18.08.2023 - 21:40
En els seus més de trenta anys d’existència, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) ha portat més de cent lingüistes d’arreu del món. A vegades són viatges d’anada i tornada, però sobretot quan vénen de molt lluny ho aprofiten per conèixer la ciutat, i sovint també els portem a voltar arreu de Catalunya. Entre els lingüistes de primera fila que han vingut, hi ha Mathias Brenzinger, especialista en llengües amenaçades i amb qui hem col·laborat en diversos projectes. Com que ja ha vingut moltes vegades, coneix força Barcelona i rodalia. Una vegada, per portar-lo a un lloc diferent, vam anar a Osona. Primer vam passar per Vic i es va entusiasmar amb la plaça, en aquell moment plena de pancartes a favor dels presos polítics. Després vam anar a dinar a ca la Manyana. Ca la Manyana és un lloc històric de Sant Julià de Vilatorta. En aquest restaurant oferien un bufet lliure d’entrant d’extraordinària qualitat. Fins i tot ell, que es vegà, hi va poder trobar menjar adequat. Ca la Manyana és un lloc on havia anat moltes vegades. Quan es va morir una de les germanes que ho portaven van tancar i realment va ser una pèrdua, perquè hi tinc molts records amb molts dels meus amics. Ara he sentit que l’han tornat a obrir però no hi he pogut anar.
Lyle Campbell és un dels grans americanistes contemporanis, i és un lingüista de referència també en la lingüística històrica. Participava en un curs de tipologia juntament amb Verónica Grondona, una lingüista argentina que treballa als Estats Units. Com que ella tenia molta nostàlgia del menjar de l’Argentina, vam anar al 7 Reinas i, tal com va dir ella, era ben bé com estar dinant a Buenos Aires. D’aquell àpat recordo que Lyle Campbell, que aleshores estava a la Universitat de Utah, no va poder tastar ni l’alcohol ni el cafè. Exigències del contracte.
Un altre dels grans records que tinc d’aquests dinars amb lingüistes eminents va ser el que vam fer amb Wallace Chafe i Marian Mithun, especialistes en llengües de l’Amèrica del Nord. Quan van ser aquí, van coincidir amb la gran manifestació contra la guerra del Golf. Van tornar als Estats Units carregats de pancartes i marxandatge antibèl·lic. Amb ells vam fer una escapada, juntament amb Elena Benedicto i Joana Rosselló, al Píc Nic de Sitges i no cal dir que en vam tornar encantats.
Serafín Coronel Molina és un peruà especialista en quítxua de la Universitat d’Indiana. Un altre nostàlgic del menjar del seu país. El vam portar al Tanta, que era el restaurant que Gastón Acurio acabava d’obrir a Barcelona. Em va fer tastar el pisco sour i la llet de tigre del ceviche, dues coses que no havia tastat mai i que després, quan vaig a restaurants peruans, sempre demano. El Tanta va desaparèixer, però té continuïtat al restaurant Yakumanka, un dels preferits d’un dels meus fills.
Lenore Grenoble és una de les especialistes més reconegudes en revitalització de llengües. També ha vingut unes quantes vegades a Catalunya. La primera va venir amb el marit i vam anar a dinar a Cal Pintxo de Sitges. Allà vaig tastar els primers tomàquets cor de bou de la meva vida. A ells els va impactar especialment la netedat del pàrquing de Sitges, perquè viuen a Chicago i em van dir que els aparcaments d’allà feien fàstic. Els va sorprendre molt que el de Sitges fos tan net.
François Grin és un economista suís especialista en la relació entre llengua i economia. Una persona molt afable, gran conversador, que coneix molt bé Catalunya i amb qui sempre hem tingut converses memorables. Amb ell vam anar a un restaurant que es deia Me, que hi havia al carrer Londres de Barcelona, on feien cuina de Saigon, Nova Orleans i local. El portava una parella de català i vietnamita que s’havien conegut als Estats Units. Va ser la meva primera experiència en cuina cajun. Després hi vam tornar sovint amb la gent del GELA.
Bernd Heine va ser professor meu a la Universitat de Colònia. És un gran africanista que també ha fet grans contribucions a la teoria lingüística general, especialment en l’àmbit de la gramaticalització. Ha vingut moltes vegades, sovint amb la seva companya, Christa König. El primer cop que van ser aquí tenien moltes ganes de veure el museu Dalí i vam anar a Figueres. Després de la visita al museu, vam anar al Motel Empordà, un clàssic que ja sabem que no falla mai, on he anat diverses vegades. Per cert, a Figueres també vaig anar al restaurant Antaviana, que és un local petit i modern amb un menjar excepcional.
Nils Helander és un lingüista sami i també un gran lluitador en defensa de la seva llengua. Amb ell i la seva dona, una altra activista sami que es dedica a qüestions de lingüística històrica, vam anar al restauran Na Mindona, de Barcelona. Venint del pol nord, la cuina mallorquina els va entusiasmar. Per això quan van tornar els vam portar a un restaurant que es deia Idò, a Igualada, i també al Talaiot (Terrassa), en aquest cas menorquí.
La llista de lingüistes no s’acaba, demà continuarem.
