El miracle del Cirque du Soleil

Dir que Lego és un joc de peces de construcció, IKEA una botiga de mobles o Amazon una empresa de distribució és dir només una part de la veritat. Són petits grans imperis, que van molt més enllà del seu propòsit fundacional, que belluguen xifres astronòmiques i que són posats d’exemple a les escoles de negocis més prestigioses. Tampoc el Cirque du Soleil és un circ i prou. Parafrasejant el lema d’aquest club que torna a donar alegries, el Cirque du Soleil és més que un circ.

De fet, el Cirque du Soleil és la productora d’arts escèniques més gran del món. Salvant totes les distàncies, és com la Fura dels Baus, que va passar de ser una companyia (revolucionària) de teatre a ser una marca, una empresa capaç de tenir diversos muntatges funcionant en paral·lel a diferents indrets del món. A Las Vegas, per exemple, el Cirque du Soleil hi té set espectacles fixos. Entre partida de ruleta i black jack, pots veure un espectacle diferent cada dia de la setmana. Abans de la pandèmia, la companyia tenia més de 5.000 treballadors i facturava 770 milions d’euros anuals.

Eren les xifres daurades d’abans de la covid-19. Perquè la pandèmia va significar una estocada per al Cirque du Soleil que molts van creure que era definitiva. D’un dia per l’altre, van haver d’anul·lar quaranta-quatre espectacles a tot el món i acomiadar 4.700 treballadors. D’ingressar milions diaris, a pagar-los per retornar el preu de les entrades comprades, els acomiadaments i els proveïdors. L’empresa es va declarar en fallida i va fer suspensió de pagaments. Quan durant el confinament miràvem els vídeos que penjaven a la plataforma Cirque Connect, he de confessar que no confiava de tornar-los a veure en directe.

Per sort m’equivocava i dijous passat vam tenir l’estrena europea de Luzia a l’Hospitalet de Llobregat. És un espectacle creat el 2016 que, després d’haver començat a rodar pels Estats Units, el Canadà i Mèxic, va haver d’interrompre la singladura. En el fons, la sort del Cirque du Soleil és que, justament com que és molt més que un circ, pot acollir-se a això tan bonic que els anglesos anomenen too big to fail, que també va salvar el cul a uns quants bancs quan hi va haver la crisi financera. Si ets una cistelleria, bona nit i tapa’t, però si ets el Cirque du Soleil, de cop apareixen governs (el del Quebec) i fons d’inversió (TPG Capital, Catalyst) que et treuen les castanyes del foc.

Heus ací el segon miracle. El primer va ser convertir un circ creat per dos artistes de carrer quebequesos en un gegant empresarial. El segon és haver superat la pandèmia i, després de més de 600 dies d’aturada obligatòria i un deute que ja existia fins i tot abans del virus, tornar a aixecar la immensa carpa de 20 metres d’altura, que s’aguanta amb més de 500 puntals i pot acollir 2.600 persones. Després de l’Hospitalet, els 65 tràilers que transporten tot el material continuaran la ruta cap a Alacant, Madrid i Ginebra.

I l’espectacle? Millor que no m’ho pregunteu, perquè no sóc objectiu. A mi, fa molts anys que la fórmula del Cirque du Soleil em va captivar, des que van aterrar a Barcelona l’any 1998 amb Alegría. Puc entendre que els puristes del circ, i els no tan puristes, els acusin d’estar molt lluny de les essències i la senzillesa del circ de tota la vida, o de fer grans muntatges comercials. Però quins muntatges, amics meus, quina delícia. Des de la música i el vestuari fins als llums i l’escenografia, tots els detalls són pensats minuciosament perquè l’espectador es capbussi en un món irreal, màgic i oníric, allunyat de virus i de guerres, on les coses impossibles esdevenen possibles i la trapezista fa el seu número sota una preciosa cortina de pluja.