06.10.2015 - 09:25
|
Actualització: 06.10.2015 - 11:18
Una de les moltes coses que han passat aquest 27-S ha estat l’extraordinari increment de vot de Ciutadans, que dels 275.000 vots que va obtenir el 2012 ha passat a la tremenda xifra de 735.000 votants. És una dada sobre la qual haurem de reflexionar, i molt, per saber què hi ha al darrere d’un fenomen d’aquesta naturalesa i de l’impacte i les conseqüències que pot tenir, no únicament en el nostre panorama polític, sinó també en la nostra societat.
Aquests dies hi he pensat bastant, per mirar d’entendre un fet que d’entrada em resulta altament incomprensible, s’escapa de les meves coordenades racionals d’anàlisi. I és que potser el fenomen Ciutadans té molt poc de racional i molt d’unes altres coses. Però això podria ser un apriorisme meu desencertat i que m’impedís d’observar el fenomen d’una manera més global, més integral.
Què sabem de Ciutadans i dels seus votants?
Ciutadans sorgeix com una aposta de laboratori per mobilitzar i radicalitzar el vot unionista. Fins que no apareix, el vot unionista no havia tingut una actitud centrada exclusivament en l’espanyolisme, en l’espanyolisme radical i desacomplexat com a única proposta. La gran força política espanyolista era el PP, però tenia també un fort component ideològic, a partir de propostes polítiques que vertebraven l’espai conservador. El PP era i és un partit espanyolista, però era i és també un partit conservador, d’ordre i de govern. A més, el PP havia estat en alguns consensos inicials criminalitzats després per Ciutadans, com ara la immersió lingüística, que finalment també ha acabat combatent. El PP, a més, com a partit de govern, havia participat en pactes amb CiU (a Madrid i a Catalunya) i amb el PSC (en les grans ‘qüestions d’estat’ que ells en diuen).
L’objectiu de Ciutadans, des del seu naixement, és articular, captar, mobilitzar un segment de votant molt determinat, molt concret: el dels ciutadans de Catalunya nascuts fora de Catalunya i el dels seus descendents.
Dic que és una proposta de laboratori perquè és la primera que s’atreveix a explotar sense contemplacions una realitat de la societat catalana: l’origen dels seus ciutadans. Tots sabem que les grans onades migratòries cap a Catalunya del segle XX van provenir d’Espanya: d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia, de les Castelles, de Múrcia… Segons algunes dades que circulen, el 70% de la població de Catalunya o ha nascut fora, o hi ha nascut algun dels seus pares o algun dels seus quatre avis.
La societat catalana ha tingut històricament –o això pensàvem– una gran capacitat d’integració. El fet que la catalanitat, el fet de considerar-se català, es vinculés històricament a la voluntat de ser-ho n’és l’exemple més clar, com ho aquella frase tan cèlebre que diu que ‘és català qui viu i treballa a Catalunya’.
I, tot i que el lerrouxisme ha estat sempre l’eina que ha fet servir l’estat per intentar dinamitar aquest procés d’integració i les conseqüències que se’n deriven (l’assumpció d’una realitat social i política amb unes demandes i plantejaments propis), el fet cert és que sempre ha estat més fort el treball de la majoria de forces polítiques, sindicats i societat civil per fer realitat allò de ‘un sol poble’. En aquest sentit, no em cansaré mai de reivindicar l’enorme feina del PSUC, que va fer anar de bracet la qüestió social i nacional i que va donar un marc d’integració a moltíssima gent, com el meu pare, murcià i del PSUC.
La transició i la recuperació de l’autogovern a Catalunya van anar acompanyades d’uns consensos molt grans i molt importants, en els quals inicialment també hi havia el món actualment del PP, llavors UCD i Alianza Popular. L’impuls de la normalització lingüística i de la immersió lingüística a l’escola són dues fites d’aquell moment.
Malgrat el consens polític, el fet és que ràpidament els sectors més ferotgement espanyolistes i anticatalans es van mobilitzar i van superar els partits que podien recollir el seu vot.
El seu gran objectiu sempre ha estat –i continua essent– la immersió lingüística. En aquells primers anys de l’autogovern recuperat es va produir la virulenta reacció que es va concretar en el ‘Manifiesto de los 2.300’, contra la immersió lingüística i en general la normalització lingüística. Tots els partits i tots els sindicats de l’ensenyament hi van reaccionar amb una gran unitat. Recordo que mon pare, que va ser fundador de la USTEC, el sindicat de mestres majoritari, d’un fort component esquerranista i catalanista, va anar, amb molts altres companys de sindicats com ara Comissions, al Palau Blau-grana, on feien un aquelarre anticatalanista els d’aquest ‘manifiesto’, per plantar-los cara. Ho recordo com si fos avui. I parlem de començament dels vuitanta…
Socialment es va aturar i no va tenir cap repercussió. I, sense suport social, la batalla la van traslladar –i encara hi és– a l’àmbit judicial.
Durant els anys noranta es va reprendre ‘la guerra de la llengua’, per fer servir l’expressió tan precisa d’Eduard Voltas que va donar nom a un llibre magnífic i indispensable per a saber tot allò que va passar llavors i els seus actors. Un cop més l’escola i la immersió lingüística al centre d’aquesta guerra.
La victòria sense majoria absoluta del PP d’Aznar en l’àmbit espanyol i els pactes del Majestic amb CiU per garantir la governabilitat a Espanya van desactivar aquesta guerra. Va ser una de les condicions de CiU. De retruc, això va implicar que el PP hagués d’apartar un dels màxims líders d’aquella guerra de la llengua, Alejo Vidal Quadras. I aquest relleu va acabar d’embogir aquest personatge tan sinistre.
En un context en què CiU havia pactat amb el PP a Madrid i el PP havia acabat falcant els últims governs Pujol, quan va perdre la majoria absoluta, sorgeix Ciutadans.
Ciutadans es presentà davant la societat amb un únic objectiu i proposta política: convertir en un fet polític l’origen de les persones, mobilitzar les persones i el seu vot simplement per l’origen. Ciutadans esdevé així una atroç proposta política de caràcter únicament identitari, que podríem considerar també etnicista: l’origen ha de determinar el sentit del vot. I ho ha de fer no amb cap voluntat inclusiva socialment, sinó divisiva.
Si l’origen de la majoria de catalans és a Espanya, cal mobilitzar aquest origen, transformar-lo en vot, i així imposar un projecte polític inequívocament colonialista, que combati, fins a liquidar-lo, qualsevol rastre o manifestació de la catalanitat. Fins en aquell moment, les expressions de la catalanitat, el fet de la catalanitat s’havia combatut sempre militarment.
En un context d’eleccions democràtiques, si els ciutadans voten segons el seu origen, és possible d’articular majories des de les quals es pugui imposar un projecte radicalment espanyolista que liquidi qualsevol manifestació o expressió de la catalanitat, de la llengua, de la cultura, del sentiment, i així posar fi no tan sols al fet diferencial, sinó també a l’atàvica ‘qüestió catalana’, expressió política amb què es defineix la resposta a un greuge i saqueig a la societat catalana ininterromput i salvatge.
En aquesta estratègia, des de sempre, el gran objectiu ha estat liquidar la immersió lingüística. Una escola que formi i tracti igualment tots els nens, que en garanteixi les competències lingüístiques en català i en castellà i que ho faci sense distinció d’origen era i és la gran amenaça per al projecte identitari i etnicista de l’unionisme que es condensa en Ciutadans. La divisió segons l’origen s’ha d’establir des de la primera aula, perquè és això que acabarà conformant dues societats, la dels ‘catalans’, ‘guetitzats’, i la de la resta, que, menats pel seu origen, creixeran com a societat paral·lela. I com que estatísticament se sap que som majoria els nascuts fora o amb origen forà dels nostres progenitors, així es farà realitat el seu projecte polític.
Després d’una presència política poc més que testimonial, el 2012, en un moment en què el procés ja avançava amb intensitat, van saltar del grup mixt a aquests 275.000 vots que van rebre.
I ara, aquest 2015, el 27-S, en unes eleccions de caràcter plebiscitari, és quan el seu projecte identitari i etnicista de vehicular un vot a partir de l’origen ha assolit el seu gran èxit, amb 735.000 vots.
Tot i que el creixement de Ciutadans ha anat radicalitzant el Partit Popular a Catalunya, el PP no ha deixat mai de fer propostes polítiques alineades amb la seva ideologia conservadora. Igualment, el PSC-PSOE, que és l’altre vot refugi de l’unionisme, no tan sols presenta propostes ideològiques alineades amb la socialdemocràcia europea, sinó que també, a diferència de PP i, no cal dir-ho, de Ciutadans, manté un compromís amb els elements centrals que configuren els consensos per a ser o continuar essent ‘un sol poble’.
Una primera resposta, per tant, al creixement de Ciutadans la trobem directament vinculada al creixement del projecte independentista. Aquest 27-S, amb caràcter plebiscitari, és la màxima tensió independentista que ha tingut mai Catalunya. En vista d’aquesta tensió evident, la reacció d’una part de la societat no ha estat donar suport a unes altres propostes polítiques amb propostes diferents per a les problemàtiques socials diverses que tenim a Catalunya, sinó convertir el seu origen en el motor del vot, que és la proposta que els feia de fa tants anys Ciutadans.
‘¿Tu o tus padres no habéis nacido fuera de Catalunya? Pues a ti lo que te toca es votar contra los catalanistas, votar contra la independencia, porque esto es una cosa de los de aquí, y tu no lo eres, tu eres ESPAÑOL’
Fa uns anys l’inefable Jordi Cañas bramava en un míting a Cornellà: ‘¡Cómo le voy a decir a mi padre [o al seu avi, no ho recordo] que no está enterrado en España! ¡Cómo le voy a decir que ahora está enterrado en un país extranjero! ¡Nunca! ¡Esto es España!’
Fixeu-vos l’abisme que va d’aquell PSUC que treballava incansablement per millorar les condicions de vida de tots els treballadors, a les fàbriques, als barris, a les escoles, i que ho feia sempre sense distingir origen, fent realitat allò de ‘un sol poble’, a aquest discurs de Ciutadans, en què no importa res d’allò que passa a la societat; simplement importa que som espanyols i, per damunt de totes les coses, hem de continuar essent espanyols, i no per voluntat, sinó perquè estem encadenats a un origen.
Com puc ser tan miserable de pensar en un futur millor per als meus fills si el meu pare murcià és enterrat a Corbera d’Ebre i ara, quan el vagi a visitar al cementiri, a portar-li flors, li hauré de dir ‘Pare, ho sento, no he pogut impedir que no estiguis enterrat a Espanya, ara d’això en diuen Catalunya’?
Bé, el meu pare, pobre, si em sentís dir alguna cosa així, el sentiria regirar-se al nínxol, sentiria la seva bufetada i el sentiria cridar-me: ‘¿Esto es lo que yo te he enseñado? ¿Éste es el ejemplo que te dí? ¿Esto es lo que entiendes por luchar por una vida mejor para todos? ¿Esto es lo que es para ti proteger a los más débiles?’
No, Cañas no parlava d’un futur millor per als seus fills ni per a cap dels qui l’escoltava. Cañas deia que tot el que feia políticament era per l’origen del seu pare, o del seu avi. És això, que transmetia a la gent. Oblideu-vos de la vostra vida, oblideu-vos de totes les parides d’un futur millor per a tots vosaltres i per als vostres fills. La vostra missió en aquesta vida i en aquest lloc on esteu és garantir-ne l’espanyolitat. I això està per damunt de qualsevol altra consideració.
I això, aquest 27-S, hi ha hagut 735.000 persones que ho han comprat, que ho han avalat. Ciutadans no té cap més proposta, ni econòmica, ni social, ni en res de res, que aquest ‘yo soy español’.
‘Escolti, ha sentit parlar dels setze mil milions d’euros fruit del treball de tots els catalans que confisca l’estat espanyol i que no retornen a Catalunya ni als catalans?’ Per a un votant de Ciutadans serveix qualsevol d’aquestes respostes:
–’No ho he sentit’,
–’Ho he sentit i no m’ho crec’
– ‘Ho he sentit, ho sé i tant me fa perquè jo sóc espanyol’.
‘Escolti, vostè agafa cada dia els trens de rodalia, oi? Sí. Sap quina és la inversió que fa l’estat a Catalunya i quina a Madrid? Sap que per això cada dia té incidències, arriba tard o no pot ni entrar als trens?’
–’No ho sé’,
–’Ho he sentit i no m’ho crec’
– ‘Ho sé i tant me fa perquè jo sóc espanyol’.
I així fins a l’infinit. Perquè infinites són pràcticament les motivacions racionals que tenim per voler la independència, que Ciutadans ha aconseguit no tinguin cap valor perquè, per als seus votants, la cosa important és ‘yo soy español’.
Dues anècdotes d’aquesta campanya al barri de Sant Ildefons, on em vaig criar, on van anar a viure els meus pares procedents de Lora del Río, quan jo tenia quatre anys. Repartíem opuscles d’informació «7 razones para la independencia».
Un noi, molt educadament, va sacsejar en aspa les dues mans perquè no li donés dient-me: ‘Lo siento, yo soy espanyol.’ Ok. Fi de la cita.
A una senyora gran l’hi dono, l’agafa, continua caminant i al cap de poques passes es gira, ve cap a mi i em diu: ‘¿Y por qué ahora no nos queréis? ¿Llevo más de cincuenta años aquí y ahora me decís que no me queréis?’ ‘Senyora…’, vaig intentar replicar, però no va ser possible. Se’n va anar, ella i els més de cinquanta anys que deia que havia viscut aquí, pensant que li proposàvem una cosa que ofenia el seu origen, aquell lloc d’on va sortir fa més de cinquanta anys per tenir un futur millor i va arribar a Cornellà. Per a ella pesava més aquell lloc d’on feia més de cinquanta anys que se n’havia anat que no pas qualsevol altra consideració sobre el lloc i la gent on des de feia més de cinquanta anys que vivia.
Em vaig quedar trist. No vaig poder-li explicar res. La dona se’n va anar. ‘Ahora no nos queréis’, amb un plural que incloïa, per a ella, tota la gent que no havia nascut a Catalunya, pel simple fet de demanar la independència. No li calia atendre cap argument, cap motiu, cap explicació.
És evident que perquè el missatge d’enervació identitària i etnicista de Ciutadans hagi triomfat ha calgut una presència en mitjans de comunicació que no hem pogut contrarestar de cap manera. Amb molta habilitat l’establishment ha promogut i impulsat les veus de Ciutadans, i ho ha fet a través dels mitjans que arriben més directament al seu públic de referència, i que nosaltres no hem tingut cap possibilitat de contrarestar.
La gent que ha votat Ciutadans no ha anat als seus mítings, que han omplert amb autocars vinguts de tot Espanya. Ni es manifesten. Ni participen en la vida social o associativa dels seus barris, fàbriques, escoles o universitats. No els cal. Res de tot això no els preocupa.
Ciutadans aconsegueix una cosa contra la qual sempre tots havíem treballat: fracturar la societat segons l’origen de la població. No importa res del que et passi a tu ni del que passi al teu voltant. L’única cosa que importa és que o tu o els teus pares no heu nascut a Catalunya. De manera que fes honor al teu origen i vota’ns, vota Ciutadans. I no preguntis. I no pensis en res més que en ‘yo soy español’. ‘Porque de aquí, al cielo, con la tranquilidad de saber que cuando te mueras estarás enterrado en España.’
I així fins a 735.000 persones. 735.000 motius d’intranquil·litat i de fracàs a l’hora d’explicar que tot allò per què treballem és amb la consciència de ser ‘un sol poble’ i que la independència beneficia tothom, absolutament tothom, independentment del nostre origen o del dels nostres pares.
Francesc Abad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública.
(Article publicat originàriament al bloc de l’autor.)
