El milió d’euros d’Alves

Bé, ja ho heu vist: Alves ha obtingut la llibertat provisional previ abonament del milió d’euros que l’Audiència de Barcelona li va posar de fiança. Una mòdica quantitat atès l’entorn futbolístico-econòmic del condemnat, en què un compare generós li va prestar els 150.000 enciams que li han valgut com a reparació del mal i perquè el tribunal li amorosís la pena. Coses que té el fet de poder comprar-se un atenuant, o conseqüències de posar preu a un atenuant, tant se val, alhora que la sentència té el detall de reconèixer que “els delictes sexuals no són reparables econòmicament”, per si ens pensàvem que havíem d’entendre res. Però bé, parafrasejant el filòsof, la llei té raons que la raó no entén.

Aquests detalls m’han fet vindre al cap l’enquesta del CEO que diu que vora el 43% de la població –i vora el 70% dels nois més joves!– opinen que algunes dones posen denúncies falses a les parelles per a obtindre’n un benefici econòmic o per a fer-los mal. Perquè segur que la víctima d’Alves no era aliena a aquesta percepció ambiental quan en un primer moment no volia denunciar el delicte perquè “qui em creurà?”, això per una banda, i també quan preventivament va dir que en cas de condemna renunciaria a la indemnització, per a evitar-se les especulacions sobre la veracitat dels fets i les acusacions d’aprofitada. No enceta ella la pràctica, és un fet comú que passa a tot arreu: moltes víctimes de violació renuncien a aquest dret per por que els resti credibilitat, cosa que, ves per on, amb altres delictes no passa.

En tot cas, un tribunal l’ha creguda i ella ha acceptat ser indemnitzada, suposem que per recomanació de qui la ben aconsella. Pel que fa a la curtesa de la pena, la defensa va explicar que en més de vint anys d’ofici era la més baixa que havia tingut mai per a casos semblants, que la reforma de la llei del “només sí és sí” donava marge perquè fos més severa, i que tot i que la supervivent ja en té prou que l’hagin cregut –des d’aquí t’abraço, reina–, recorreran contra la sentència perquè els amoïna “que es transmeti a la societat que les persones amb capacitat econòmica poden veure reduïda la pena si poden consignar una quantitat important”. Altres professionals del ram, especialitzades en violència masclista, interpreten en la mateixa línia que el tribunal ha donat molt de pes a l’atenuant –si no és que ha donat poca gravetat als fets, que també podria ser.

Des d’una mirada profana, que les indemnitzacions facin la doble funció d’atenuants reforça la idea, ja per si prou estesa, d’una justícia de dos carrils en funció de la cartera. I ben pensat, en un delicte sexual, la capacitat econòmica de l’agressor bé podria considerar-se un agreujant segons com, posem-hi el cas que se n’hagués aprofitat per crear-se unes circumstàncies favorables per a delinquir: la falsa idea de prestigi social que dóna ser VIP d’un club de la zona alta; llogar un reservat i demanar al personal que et faci vindre una bona mà de víctimes potencials –normalment molt joves i vulnerables al poder desigual–; impregnar-se de l’aura d’un entorn glamurós –no seria el pàrquing d’un Pachá o d’un Waka– perquè la jove a qui agrades el confongui amb un entorn segur i accedeixi a tancar-se en un bany amb tu.

Com que en temps de sobreentesos s’ha de dir tot, no insinuo que una violació sigui menys violació si la comet un pelacanyes. És sabut que cada agressor s’espavila en la mesura dels mitjans que té: la força física, la psicològica, la química; el xantatge emocional, si no econòmic en el si de la llar; la capacitat de pagar pel consentiment d’una víctima –víctima de la fal·làcia de la lliure elecció, del tràfic de persones, del turisme sexual. Les possibilitats són infinites, no ens hi podem entretenir, només vull apuntar que la història de la criminalitat humana és plena d’exemples que proven la relació directa dels diners a mansalva amb la sensació d’impunitat. I aquesta sensació tampoc no és regalada, un hom no es lleva sentint-se impune d’un dia per l’altre, cal un tempteig previ i continuat dels límits, un assaig reeixit i contrastat que t’ho confirmi, anar-hi anant i anar-hi anant, així que digueu-me malpensada, però no crec que un violador s’hi posi per primera vegada a quaranta anys.

És clar que parlo en general, Déu me’n guard d’insinuar que la conjuntura d’Alves no pot ser diferent: que no pogués ser un home com cal –”sempre obre la porta del cotxe a les dones”, corroborava sa mare–, i que amb la crisi dels quaranta se li escapés de violar per primer cop, quina relliscada, i que a la primera també ensopegués la dona que denuncia i no el 80%-90% que no, una altra carambola. Perquè aquesta és la trista estadística: a Catalunya es calcula que tot just es reporten a comissaria entre un 10% i un 20% de les violacions, i jo no sé si la sentència d’Alves donarà coratge a més agredides o dissuadirà més agressors, però sí que podria servir per a reconsiderar la compra d’atenuants i de llibertats provisionals per part de milionaris i les seues amistats, com si no fos prou avantatge poder-se procurar la defensa dels advocats més cotitzats amb els seus onerosos honoraris.