29.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 30.01.2018 - 07:26
La sessió d’investidura d’avui serà un d’aquells moments determinants en la història immediata del país. La pressió exercida per l’estat espanyol arriba a cotes d’autèntica indignitat moral i política –i que ahir el PP recordàs al president del parlament, Roger Torrent, que té fills és una mostra de fins a quin punt, directament vomitiu, alguns estan disposats a arribar.
Avui els setanta diputats de la majoria independentista han de decidir, doncs, què fan, i ho han de decidir en un ambient no gens grat ni senzill. Ho haurien de fer, fos com fos, tenint en compte que, contra el que pugui semblar, açò no és una qüestió de noms, no es tracta només de decidir qui serà el candidat a la presidència. Perquè la decisió que es prenga marcarà absolutament la legislatura. Les alternatives són o bé fer passos enrere i anar cap a una nova legislatura autonòmica, o bé convertir aquesta legislatura autonòmica en un peça clau de la instauració de la República, fent servir la triple capa institucional: Brussel·les – autonomia – dos milions de vots.
Hi ha qui, malgrat tot, vol presentar tot això com una batalla personal del president de la Generalitat. Com si ratificar-lo fos discutible, fos un capritx personal o una estratègia partidista. I això no és així. A Carles Puigdemont l’assisteix una triple legitimitat que no es pot eludir. És el president legítim de Catalunya, és el president triat per la població en les eleccions del 21-D i és el president que Espanya vol impedir que ho siga, a qualsevol preu, com hem vist clarament amb les martingales judicials del cap de setmana. No és, doncs, de cap manera, una qüestió de personalismes. La candidatura de Carles Puigdemont representa una legitimitat molt superior a la de la seua figura personal i un projecte, la República proclamada el 27 d’octubre, que també va molt més enllà de la seua figura.
Per això ara és el moment de la veritat per als tres partits republicans. Junts per Catalunya, lògicament, va a favor de la investidura de Puigdemont, però té la responsabilitat de dirigir la formació d’un govern en què els altres dos grups es puguen sentir còmodes per a aconseguir els vots necessaris. La CUP encara no ha decidit si hi votarà a favor o no, però no té cap dubte sobre el fet que Puigdemont ha de ser sotmès al procés d’investidura, conscient que els seus vots són decisius. I Esquerra manté oficialment que votarà el president Puigdemont i negocia el govern, però no es pot passar per alt que algunes veus molt més que notables han estat les úniques que aquestes darreres hores han dit que calia que Puigdemont s’apartàs, precisament, per a formar un govern autonòmic respectat per Madrid –les úniques, vull dir, dins el camp republicà.
Tanmateix, per damunt de totes aquestes consideracions, avui el president del parlament haurà de prendre una decisió molt difícil, que no pot prendre ningú més sinó ell: permetre la investidura del president Puigdemont o acceptar la imposició del Constitucional. És una decisió difícil per la repressió que l’acompanya i que el pot afectar personalment. Però també és una decisió difícil i de gran transcendència en termes de partit i de projecte polític. Roger Torrent és el president del parlament i és a aquest càrrec que es deu. Però si opta per no permetre el ple d’investidura quan es comprove, si es comprova, que el president Puigdemont és absent, aleshores serà molt difícil, per a no dir impossible, que la seua decisió no siga entesa en un context també partidista, és a dir, com la posició d’Esquerra Republicana.
A més, s’ha de tenir en compte que, més enllà de les amenaces espanyoles, hi ha maneres de mantenir la legitimitat que encarna el president i maneres de tenir un govern en funcionament de seguida. Això ho sap tothom. Una volta investit Puigdemont i respectada, doncs, la voluntat dels ciutadans, l’endemà mateix es poden fer exercicis pragmàtics de delegació de la presidència per tal de formar govern, sense els esculls legals que s’han posat davant el president legítim. Es pot votar un altre president estrictament burocràtic i sense valor polític, per exemple, mantenint la direcció política a Brussel·les. De tot es pot parlar, n’estic segur, i qualsevol idea és, en aquest sentit, comprensible. Però després. Perquè allò que els tres partits republicans tenen avui davant seu és una decisió de les de cara o creu.
El 21 de desembre el poble de groc va guanyar una batalla èpica, impressionant, que va ressuscitar la República de l’octubre i va obrir vies noves per a fer-la efectiva, superant l’agressió del 155. Per això estic convençut que els dos milions de votants del bloc independentista vàrem acudir a les urnes no per decidir en quina proporció s’havien de repartir conselleries i càrrecs públics, sinó per dotar d’una oportunitat nova una classe política que s’havia equivocat a l’octubre, tot i que no ens havia fallat personalment. Dotar-la, en definitiva, d’un nou context polític per a tornar a intentar de fer efectiva la República. Això ens van dir en els tres programes electorals i, en conseqüència, crec que això podem reclamar que avui complesquen Junts per Catalunya, ERC i la CUP.
PS. Aquests dies ha circulat molt per WhatsApp un text que deien que era meu, en què em feien dir que reclamava de no investir Puigdemont. Com es pot deduir de la lectura d’aquest editorial, el text de WhatsApp és una mentida que no sé qui té interès a fer circular ni per què.
