El misteri de la civilització mediterrània

La invasió russa d’Ucraïna és un dels esdeveniments més greus i tràgics de l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial. Sembla la fi de l’equilibri europeu i mundial aconseguit a la segona meitat del segle XX. En temps de guerra i menyspreu per l’estudi de les humanitats, es publica El somni d’Ulisses. De la guerra de Troia a les pateres (Rosa dels Vents, en català, i Taurus, en castellà), de l’historiador medievalista i escriptor José Enrique Ruiz-Domènec. És un excel·lent refugi per a aixoplugar-nos del desconcert i l’angoixa que envaeix avui la nostra societat. Per comprendre’ns millor a nosaltres mateixos, explorar i repensar les arrels, els fonaments i totes les derivades culturals i polítiques dels conceptes que han fet de la cultura mediterrània una idea del món i una manera de ser-hi fins avui.

És impossible de resumir en un article la riquesa, l’erudició i la intel·ligència d’anàlisi d’un assaig així. Ruiz-Domènec és un dels grans historiadors europeus. La ploma amena i sàvia de l’autor ens guia en un viatge de tres mil anys per la història immortal de la cultura mediterrània, dels mites clàssics a les barcasses que porten els immigrants actuals, passant per la fundació de les tres religions monoteistes, el comerç i la navegació, l’art i la filosofia, la geografia i la poesia. El bressol i el gresol, no exempt de misteris ocults i revelacions, on s’ha anat gestant una idea del món, entre èpoques de pau i guerres sagnants.

“Entre les moltes coses que passen d’alguna manera, n’hi ha que són el suport d’un argument, d’una ‘passió’ que les fa sempre passar sense només passar.” Aquesta cita de la filòsofa Maria Zambrano al començament del llibre és tota una declaració d’intencions i, alhora, un gran repte que s’imposa Ruiz-Domènec per detectar i relacionar tots els indicis, fins als més ocults, que donen forma al nostre passat. Perquè a totes les civilitzacions, explica, hi ha una estructura latent que les fonamenta, és a dir, que les impregna de raó.

L’espurna que va encendre la metxa d’aquest assaig va saltar ara fa quaranta anys, a Nàpols, quan en un col·loqui internacional l’escriptor va llegir una ponència titulada: “El somni d’Ulisses: l’activitat marítima en la cultura mediterrània com un fenomen d’estructura.” Partint de l’epopeia d’Homer i seguint la tradició i l’evolució històrica del comerç marítim i l’intercanvi cultural fins als nostres dies, l’autor volia penetrar en la vida secreta dels sentiments i l’efecte que tenen en les decisions quotidianes. Perquè creu que “la revelació de l’estructura latent de les civilitzacions és l’única raó de ser de l’ofici d’historiador al segle XXI”.

El somni d’Ulisses, el llegat que va forjar Europa

Així va néixer la idea d’aquest assaig on l’autor destil·la les reflexions, classes, conferències i experiències de mig segle de feina, i en què explora l’imaginari visible i invisible de la cultura mediterrània. Com si el somni d’Ulisses, el seu viatge de retorn a casa després de les guerres de Troia, hagués posseït per a sempre les vides de les persones que habiten a les ribes de la mar i les hagués protegides contra l’oblit i la desorientació.

Per ell, el somni d’Ulisses és el gran llegat del món mediterrani, un relat explicat en diferents èpoques i diferents idiomes, el llegat que va forjar Europa. Per això, precisament, al meu entendre, és una lectura imprescindible per a mirar de comprendre, també, els temps de guerra, migracions i globalització que vivim.

És un treball erudit que pot llegir-se com la novel·la d’un llarg viatge d’aventures per uns temps i uns espais plens d’infinitat de personatges, idees, obres i fets que ens poden donar les claus per a acostar-nos a l’esperit de la nostra civilització i, de passada, que cadascú pugui descobrir allò que li suggereixen les pistes que ens han deixat les vides dels avantpassats. D’ençà dels temps en què l’individu mortal s’enfrontava a l’univers dels déus immortals.

Quan Ulisses torna casa, surt del laberint. La figura d’aquest home que viatja i s’enfronta als déus va establir la frontera entre civilització i barbàrie, entre allò diví i allò humà, va traçar les rutes del comerç i la navegació, i va forjar un concepte d’identitat que, així com la capa de l’arlequí, és la suma d’infinites diferències i una explicació a la nostra existència basada en la història. Perquè els fonaments de la cultura mediterrània són presents en el somni d’Ulisses, però també en els efectes socials i polítics posteriors del judaisme, el cristianisme i l’islam.

A més del relat històric i els canvis polítics i socials que cada època ha causat, l’autor recorda el seu reflex en l’art, la literatura contemporània i el cinema. Del Juli Cèsar de Shakespeare, o els escrits de Goethe i Lord Byron a l’Ulisses de James Joyce, en part escrit a Trieste. De la Mort a Venècia, de Luchino Visconti, basat en Thomas Mann, fins a La mirada d’Ulisses, de Theo Angelopoulos.

El seu propòsit és invocar els grans valors d’aquesta cultura que ens poden ajudar, per fi, a superar, tal com diu, la terrible història forjada en aquesta mar, dels temps de guerres i conquestes a l’aparició de les barcasses carregades de gent angoixada que prova de fugir, tal com sempre han vist aquestes aigües, de la mort, la misèria i la fam.

Sortir del laberint

El llibre ens inicia en les civilitzacions antigues que van passar d’adorar molts déus a la idea d’un de sol. I passa, entre mil avatars històrics i culturals, per l’edat del bronze, Homer, Plató, Aristòtil, Alexandre el Gran, l’Imperi Romà, Juli Cèsar, Espàrtac, etc. Després de les guerres gregues, va néixer una obra d’art de gran efecte mediàtic, la tragèdia. De la mateixa manera que després de les dues grans guerres del segle XX, va néixer el cinema a Europa i els EUA. Són aquestes relacions de vegades invisibles les que van teixint el marc d’un relat històrico-cultural-filosòfic que configura una nova manera d’entendre el llegat del nostre passat.

Les activitats mercantils van unir civilitzacions amb valors ben diferents. La cultura marítima era l’estructura latent dels pobles de la Mediterrània, de Mahoma a Carlemany. La descoberta de la resta del món al segle XIII i XIV, amb Marco Polo com a personatge més significatiu, va representar una visió del món més rica i més complexa, amb el seu reflex en la vida artística i cultural. Dant, el rei d’Aragó, els comtes de Barcelona, Ramon Muntaner, l’Alhambra, l’imperi bizantí, la Guerra dels Cent Anys, desenes de fets i personatges desfilen per les pàgines del llibre fins a arribar al Renaixement i els segles XIV-XVI.

El Renaixement va ser un capítol en l’art i la literatura enorme i fèrtil. Fou un període d’expansions: els otomans prenen Constantinoble, Colom explora les rutes marítimes de l’Atlàntic i els portuguesos exploren l’Atlàntic Sud. Un tret important que, segons l’autor, defineix l’època és que la bellesa va ser el centre de totes les recerques personals i col·lectives. És la Florència dels Mèdici i tots els pintors, escultors i arquitectes.

Del modernisme a James Joyce i Thomas Mann

L’edat moderna i l’escissió nord-sud van canviar el sentit de la història. Goethe va ser el model a seguir. El Gran Tour aristocràtic i literari va considerar la cultura mediterrània amb la mateixa passió amb què es contemplaven les ruïnes romanes. El trajecte següent, que va del romanticisme al futurisme (1815-1948), és època de grans transformacions. La base de la construcció de l’Europa moderna. Els anglesos arriben a Malta, Egipte i Palestina. Els francesos conquereixen Algèria. És l’època en què es creen els tòpics de l’imaginari mediterrani: el blau de la mar, els pobles blancs, la dieta mediterrània i les platges cristal·lines i d’onades suaus. Itàlia comença a convertir-se en la gran nació de la Mediterrània. El canal de Suez és la gran metàfora de la relació entre l’orient i l’occident.

L’aparició del modernisme a Barcelona simbolitza el triomf de la llum mediterrània sobre l’esperit neogòtic. Aristide Maillol esculpeix el cos d’una dona ajaguda i l’anomena El Mediterrani. Infinitat d’artistes, músics i escriptors volen desvelar el misteri que oculta aquesta mar i aquesta cultura. James Joyce i la seva dona s’instal·len a viure a Trieste, on l’irlandès escriurà alguns dels capítols d’Ulisses.

En un paràgraf clau, Ruiz-Domènec ens dóna pistes sobre la textura i l’esperit d’aquells temps: “Si a Zuric Lenin es preguntava quins eren els enemics del poble, a Trieste Joyce s’interrogava sobre com el dol mou al jo a renunciar al seu objecte de desig, comunicant-li el seu embadaliment, que és una forma de mort en vida. Així és la lògica d’aquesta inigualable novel·la, i és realment bella com a metàfora del Mediterrani.” Joyce a Trieste i Thomas Mann a Venècia fan de testimonis d’una Mediterrània que no vol reconèixer-se a si mateixa.

La tardor de la modernitat

I, finalment, arribem a allò que l’autor defineix com la tardor de la modernitat, després de les guerres mundials, dels anys 1948 al 2020. La nostra època és la creació de quatre espais geopolítics, mirall de les aspiracions de la gent d’aquesta mar.

La Mediterrània occidental, supervisada per l’Aliança Atlàntica, de la qual formen part l’estat espanyol i el francès, Itàlia, Grècia i Turquia. L’oriental, amb els països balcànics abans de l’òrbita soviètica, amb tots els seus conflictes i guerres. La Mediterrània àrab, amb les lluites per la descolonització i la creació traumàtica de l’estat d’Israel. I un quart espai, que l’autor anomena multicultural, amb una interacció ètnica i religiosa intensa i tensa, que situa la frontera meridional al desert del Sàhara, on es formen les caravanes d’immigrants que fugen cap a la mar per arribar a Europa.

En essència, segons Ruiz-Domènec, amb la globalització, la unificació de la Mediterrània, que afecta l’actualitat i la història de tres continents –Europa, l’Àfrica i l’Àsia– necessita crear una resposta a l’altura de les expectatives i els reptes dels temps actuals.

És una època marcada per L’estranger, d’Albert Camus, la creació de l’estat d’Israel i el conflicte palestí. L’enfrontament entre cultura popular i cosmopolita, amb els efectes que causen la ràdio, el cinema i la televisió. Amb totes les produccions imaginables. El món de l’hotel Cecil d’Alexandria i el de l’hotel Formentor de Mallorca, com a manera d’entendre el món i la cultura. La batalla d’Alger, la poètica de l’home rebel, Nasser, Ben Gurion, Zorba el grec, Charles Trenet, el boom del turisme, que a principi del segle XXI atrau dos-cents trenta milions de visitants l’any.

Hi ha l’estigma de la guerra dels Balcans i el llegat de la balcanització, que d’aleshores ençà tenalla la Mediterrània: “L’obsessió del nacionalisme és convèncer-nos que la seva és l’única via possible. Ha omplert el Mediterrani amb aquesta mentida”, reflexiona l’autor. També hi ha el fenomen de les primaveres àrabs i el dels indignats a les places, amb el suposat objectiu d’acabar amb la cobdícia i la corrupció, la crítica que Thomas Piketty ha anomenat “el capital del segle XXI”.

Els relats del poder han canviat amb l’arribada de l’algorisme a la vida social, reflexiona l’autor: “Abans, es buscava una reflexió general sobre el fet revolucionari; ara es planteja festivament un futur que té molt del ‘cine mental’ d’unes quantes generacions educades amb els programes infantils de la televisió.”

El missatge que porten les barcasses

Ruiz-Domènec explica que les imatges dels immigrants a les platges de la Mediterrània i els morts ofegats que naufraguen amb les barcasses són el símbol de la incapacitat europea. El fracàs per trobar maneres de reduir l’abisme com més va més gran que separa el primer món i el tercer. I això que la de la Mediterrània és una llarga història de migracions forçades de tota mena. Hi ha experiència i tradició. Manca la resposta.

El tercer món es mor per les guerres, la corrupció, el canvi climàtic, les malalties i la pobresa. Això causa moltes expatriacions forçoses de gent que deixa el seu poblet africà per arribar a les platges d’Europa, si sobreviuen als perills de tota mena que els amenacen durant tot el llarg trajecte. Es juguen la vida perquè, per a ells, segons l’autor, el bé més valuós no és la vida, sinó l’avenir. I una volta són ací, una de les coses que ben aviat descobreixen és la indiferència de la gent per la seva misèria i les seves dificultats.

L’origen racial dels immigrants que arriben en les barcasses causa molta controvèrsia a Europa. Una polèmica que ens fa descobrir les nostres diferències evidents i assumides. Com ara entre un mallorquí i un cretenc. El missatge de les barcasses és que el desig de convertir la Mediterrània en un llac interior es farà malbé si no s’accepta la identitat aliena.

Vivim en un món en plena transformació. Es fa una unificació de la conca mediterrània a causa de l’arribada en massa d’immigrants àrabs i africans. La globalització actual s’acabarà un dia i aleshores caldrà prendre decisions clau en uns quants indrets del món. Anem cap a un futur per descobrir, amb un llegat que hem de redescobrir constantment. “Cal tornar a mesurar el Mediterrani, –conclou Ruiz-Domènec– veure’l mentalment com un acte de creació poètica: vull dir que hem de mesurar-lo de la mateixa manera que ho va fer l’Ulisses d’Homer quan va somniar com l’aire movia les dunes de sorra.”