El Misteri d’Elx: més de cinc-cents anys a la cartellera

‘La primera vegada que veus el Misteri d’Elx t’emociona i et sorprèn, la segona et captiva i la tercera t’entra en la sang i ja no en pot eixir, no pots ser a cap altre lloc del món mentre el fan. És sublim, és un cúmul de sentiments i és amor a la Mare de Déu.’ Ho diu Luís Antón, que fa cinquanta-dos anys que participa dos en el famós drama assumpcionista de la capital del Baix Vinalopó, anomenat localment la Festa.

La Maria, l’àngel, els apòstols, el vestuari, la música i els ‘efectes especials’ embadaleixen l’espectador des de fa cinc-cents anys. El Misteri d’Elx ha calat fort en la cultura popular valenciana, al llarg dels anys se n’han fet refranys i frases fetes, segells, composicions literàries i versions musicals. Diu la dita popular que ‘qui ix a la Festa no mor d’accident’.

És una representació teatral que parteix d’un text, d’unes músiques i d’una posada en escena originàries de l’Edat Mitjana i el Renaixement. Manté viva una fe que es remunta al començament del cristianisme. Recrea la mort, l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu amb elements lingüístics, musicals i escenogràfics de gran valor que han perdurat durant tots aquests segles.

Tres aparells aeris pugen i baixen alguns dels actors-cantors des de la cúpula que simula el cel a vint-i-cinc metres d’altura. Al creuer del temple s’alça un cadafal quadrat on transcorren gran part de les escenes terrestres, pel voltant se situen els espectadors que senten, en tot moment, com l’orgue i les veus blanques ressonen per les parets de la basílica que, diuen, fou construïda per ser l’escenari d’aquest drama litúrgic.

El Misteri d’Elx és la festa de la ciutat per antonomàsia, el poble s’emociona i hi participa activament durant les representacions, s’hi conreen amistats i es genera un sentiment de comunitat a partir de la música, del teatre, de la llengua i de l’esforç compartit. El mestre de capella, José Antonio Romà, està vinculat al Misteri des dels vuit anys i explica: ‘El Misteri és molt important per a mi. Allí tinc els millors amics, és una part important de la meua vida.’

El Misteri d’Elx es divideix en dues jornades
‘La Vespra’ és el nom que rep la primera part, s’hi escenifica la mort de la Mare de Déu amb la participació d’àngels, apòstols i diversos elements simbòlics. Alhora, hi apareix la famosa magrana que baixa des del cel amb l’àngel. La segona part és ‘La Festa’, s’hi escenifica el sepeli conflictiu, l’assumpció i la coronació amb la participació dels àngels, dels apòstols, de l’araceli, dels hebreus i d’un nou aparell aeri, la trinitat.

La basílica de Santa Maria s’omple de gom a gom en aquestes representacions dels dies 14 i 15 d’agost, són el punt àlgid de les festes patronals dedicades a la Mare de Déu de l’Assumpció, que inclouen diversos actes oberts al públic: una prova de veus blanques a l’Ajuntament en què es trien les veus infantils de l’obra de manera simbòlica; una altra prova on es comprova el funcionament de la tramoia aèria i el vertigen del xiquet que fa d’àngel; assajos conjunts de les veus i tres assajos generals. A més de tot això, hi ha un espectacle pirotècnic de grans dimensions conegut com ‘La nit de l’Albà’, i un vetlatori popular a la Mare de Déu, ‘La roà’, l’acte en què milers de veïns fan una processó amb ciris per a entrar a la basílica i envoltar el cos de la Mare de Déu, ja morta; el dia 15 és la processó amb els cantors vestits que l’acompanyen i, finalment, se celebren les salves a la Mare de Déu amb una predicació i el cant d’uns goigs assumpcionsites entre el 16 i el 22 d’agost.

Més de 300 persones hi participen activament
Els homes fan els papers masculins i els femenins seguint la tradició medieval en què les dones no hi participaven. Hi ha una seixantena d’adults i uns trenta infants, gairebé tots afeccionats.

Però darrere els protagonistes visibles, hi ha persones de totes les edats, sexe i condició per a fer possible les representacions. Cadascú assumeix una responsabilitat diversa, hi ha sastres, porters, perruqueres, hostesses, electricistes, intèrprets d’instruments musicals, personal d’ordre intern de la basílica, tramoistes, etc.

A la tramoia alta, per exemple, se situen unes trenta persones. HI ha qui porta el torn de tracció humana, qui aguanta la maroma de 30 metres perquè l’aparell aeri no es gire mentre pugen i baixen els actors a la cúpula, qui tira l’or i pell per la bocana o qui dispara els coets. A la tramoia baixa hi ha unes quinze persones més, entre les que manipulen el llit del cadafal i les cambreres de la Mare de Déu.

Gairebé tots els participants són voluntaris i, n’hi ha molts que han crescut al si de la Festa. Luís Antón té 66 anys, ha tocat l’arpa durant 42 anys i és cantor de la capella: ‘El Misteri ha perdurat al llarg del temps per la tradició oral de pares a fills i a néts, perquè passa dels uns als altres, i per això hi ha moltes famílies que són tradicionals dins la Festa, com la meua. Una vegada la descobreixes, ja no pots deixar-la.’

El pare de Luís va ser mestre de cerimònies, secretari de la junta i, avui, es considera tota una referència de la Festa del segle XX. El germà de Luís, Antonio Antón, és el mestre de cerimònies actual, coordina tots els elements que apareixen en la representació i assaja l’elenc d’actors que es reparteix entre les diverses representacions. És el membre en actiu més antic, té 68 anys i en porta seixanta vinculat a la Festa, només ha fallat un any per motius mèdics: ‘Intentem ser fidels a les consuetes, que són els llibres on estan les anotacions escèniques, i a la tradició que ens ha arribat de pares a fills; jo faig la Festa que veia fer a mon pare. A més, he fet tots els papers, gairebé, de manera que sé tot el que senten els actors d’ara… Aquella sensació de veure l’església des de dalt, que veus les cornises i l’orgue i notes que et puja la calor… Tot això per a mi és indescriptible, és molt emocionant.’

Antonio Antón se situa al costat de l’orgue i amb un walkie-talkie dirigeix l’escena amb l’ajuda dels consuetes, que són les persones que l’ajuden des de diferents punts de l’església: ‘És una responsabilitat molt gran, he d’estar amb tots els sentits, la majoria dels meus col·laboradors porten molts anys fent la Festa i se la saben de memòria, però, lògicament, sempre he d’anar un pas per davant per a donar les ordres a temps. Quan acaba la representació i veus que tot ha anat com esperàvem és molt emocionant, perquè tot és en directe i poden passar-hi coses… Recorde que l’any del meu debut com a mestre de cerimònies, només començar a baixar l’àngel del cel, va caure la palma a baix, justament a la mà de la Maria, que és on havia d’anar… Una casualitat bonica, encara bo que no va picar contra ningú, que si no… Però va caure i la va poder agafar, i els actors, amb molta professionalitat, van continuar la representació com si no hagués passat res’.

Darrere de tot això, però, hi ha un entramat organitzatiu complex i una feina ingent de preparació i coordinació anual que encapçala el Patronat del Misteri d’Elx, l’ens que vetla per la protecció, el manteniment i la celebració de la festa d’acord amb la tradició. El Patronat Rector fixa les directrius generals d’actuació i verifica i controla l’estat dels pressupostos i l’activitat de la Junta Rectora, que s’encarrega de fomentar l’estudi i la difusió de la Festa i de vetlar pel bon funcionament. Ho fan amb comissions, com l’econòmica, la de protocol o la comissió d’escolania, una de les més importants.

Cinquanta-cinc xiquets, entre 9 i 14 anys, formen el planter del Misteri d’Elx
Les veus blanques tenen un paper molt rellevant, interpreten els papers de la Mare de Déu, Maria Salomé, Maria Lacobe i d’àngel. A cada representació, hi participen catorze xiquets que es formen a l’escolania del Misteri d’Elx.

Francisco Javier González n’és el director des de l’any 2002, té 49 anys, va cantar a l’escolania des dels nou anys fins que li va canviar la veu: ‘El Misteri és difícil, però els xiquets l’aprenen de seguida perquè els agrada molt, és molt fàcil treballar amb ells, tenen amor al Misteri, ganes d’eixir i il·lusió. Per a mi és un luxe, perquè jo hi cantava de xiquet, i arribar a aquest lloc per treballar amb les veus del Misteri és el més bonic que em pot passar a la vida, fer música amb ells per a la festa del poble, que és la cosa més gran que tenim.’

Els xiquets reben classes per a aprendre tècnica vocal i cant dos o tres dies a la setmana, interpreten tota mena de repertoris musicals, des del les partitures de la Festa a bandes sonores o música clàssica, a més fan concerts durant l’any, viatges, intercanvis amb altres escolanies i enregistraments sonors, entre moltes altres activitats.

Per a Francisco Javier: ‘El més important és pensar sempre en el Misteri, cerquem veus per fer la Festa, no es tracta de cantar bé, també cal que l’Àngel siga una veu aguda i potent amb musicalitat perquè òmpliga tota l’església que té la porta oberta i dos-mil persones dins, i això és difícil. Les veus blanques són molt especials, pot passar que els xiquets canten molt bé a l’escola o quan canten pop, però per al Misteri és diferent.

També hi ha l’aspecte psicològic, treballes tot l’any amb l’àngel i quan arriba el moment de pujar allà dalt diu que ell no vol baixar amb l’aparell aeri. Cal comprovar que el xiquet estiga equilibrat, que tindrà por, i que mantinga la compostura. Perquè no es tracta de fer música, solament, sinó també de fer teatre. Però a l’escolania, sobretot, volem transmetre l’amor a la Festa i viure la música.’

A banda de l’escolania, hi ha un cor juvenil de vint veus, masculines i femenines, entre 15 i 17 anys, per mantenir en actiu els joves quan els arriba el canvi de veu i perquè passen a formar part de la capella quan facen vint anys: ‘A l’escolania i al cor fem molta feina. Cal dir que ara treballem més la tècnica vocal que quan jo era xiquet, aprenies a cantar i si tenies bona veu cantaves, i si cridaves quan cantaves significava que podies servir per a fer d’àngel. Ha canviat el mètode d’aprenentatge.’

La capella està formada per cinquanta cantors
Els cantors adults interpreten els papers de sacerdots, apòstols i l’àngel major de l’araceli, entre més. Un d’ells és José Antonio Romà, professor de cant del Conservatori d’Elx i l’actual mestre de capella fins que es jubile a final d’any: ‘Preparem les veus individualment perquè l’afinació siga com més exacta millor i hom tinga tècnica vocal, per això cal temps, és l’única manera. La tècnica és molt important per a controlar els sentiments, perquè si et passes i sents massa què dius, potser no arribes al públic. L’equilibri aquest del directe és un equilibri entre expressió i tècnica. Hem de cercar el contacte amb el públic i això no és fàcil.’

El mestre de capella dirigeix l’obra, el càrrec demana concentració absoluta durant les representacions: ‘Em passe la representació pensant en tot allò que passa a cada moment, que no em passe el que hem de fer després de cada interpretació, estic pendent de les peces, dels cantants… I si algun dia m’emocione i en gaudisc, done gràcies a Déu. És la tensió, que no et deixa… De debò. No estic nerviós, però naturalment hi ha una tensió, en la qual has de posar atenció, ha, ha.’

La música és vocal a una o diverses veus, conté peces anònimes i d’autor amb cants d’ascendència medieval, renaixentista o barroca i uns interludis d’orgue escrits pel compositor alacantí Oscar Esplá. Són vint-i-sis peces musicals i un salm, cada jornada en sonen quinze. Francisco Javier diu: ‘La partitura sempre és la mateixa. Està escrita i no podem canviar res. Tenim la Consueta de 1709, per exemple, que és un llibre que conté la música, les estrofes i les indicacions escèniques, però no té res a veure amb el que cantem perquè allí els melismes (ornaments de la veu) no estan escrits, en canvi, ja al segle XX, el compositor il·licità Alfredo Javaloies i l’alacantí Oscar Esplá sí que van escriure els melismes perquè es cantés com sempre. És que des del segle XIX cada mestre de capella feia les seues partitures i se les enduia a casa, les reescrivien a partir dels manuscrits i del que escoltaven als cantors. Ara, en canvi, tenim la partitura oficial que el mestre Romà va fer fa quinze anys. Vam fer la partitura amb l’ordinador. La tradició musical del Misteri té un gran valor i cal cuidar-la.’

S’han fet diversos estudis de la música del Misteri d’Elx, des de l’anàlisi de les partitures de les consuetes fins a l’estudi dels diversos mestres de capella que hi ha hagut al llarg del història. Hi han participat musicòlegs de prestigi al llarg dels segles XX i XXI, com ara Felip Pedrell o la catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mari Carmen Gómez Muntané.

El Misteri manté viu el parlar del segle XV
El text és escrit en vers, en català i amb alguns versos en llatí. Consta de dos-cents cinquanta-nou versos distribuïts en quartetes de versos octosíl·labs, heptasíl·labs i decasíl·labs rimats. Però amb el temps, s’han eliminat parts dels versos per alleugerir-ne la representació.

Segons el doctor en filologia catalana, professor de literatura medieval i president de la comissió de representacions del Misteri, Hèctor Càmara: ‘El Misteri fa servir el català de fa cinc-cents anys, el de la literatura del Segle d’Or de les lletres catalanes que cada any torna a la vida i això és molt interessant. El text es va fixar a meitat del segle XVI, però hi ha parts del XV i no s’ha actualitzat. No és un llenguatge gaire complicat, com que és teatre és un vers molt més clar, directe i narratiu. Com que cada any el sentim, sabem coses que avui no es fan servir perquè cada any la Maria o l’Àngel canten en aquesta llengua antiga, és molt bonic. La Mare de Déu, la patrona d’Elx, reviu en la Maria i només sap parlar una llengua, que és el valencià. La fita identitària del poble d’Elx continua essent en valencià i no ho perdem de vista, que a pesar de l’embat de la llengua, l’element identitari continua essent en valencià. El Misteri és aquesta fita des del sud. Joan Fuster deia: quan Elx canta, canta per tots nosaltres.’

Cinc-cents anys a la cartellera teatral
La mort i assumpció de Maria era un dels arguments més utilitzats al teatre de l’última Edat Mitjana a molts països europeus, amb escenificacions distintes. Però el Misteri d’Elx és un cas únic perquè perviu de manera gairebé ininterrompuda des del març de 1609.

El professor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona Francesc Massip ha fet dues testis doctorals sobre el Misteri d’Elx i als seus treballs apunta que les distintes cultures europees concreten la creació d’un teatre nacional modern al llarg del segle XVI, mentre que el teatre en català es va veure privat del suport estatal per fer-ho i es va refugiar en la festa i l’espectacle religiós arran de la dissolució de la Corona d’Aragó en un regne de clar signe castellà. És per això que el Misteri d’Elx és la més fidel continuïtat d’una activitat dramàtica ininterrompuda en llengua catalana.

Hi havia còpies diverses de l’obra i alguns documents es troben en mans desconegues. A més, se n’han falsificat fons documentals fins als nostres dies. La primera referència documental del Misteri d’Elx és de l’any 1523. Una confraria havia començat la representació de la pujada als cels de Maria, a l’interior de l’església. Malgrat tot això, els estudiosos situen la naixença en l’últim vintenni del XV o, com a molt, en la primera dècada del XVI.

Va superar la prohibició de representar obres teatrals dins les esglésies del Concili de Trento, tot i que el bisbat d’Oriola al·legava suposades irreverències del públic, però l’any 1632, el papa Urbà VIII va signar un rescripte en què s’atorgava un privilegi per a representar-lo perpètuament. Al llarg dels segles s’ha interromput molt poques vegades, bé siga per epidèmies o per la guerra del 36-39, quan va ser incendiada la basílica.

El poble s’hi ha implicat, però també ha comptat amb reconeixements diversos i el suport de prohoms que el van potenciar i convertir en un referent, com Eugeni d’Ors, que va lluitar per reconstruir l’església després de l’incendi. A causa d’aquesta implicació, el dia de la seua mort, per exemple, la capella del Misteri va anar a Vilanova i la Geltrú per cantar-li en el soterrament.

Obra Mestra del Patrimoni Immaterial de la Humanitat
És el primer monument immaterial que es va declarar al país, l’any 1931, i al llarg del segle XX ha rebut les consideracions de Festa d’Interès Turístic Internacional i la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, entre molts d’altres. L’any 2001, va rebre la Medalla d’Or del Consell Valencià de Cultura i va ser declarada Obra Mestra del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

Amb tot això, el Misteri d’Elx desperta emocions entre els il·licitans i visitants, segons Luís Antón: ‘Nosaltres som Patrimoni no pas perquè se li va ocórrer a la Unesco un dia de fer això, sinó perquè fa cinc-cents anys que fem la Festa, aquesta és la història. Açò és gràcies al poble d’Elx que ha sabut mantenir-la, és la nostra festa. Com deia mon pare, la Festa està garantida per a sempre.’

José Antonio Romà explica: ‘El Misteri d’Elx està molt ben construït, són molts actors, és tant de segle, els diferents mestres de capella l’han polit durant tots aquests anys i han conformat el Misteri que tenim ara. Al principi és un poc dens, crec que és permissiu que la gent parle un poquet, està tan ben construït teatralment i musicalment que això atrau i encanta. Les peces en valencià fan que arribe molt al cor, és un conglomerat d’aspectes que arriben molt a la gent del poble. després està la part de la fe que encara li dóna més força.’

El valor del Misteri d’Elx és incalculable, és una de les poques representacions teatrals que es fa dins d’una església de manera gairebé ininterrompuda des de l’Edat Mitjana i s’ha mantingut gràcies a l’empenta, l’estima i la constància dels qui, segle rere segle, han lluitat per mantenir-ne viva la flama. I és que la Festa és, segurament, la joia més preuada del patrimoni valencià.