23.02.2018 - 22:00
A partir d’aquesta setmana que ve, l’obra censurada a Arco es podrà veure al Museu de Lleida, el diocesà que s’ha quedat sense les obres de Sixena. Al seu torn, el monestir obrirà l’exposició que ha muntat amb les obres que van sortir del museu lleidatà de matinada escortades per la Guàrdia Civil.
Si fa només un any algú ho hagués insinuat, no s’ho hauria cregut ningú. Ningú no volia pensar que els aparells ideològics de l’estat són tan ferrenys. Per més que la realitat dels fets ho confirmi dia rere dia, any rere any. Més pobresa, menys treball decent, més desigualtat en tots els ordres. Més ignorància. Però som moderns, vivim al segle XXI, som europeus. Algunes coses no poden passar. Doncs, mira: passen. L’art ho posa en evidència. La revolució no serà televisada.
No era imaginable que una obra pogués ser retirada d’una fira d’art patrocinada per institucions públiques que es presenta com l’aparador de la modernitat espanyola, ni que les forces d’ordre públic entressin en un museu. Però totes dues coses han passat. Primer a Lleida, ara a Madrid.
Certament, l’independentisme ha desvetllat el monstre. És un dels encerts.
No sabrem mai què hauria passat si el fris de fotografies pixelades de Santiago Sierra no hagués inclòs Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Feia un any que l’artista estava preparant la sèrie i que el títol era el mateix, Presos políticos en la España contemporánea. Aquest n’és el títol complet. Els presos inclosos són declarats polítics i això passa ara, en l’Espanya d’ara mateix. Hauria tolerat aquest títol l’organització de la fira madrilenya encara que no hi fossin els polítics indepes?
Hi apareixen també presos d’Altsasu, membres de la penya Bukaneros (seguidors del Rayo Vallecano), un dirigent del Sindicato Andaluz de Trabajadores, membres de l’esquerra abertzale, un del moviment pro-amnistia, un okupa. En total, vint-i-quatre persones. Apareixen en l’obra amb la cara pixelada i una llegenda al peu que informa del context de cadascú.
Els presos catalans no són els únics inclosos per l’artista ni tampoc els vint-i-quatre de l’obra són tots els empresonats per motius polítics.Quan vegem aquest fris a Lleida, s’hauran de comptar tots els qui hi apareixen.
En paral·lel al silenci sobre els altres presos que inclou l’obra, la cosa té més biaixos culturals i polítics interessantíssims. Encara que hi hagi hagut alguna protesta, tímida, la censura ha estat acceptada de facto en el món de l’art pels seus mateixos agents: artistes, galeristes, museus, etc. Com va passar a Barcelona fa tres anys, en el també famós cas del Macba i l’exposició ‘La bèstia i el sobirà’, els artistes ara se’n mantenen al marge, sense dir ni piu, amb ben poques excepcions. Els museus parlen només de si acolliran l’obra o no, alguns creuen que seria oportunisme. No oportú. Cert que les programacions d’un museu no es poden alterar així com així, però potser caldria pensar-ho. Hi ha coses que demanen una reacció. Sobretot a Barcelona, on en els últims temps s’han fet exposicions de gran radicalisme conceptual i històric, sigui al MNAC, el Macba, la Virreina. Hi haurà resposta?
En l’esfera pública espanyola, igualment. Si la censura a l’obra de Sierra és en exclusiva per incloure polítics independentistes, el món cultural espanyol hauria de reaccionar. Som en els dies que es compleixen anys del cop d’estat del 23-F. Són els dies també de les sentències contra Valtònyic i contra el llibre Fariña sobre el narcotràfic gallec. Però el cas d’Arco resulta simptomàtic dels silencis i les limitacions més i més grosses de la vida cultural espanyola. Almenys, la batllessa madrilenya, Manuela Carmena, va optar per no assistir a la inauguració de la fira. S’ha sabut que uns quants galeristes catalans van declinar la visita i la foto dels monarques al seus estands. Tal com van les coses, no deixa de ser un acte valent el fet de dir a la premsa que no van voler rebre els reis.
L’independentisme està posant en evidència moltes contradiccions. Per això val la pena no deixar de pensar-lo, a fons, més a fons encara, tant com convingui, com a procés de reforçament de xarxes polítiques i culturals.
