19.02.2022 - 20:30
Alcarràs, de Carla Simón ha guanyat l’Ós d’Or de la Berlinale. És d’aquells fets que marquen la història de la cinematografia catalana i de la cultura catalana. Tal com bé deia el corresponsal de Televisió de Catalunya, Oriol Serra, tot just sabuda la notícia: d’ençà de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, quan la cultura catalana en va ser la convidada d’honor, no havia passat un res semblant. Per primera vegada una pel·lícula catalana i en què es parla en català –i més i tot: en què es parla el català del Segrià– aconsegueix l’Ós d’Or. En una època de to baix de la cultura i del país com l’actual, fets com aquests són una alegria col·lectiva.
Però l’èxit de la pel·lícula Alcarràs conté moltes virtuts més. Perquè és significatiu que aquesta jove cineasta, que el 2017 va debutar amb Estiu 1993, hagi triat com a tema del seu nou film el món rural: la història d’una família pagesa, que viu a Alcarràs, un poble agrari, que treballa la fruita, al costat de Lleida. Simón presenta una família que durant dècades ha conreat arbres fruiters i que l’estiu que narra la història en fa l’última collita. La terra de presseguers era de la família per un contracte verbal, que un nou hereu, una volta mort l’antic propietari, no respecta. Els hi prendrà la terra i convertirà el camp de presseguers en un “camp” de plaques d’energia solar. L’espai agrari convertit en espai industrial, una central de plaques fotovoltaiques.
Les primeres paraules de Carla Simón quan va recollir el guardó van ser: “Voldria dedicar aquest premi a les petites famílies de pagesos que treballen la terra cada dia.” I va explicitar que ho considerava una forma de resistència. I en la conferència de premsa de després va ressaltar l’empatia que ha suscitat una història tan local, però que tracta un tema tan universal com ara la família i la pagesia.
El diari Segre, abans del premi, havia recollit unes declaracions de Simón en què explica les raons ideològiques d’una proposta que beu d’una experiència familiar i de la mort del seu padrí, que cuidava un camp de presseguers a Alcarràs i que, quan es va morir, a Simón li va revenir la possibilitat que la seva família perdés aquell tros de terra: “Tenia ganes de parlar de l’agricultura. Quan es va morir el meu padrí, vaig valorar el seu llegat i em vaig demanar si aquells arbres que els meus tiets heretaven serien per sempre o no. Tal com va l’agricultura avui dia, segurament la resposta és que no.”
I també: “La pel·lícula és una mena d’homenatge a aquesta agricultura conreada en família, un ofici ancestral, que avui es troba en perill d’extinció davant l’agricultura extensiva, segurament menys respectuosa amb la terra. I és un homenatge a aquestes famílies que resisteixen.”
Els creadors tenen aquesta força, aquest poder: la pel·lícula segurament canviarà l’imaginari d’Alcarràs, aquest poble de la comarca del Segrià a punt d’arribar als deu mil habitants. I ben segur que serà una obra que s’afegirà a la construcció d’una nova mirada del món rural, esbotzant tòpics i etiquetes, dignificant la pagesia i mostrant-ne la importància cabdal en termes de sostenibilitat, alimentació, ecologia, de paisatge cuidat i ordenat, davant la crisi climàtica, i com a forma de vida, d’una cultura i uns sabers a preservar.
En aquest sentit, sobre la necessitat de fer visible la realitat d’un món rural que és molt allunyat dels tòpics, però que alhora viu unes dificultats que també cal fer visibles i sobretot afrontar, a final de març arribarà a les llibreries L’altre món rural. Reflexions i experiències de la nova ruralitat catalana. Un volum coral, de contexts, converses i experiències, farcit de reflexions, pensat i coordinat pels geògrafs Rosa Cererols i Joan Nogué, professors de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat de Girona, respectivament. El llibre, editat per Tigre de Paper, també apunta que originarà debat i obrirà la perspectiva sobre el món rural. En parlarem més endavant.
Tornant a la creació artística amb relació al món rural, els escriptors també han posat la mirada al camp, al món rural. D’una banda, el formulen amb una brutalitat deshumanitzada que la filòsofa Marina Garcés denomina “una visió neoromàntica en un món destruït”, com és el cas de les novel·les d’Eva Baltasar, Mamut, i de Terres mortes, de Núria Bendicho. Però hi ha moltes maneres més de mirar i narrar el camp, és clar. I les tindrem exposades al festival de literatura MOT, que es farà del 17 al 26 de març a Olot i Girona i porta per títol “Literatura i ruralitat”.
Els organitzadors del MOT han començat a mostrar-nos què pot donar de si el festival d’enguany mitjançant vídeos curts en què els escriptors que hi participen deixen el seu testimoni i que s’han començat a fer córrer per les xarxes socials. N’hem triat quatre.
L’escriptor Toni Sala: “Em sembla que literatura i ruralitat van molt lligades. Per mi el fet literari és bastant com un camp. Si no es treballa, es va omplint de males herbes, de retòrica, i de tot el contrari d’allò que hauria de ser. També em sembla que la literatura té molt de natural, en el sentit que no es pot violentar, té els seus procediments, té el seu funcionament natural, d’espera, hi tenen molt a veure els cicles, el temps, i aquesta cosa germinativa, infinita, que té la natura mateixa i, al mateix temps, la intervenció humana com a part d’aquesta natura, i el seu caràcter, diguem-ho així, també d’aliment.”
L’escriptor Raül Garrigasait: “De literatura, se’n fa a tot arreu. Però normalment la literatura es divulga, es publica i es consagra a la ciutat. La ciutat que s’entén a si mateixa com a centre. I això fa que sovint, la literatura que parla del món rural, de fet, sigui un reflex dels desitjos de la ciutat, de les necessitats de la ciutat. De vegades, d’algunes nostàlgies de la ciutat, també. Per tant, aquesta literatura que parla del món rural conté diferents mirades que la travessen, que no encaixen, que de vegades estan enfrontades. Una mirada que ve del lloc i una altra mirada que ve de la ciutat, que s’entén a si mateixa com un lloc per sobre dels llocs.”
L’escriptora Anna Ballbona: “Sovint, a la literatura que parla del camp, del món rural, li pengen totes les llufes possibles. Es tracta el món de pagès com si fos una fotografia fixa, una postal. Una postal de vegades edulcorada, de vegades salvatge, romàntica…, però no acabem de sortir d’allà, de la mirada de l’altre. I em sembla interessant com es mira el camp, com un lloc i com un no-lloc alhora. El camp, en realitat, l’hem de mirar com un lloc que condensa canvis i paradoxes, que condensa transformacions, perquè és un dels primers llocs on ressonen els canvis globals. I a través de la literatura que fa ficció del camp, em sembla molt interessant veure com hi pot ressonar la paradoxa, la contradicció, la perplexitat dels personatges. M’interessa el camp, per tant, com un lloc que ja no és el que era, un lloc de desencaixament i de sentiment d’estrangeria. I també m’interessa com un lloc que desfà les idees preconcebudes, que fa trontollar les etiquetes i que, en darrer terme, també ens fa trontollar a nosaltres, perquè ens posa al davant del sense sentit. En conseqüència, crec que el camp ens diu moltes coses d’allò que vam ser, d’allò que ja no podrem ser i d’allò que qui sap si serem.”
L’escriptor Xuan Bello: “La literatura i la ruralitat d’alguna manera sempre han estat unides. No és un descobriment del segle XXI, ni de bon tros, per més que ara es converteixi en una espècie de denúncia d’un món que desapareix indefectiblement, sobretot en aquesta part que anomenem Europa. La pèrdua d’aquesta cultura rural implica la pèrdua de moltes claus per a entendre la literatura clàssica. Segurament, les notes a peu de pàgina dels llibres de Virgili i d’Horaci es multiplicaran per cent en els pròxims segles, perquè s’hauran d’explicar coses tan senzilles com ara que les egües pareixen poltres. Jo vaig néixer en un lloc on la seva cultura rural desapareixia al mateix temps que desapareixia la llengua asturiana. Per tant, vaig concebre la meva literatura com una estratègia de combat per a protegir aquella llengua i donar un futur a aquell passat.”
