19.08.2023 - 21:40
Si el sami Nils Helander va gaudir de la cuina mallorquina de Na Mindona, Joseph Lo Bianco va ser feliç al Racó de l’Agüir. Lo Bianco és un lingüista australià d’origen calabrès. Els pares el van portar a Austràlia quan tenia dos anys. Allà ha esdevingut un dels lingüistes més reputats, autor de la política lingüística del govern australià que per primera vegada ha inclòs les llengües aborígens i especialista en mediació de conflictes amb la llengua com a instrument per la pau. Ha treballat molts anys a la frontera entre Birmània i Tailàndia i ha voltat arreu del món. Una vegada em va explicar que, parlant amb un oncle seu, ja molt gran, li narrava els seus viatges i li va demanar si no li agradaria anar pel món, ple de llocs preciosos i de gent fantàstica. L’oncle li va respondre que no li calia veure-ho per creure-ho. Lo Bianco és conegut també a Catalunya perquè ha rebut el Premi Internacional Ramon Llull i ha col·laborat amb diferents especialistes. Del Racó de l’Agüir el van entusiasmar les croquetes i naturalment els arrossos. Va remarcar l’ambient familiar del lloc i de l’entorn.
Ulrike Mosel és especialista en llengües amenaçades i treballa en l’àmbit de les austronèsiques, sobretot a Indonèsia. Amb ella, Nicolaus Himmelmann, catedràtic de la Universitat de Colònia, i Peter Austin, catedràtic de l’School of Oriental and African Studies de Londres, vam anar al restaurant Blau de Barcelona. A aquest restaurant hi va sovint la meva amiga llepafils perquè li fan racions de peix ajustades a les seves minses necessitats i és un lloc on sempre quedes bé.
Lawrence Reid és un lingüista neozelandès que ha treballat a la Universitat de Hawaii i és resident a Osaka. És l’especialista més reconegut en llengües de les Filipines, i quan va ser a Barcelona es va sorprendre molt de trobar-hi filipins parlant català. En aquest cas em va convidar ell al restaurant Gorria. Va demanar cocotxes. La seva dona, que també hi era, va preguntar què eren les cocotxes. Jo, la veritat, no en tenia ni idea, i ell li va explicar quina part del peix eren. Després me les va fer tastar i la veritat és que no em van deixar cap record especial. En qualsevol cas, el Gorria és excel·lent.
Keren Rice és una lingüista canadenca, una de les científiques més reconegudes del seu país, amb condecoracions incloses. Especialista en revitalització de llengües, una de les vegades que ha vingut ens va impactar molt amb un estudi on es mostrava que la recuperació de la llengua en comunitats originàries del Canadà es podia correlacionar amb la disminució dels índexs de diabetis. Amb ella i el seu marit vam anar al Tòpik, un restaurant molt original on ens va impressionar el bon tracte al client i l’esforç que fan per fer-t’hi sentir bé.
Suzanne Romaine, professora de la Universitat d’Oxford, és una sociolingüista que ha fet recerca a Papua Nova Guinea. És autora d’un llibre, juntament amb Daniel Nettle, sobre la mort de les llengües, traduït al català amb el títol de Veus que s’apaguen. Amb ella vam anar a la Salseta de Sitges, un lloc en un carreró bastant cèntric. De fet, a Sitges sempre hi he buscat un restaurant d’una família de Piera, els Rafecas, que eren amics dels meus pares i recordo quan se n’hi van anar a viure. Després vaig saber que un dels fills, o potser néts, ha esdevingut un gran cuiner i ha innovat molt la cuina al seu restaurant; també l’he sentit reivindicar la cuina de l’àvia de Piera. Els meus cosins pierencs em diuen que el restaurant és la Nansa i tots me’l recomanen vivament.
Nobuyuki Tukahara és professor de la Universitat de Kioto, amb qui hem col·laborat regularment. És hispanista i parla un català excel·lent. De fet, ve molt sovint a Barcelona. Amb ell hem anat a diversos llocs per qüestions de feina, però un dels restaurants que recordo és el Locavore, propietat d’un xicot de Terol que fa sobretot cuina de proximitat amb productes locals (d’aquí el nom de Locavore). També hi vam convidar una vegada els ponents d’una jornada sobre joves i revitalització de llengües a la península ibèrica, en què vam reunir joves parlants d’aragonès, asturià, fala, extremeny, aranès i català. Ens van fallar els parlants de mirandès i llanito. Va ser sorprenent que el públic assistent, majoritàriament jove, no era conscient que a la península s’hi parlessin moltes més llengües que les reconegudes oficialment.
