El món es fon: així es desgelen les glaceres pirinenques

Mentre desenes de representants de diferents països breguen als afores de Madrid per arribar a uns objectius de consens a la Cimera del Clima (COP25), a fora, la realitat és que la lluita contra l’escalfament global fa anys que fa aigües. Les emissions de CO2 són més altes que abans de la crisi i l’ONU ja ha alertat que el món s’encamina a un augment de més de 3 graus aquest segle. En les previsions catastròfiques, entre les quals s’acostuma a assenyalar l’augment del nivell del mar pel seu component gràfic, existeixen altres situacions que ja són del tot inevitables. Una d’aquestes, al nostre entorn més immediat, al Pirineu. Amb les condicions actuals, es calcula que el 2040 ja no hi haurà cap glacera en tota la serralada.

És el pronòstic que manté de fa anys el glaciòleg Jordi Camins, que des del 1982 cataloga totes les glaceres i congestes de gel que hi ha al Pirineu. Encara que tots els estats del món decidissin a la Cimera del Clima d’aturar les emissions a partir de demà mateix, la desaparició de les glaceres ja no es podria aturar. ‘El planeta es continuaria escalfant durant un temps, perquè hi ha un efecte inèrcia alimentat pel CO2 que tenim a l’atmosfera a escala planetària. I segurament la temperatura encara pujaria un parell de graus. Ja no hi ha res a fer al Pirineu. Tret que hi hagués una disminució de l’activitat solar. Això va passar entre el 1550 i el 1850, però és un fenomen que no es pot preveure’, explica Camins.

Si el 2040 ja no quedarà cap glacera, el 2050 ja no quedarà gel glacial en forma de congesta, segons Camins. Més enllà del Pirineu no es fa aquesta diferència i totes les masses de gel són considerades glaceres, però aquí no. Cal entendre la diferència entre aquests dos tipus d’aparells glacials: les glaceres són actives, tenen prou gruix perquè, amb la força de la gravetat, es desplacin muntanya avall. En canvi, les congestes de gel no tenen prou gruix, de manera que són més petites; són estàtiques. ‘Una glacera que s’extingeix va perdent gruix, perd llargada i s’acaba convertint en una congesta de gel’, precisa Camins, qui s’ha convertit en el principal expert en glaceres del país.

En la primera catalogació, que va acabar el 1985 –tarda uns cinc anys a fer-ne una–, va catalogar 93 aparells glacials, la meitat dels quals, uns 40, eren glaceres. En el darrer inventari, finalitzat el 2017, Camins va comprovar que s’havien perdut 43 aparells glacials i només en quedaven 50, dels quals 24 eren glaceres. Resumint, en trenta anys, el Pirineu ha perdut unes vint glaceres. Per si no n’hi hagués prou, les previsions diuen que el 2022 unes quantes glaceres més es convertiran en congestes i d’aquestes, vuit més s’extingiran.

El motiu de la desaparició és l’escalfament global. Això, sumat a una alçària limitada de 3.400 metres de la serralada del Pirineu, fa que les glaceres cada vegada tinguin més dificultats per a continuar alimentant-se i vagin reduint la massa a un ritme accelerat.

Aquest procés no és únic al Pirineu i es repeteix a totes les carenes del món. Per exemple, als Alps. Però aquesta serralada té una alçària superior i, per tant, té unes glaceres amb unes masses més grans: ‘Una glacera a 3.800 metres pot conservar-se perfectament, passa que reduirà la seva extensió amb l’increment de temperatura. Cada any tenen un retrocés important. A la del Roine hi vaig cada any, i en aquest moment va retrocedint entre vint metres i quaranta l’any. Però té 8,5 quilòmetres de llargada i a zones altes la glacera es continua alimentant’, explica Camins.

El glaciòleg es mostra resignat a continuar inventariant aquests fenòmens naturals destinats a la desaparició, si més no a casa nostra, però conserva un optimisme científic: ‘És trist, però és la realitat que ens toca viure. I si mirem la part positiva, cal observar que és la primera vegada que podem documentar aquesta extinció.’