03.09.2023 - 21:40
Bloomberg · Lionel Laurent
París – Allò que Emmanuel Macron anomena una “epidèmia” de cops d’estat a l’Àfrica francòfona es va estenent. D’ençà de la Primavera Àrab, París i les altres capitals occidentals no havien semblat tan superades pels esdeveniments. Ara, un seguit de règims forts suposadament estables cauen en mans d’oficials militars amb ambicions, sovint animats per una nova generació desil·lusionada per les promeses democràtiques no complertes. No hi ha una solució fàcil, però és l’hora d’adoptar un enfocament nou.
La importància de la darrera peça del dòmino que ha caigut –el president Ali Bongo, a Gabon– rau en el fet que la inestabilitat s’estén més enllà de la regió del Sahel, on una lluita fallida amb el suport de l’estat francès contra els gihadistes ha fet enfadar els habitants, ha encoratjat la caiguda de règims en mans de militars en països com ara Mali i el Níger i ha obert les portes al grup Wagner i a Rússia.
La incapacitat de l’occident, o dels blocs regionals africans, per revertir aquestes revolucions probablement ha alimentat la urgència d’expulsar Bongo, els familiars del qual han governat Gabon durant cinquanta-cinc anys i que durant molt temps va ser un soci clau per als interessos de París a l’Àfrica –tot i que darrerament s’havia acostat a l’anglosfera.
Allò que fa que Gabon sigui particularment incòmode per a l’estat francès i els seus aliats europeus, que es van reunir dijous per estudiar les respostes al cop d’estat de Níger, és que és evident que unes altres peces del dòmino demanen de ser empeses.
Els Bongo viuen envoltats de luxe, sustentats per la riquesa petroliera de Gabon, mentre que un terç dels gabonesos viu amb menys de set euros el dia, segons el Banc Mundial. En aquest cas, la causa immediata del cop no va ser el gihadisme ni la implicació militar francesa, sinó evitar el començament del tercer mandat de Bongo després d’unes eleccions generals discutides. I això és part d’una creixent onada de “tercermandatisme” –la voluntat d’evitar els tercers mandats– en un continent on l’edat mitjana de la població és de dinou anys, però la dels dirigents és de seixanta-tres.
Per això als carrers gabonesos s’ha celebrat un cop d’estat, que és antidemocràtic per definició, però que és considerat un alliberament de la governança autocràtica.
Així com en la història francesa mateixa, els generals aprofiten el caos polític i econòmic per prendre el poder, diu Thierry Vircoulon, del grup de pensament IFRI, que ho ha batejat com el “moment Bonaparte” de l’Àfrica.
Tot això explica la resposta ambigua al cop a Gabon després del del Níger: París l’ha condemnat i, en canvi, l’administració Biden ha demanat a la junta que preservi el govern civil; hi ha la confusió que causa no saber quan s’aturaran els dominós, quan deixaran de caure.
Per això hi ha més dirigents africans que ara miren enrere amb nerviosisme. El president camerunès, Paul Biya, de noranta anys, que és al poder d’ençà del 1982, va nomenar precipitadament caps de departament nous dijous. El Senegal, el president del qual va descartar fa poc un tercer mandat, fa eleccions l’any vinent. “Hi ha un autèntic sentiment de contagi”, em diu Stephane Gompertz, ex-director de l’Àfrica al Ministeri d’Afers Estrangers francès. La combinació d’un exèrcit amb més audàcia i d’uns règims exhausts és la clau del moment.
La resposta requerirà un toc diplomàtic hàbil que fins ara ha estat absent, atès que les reaccions al Níger van de les amenaces enceses d’intervenció militar a la incapacitat per a dir ‘cop’ al cop d’estat. L’enfocament en l’escalada militar al Sahel i la tendència a mantenir “l’activitat habitual” amb dirigents autocràtics han fet que l’estat francès hagi perdut influència i credibilitat, mentre una lluita de poder més gran entre l’occident, la Xina i Rússia es desplega en un continent ric en recursos naturals.
Fora assenyat que les sancions no castiguessin els civils –tal com va passar, per exemple, el 2011, quan Europa va imposar restriccions al règim de Gbagbo a la Costa d’Ivori– i donar un impuls més convincent per a promoure una transició democràtica cap al pluralisme i una oposició política viable.
Macron ha provat d’esborrar les teranyines del paternalisme a l’estil Françafrique, amb la promesa de reduir les forces militars i forjar una relació comercial més igualitària, entre més qüestions. Aquesta setmana, va dir al seu cos diplomàtic: “Encara tendim a parlar només amb les capitals [de l’Àfrica] i amb els qui són al poder… Hem de tornar a connectar amb la societat civil i amb els qui són a l’oposició.” És una idea excel·lent, però potser arriba massa tard.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més històries de The Washington Post publicades en català a VilaWeb
