 200 persones, però que n’hi van arribar a encabir 6.000.

Aquest espai, el monestir construït al segle XV, va ser redimit i des de l’any 2000 és el magatzem de les paraules i de la saviesa que atresoren els llibres i els arxius que s’hi custodien. I, per a acabar de tancar el cercle de la memòria, un dels principals actius de la biblioteca és l’anomenada Biblioteca de l’Exili Republicà en la Biblioteca Valenciana, un fons compost per les biblioteques i arxius personals donats per exiliats o pels seus hereus. Són intel·lectuals de prestigi que, tot i que fugiren de València, hi mantingueren algun vincle familiar o afectiu. Entre més dipòsits, hi ha els documents de l’Ateneu Espanyol de Mèxic, el de Juan Gil Albert, el de Jesús Martínez Guerricabeitia i el de la Casa Regional Valenciana a Mèxic, per a posar-ne alguns exemples.

L’arxiu Medrano-Supervía

Aquesta secció va nàixer amb la donació que l’any 1995 va fer la mestra Guillermina Medrano. Ella i el seu marit, l’advocat de Riba-roja de Túria Rafael Supervía, eren intel·lectuals que pogueren fugir, com la majoria, passant peripècies diverses i van viure l’exili primer a París, després a la República Dominicana i finalment als Estats Units. Allí tots dos van treballar de professors. Guillermina era mestra d’espanyol i entre els alumnes tenia els fills de la societat més acabalada de Washington. Rafael era professor a la universitat. Des d’aquesta posició de privilegi mantenien contactes amb més exiliats, organitzaven actes en pro de la democràcia i intercanviaven correspondència amb líders republicans com ara Indalecio Prieto i Álvaro de Albornoz. Casa seua es va convertir en una mena d’ambaixada antifranquista.

Demà, dins l’homenatge que el govern valencià retrà als presos represaliats de Sant Miquel dels Reis, es farà a la mateixa biblioteca una jornada d’estudi de la parella Medrano-Supervía i, per extensió, de l’exili nord-americà.

Guillermina Medrano era militant del Partit Republicà Radical Socialista, després Esquerra Republicana, i va ser la primera dona regidora de l’Ajuntament de València elegida l’any 1936. Només va poder fer un discurs, en què va parlar del dret de les dones i dels xiquets. Havia estudiat magisteri i filosofia i lletres. Com a mestra va seguir les idees de la Institució Lliure d’Ensenyança. Segons el professor de la Universitat de València José Ignacio Cruz, Guillermina Medrano i Rafael Supervía eren un matrimoni poc convencional. Ell s’havia divorciat per casar-se amb Medrano, que tenia un pensament molt avançat. ‘Guillermina era una dona del segle XX –afirma–, va evolucionar, no es va quedar ancorada en el passat. Tenia les idees molt clares, fins i tot va viure l’inici de l’era de la digitalització als anys vuitanta. El seu marit era més vuitcentista.’ Va tornar a València l’any 1988. Després de moltes demandes i pressions es va aconseguir que l’ajuntament presidit per Rita Barberà li dedicàs un carrer, però Barberà va decidir que fos a Borbotó, una pedania ben allunyada del centre. L’any 2001 confessava en una entrevista a la periodista Rosa Solbes que se sentia un ens polític i que li hauria agradat ser diputada. Segons Cruz, ‘el pensament de Medrano era molt avançat per al seu moment; fins a l’últim dia de la seua vida va defensar les seues idees republicanes, però d’una manera crítica i realista’. Guillermina Medrano va morir a València l’any 2005.

Pel que fa al seu llegat, documental, format per unes dues mil cartes, fullets, discursos i retalls de premsa, els tècnics i historiadors consideren que la decisió de no deixar-lo als Estats Units, de no vendre’l a qualsevol universitat, va obrir el camí perquè els hereus d’uns altres exiliats també ho fessen. Això ha convertit la Biblioteca Valenciana en un centre de referència per a l’estudi de la vida de l’exili. Everlinda Ferriols, cap de servei de la Biblioteca Valenciana, ha explicat que el valor del fons està en el fet que, gràcies a la correspondència amb membres del govern en l’exili i més exiliats espanyols, es pot reproduir la vida dels expatriats. ‘No és un arxiu gaire gran, ni tampoc ho és la biblioteca, però hi ha llibres dedicats per Max Aub, Vicente Llorens, Juan Ramon Jiménez i més artistes de la diàspora. El fet més important és que algunes altres persones van imitar el seu gest.’

Netejar les ferides abans de tancar-les
Aquest homenatge serà la porta d’entrada a l’acte de reparació del govern als represaliats empresonats a Sant Miquel. És previst que hi assistesca Joan Busquets, l’anarquista català que actualment viu a França i que va ser una dels milers de persones que hi va complir condemna. També hi haurà Alejandra Soler, la mestra republicana que va viure a l’exili i que encara pot explicar a les noves generacions què va passar entre aquelles parets.

La direcció general de Cultura i Patrimoni va obrir un correu electrònic perquè totes les persones descendents de presos o que tinguessen alguna relació amb el penal s’adreçassen a la Generalitat per a donar el nom complet del pres i el període de temps que hi va estar. Segons la directora general, Carmen Amoraga, la gent escriu a aquest correu per a transmetre la sensació que no s’obre cap ferida sinó que es neteja perquè puga cicatritzar. Amoraga explica que l’acte s’ha organitzat després de constatar que moltes persones que van a les visites guiades a Sant Miquel dels Reis volen evocar històries familiars. I unes altres, per contra, no volen entrar a l’edifici perquè hi van estar reclosos o perquè els tocà vigilar presos. El propòsit de l’acte de demà és tancar això. Donar les gràcies a tots aquells per a qui Sant Miquel dels Reis encara té connotacions tan negatives. ‘És una manera metafòrica però necessària de dir-los: gràcies, a vosaltres us devem això –afirma Amoraga–. I gràcies a vosaltres, al vostre esforç, en aquest mateix lloc en què hi va haver tant de patiment, avui tractem de fer més digna la nostra societat a través de la cultura.’