El meu viatge a l’Iran

M’ha vingut un flaix d’aquella nit a l’Iran. Ara farà set anys. En aquell carreró, amb l’amiga Marjan, vam fer un pacte. I tant hi feia qui era iraniana i qui no; aquell pacte, de cabells, em torna ara. Ara que per Barcelona corren els càntics. Dona, vida i llibertat. I les banderes iranianes es mesclen amb les de l’arc de Sant Martí, com si totes les lluites per la llibertat fossin la mateixa. Ara que es compleix un mes de la mort de Jani Amini –Masha, el nom que van obligar-la a posar-se.

Ens trobem en un carreró de la ciutat d’Esfahan, a l’Iran. És l’estiu del 2015 i uns dies abans de començar el nostre viatge els diaris europeus diuen que finalment l’Iran i les “potències” occidentals han signat l’acord nuclear. Pels experts, per fi ha arribat el desgel. És un dels millors moments per a viatjar a l’Iran. Emprenem el vol cap a l’antiga Pèrsia amb la companya periodista Sofia Cabanes, i a l’aeroport de Barcelona ens fem una fotografia d’amigues amb el mocador al cap. Tu diràs que ets professora de música i jo guia turística. Les periodistes no poden entrar a l’Iran. Preparem el visat amb temps, i rebem les instruccions respecte de la vestimenta i el comportament. Ni texans, ni roba ajustada, ni ensenyar cul, genolls i colzes. El nostre viatge a l’Iran és personal o professional, o tots dos, perquè el 2015 ja sabem de sobres que la nostra vida no té marge per compartimentar-la.

Tornem al 2015. A Esfahan tot sembla una mica més relaxat. Hi ha una plaça preciosa, que és patrimoni de la UNESCO, i un grupet d’homes, només homes, reunits, que riuen quan veuen els turistes. Es respira una energia menys densa que a Qom, la ciutat més religiosa de l’Iran, que hem visitat els dies abans. Fa una setmana que som al país i la pregunta més habitual als hotels i als transports públics és: “On són els vostres marits?” La Sofia i jo no portem consignes sobre la resposta. Potser n’hi hauria una de més adequada. Però contestem, senzillament, que no en tenim. Els veiem l’estranyesa als ulls. Dones, estrangeres i sense marit. Per la mort d’Al·là! Els nostres amics corresponsals de premsa a l’Iran ens han tranquil·litzat només arribar. Diuen que la policia de la moral no se sol ficar amb les turistes. Que l’Iran no és gens homogeni, com sembla tot des de fora, amb la distància. Hi ha un Iran exclusiu, de festes i de purpurina, a qui els codis de la revolució islàmica afecten poc. La policia de la moral no es passeja pels barris rics on viuen la major part dels funcionaris del govern. Fins i tot els amics periodistes ens han explicat que en aquests barris ser lesbiana és millor que ser-ho en un país occidental, atès que és molt ben vist que dues dones siguin amigues i vagin juntes a tot arreu, fins i tot que visquin juntes. A més, els gimnasos de rics són un lloc on les dones solen lligar entre elles, ens expliquen.

Però tornem al carreró, que és allà on passa el que voldria contar. És de nit i ja fa més d’una setmana que la Sofia i jo som a l’Iran. Ja sabem de què va això de la policia de la moral, però, sincerament, nosaltres no l’hem vista enlloc. Només algun taxista, mirant pel retrovisor, ens ha cridat l’atenció per portar el vel desplaçat. Amb tot, plana la por. Temem que en qualsevol moment ens puguin acusar d’alguna cosa. A la Marjan l’hem coneguda a la plaça d’Imam Khomeini fa tot just una hora. Ens ha demanat en un anglès perfecte d’on érem i li hem respost. I així hem començat a xerrar i hem passat l’estona juntes passejant per aquesta ciutat del centre del país. Que si filosofia, que si Nietzsche, que si Hafez, que és el poeta iranià més conegut. Que si quin privilegi poder viatjar. Poc abans de marxar a casa, ens pregunta si ens ve de gust abans d’acomiadar-nos, aturar-nos una estona en un carreró. Ens diu que té moltes ganes de fer una cosa. La Sofia i jo acceptem. La Marjan ens diu que allà, amagades, ens podem treure el xador les tres. Sí, ens ho proposa com si fos un ritual. La Sofia i jo continuem acceptant. Deixem caure el vel sobre les espatlles. De sobte, ens reconeixem de nou, amb els nostres cabells, llisos i arrissats. Riem d’emoció. En aquell mateix instant, hi ha un objecte –o un objecte caigut– que ens agermana. I l’acció clandestina entre totes tres, amb la nostra amiga recent, segella un pacte. Ens mirem i tornem a riure en la foscor. Marjan ens demana una cigarreta de les nostres. L’enrotllem i l’encenem. Ens diu que té moltes ganes de fumar, perquè normalment no pot fer-ho. Fa una pipada i treu el fum que s’escampa entre la foscor. Som tres amigues desafiant-ho tot.

Aquells deu minuts es van convertir en un dels moments del viatge. Tant, que aquella mateixa nit, ja dormint a l’hotel, vaig rememorar l’escena en un somni. L’endemà vam tornar a quedar amb la Marjan. A la mateixa plaça on ens havíem conegut, a la plaça d’Imam Khomeini. Des d’allà vam agafar un autobús. Ens volia ensenyar la universitat on estudiava. Va continuar explicant-nos coses. Que li agradaria marxar del país i anar a Europa, que li encanta la literatura. Va passar la tarda i es va tornar a fer de nit a l’Iran. Vam tornar a la nostra plaça per fer un pícnic a l’aire lliure. Feia moltíssima calor, gairebé quaranta graus. Va arribar l’hora d’acomiadar-nos, ara sí, definitivament, perquè l’endemà continuàvem el nostre viatge cap a la ciutat de Shiraz. Quan va arribar el comiat, vaig allargar la mà, i la Marjan es va acostar i em va besar els llavis. De sobte, una força desacomplexada ens va fer obrir els ulls. Els prejudicis es van trencar, però ara a trossos. Hi havia una revolució a punt d’esclatar en cadascun dels gestos de la Marjan.

Uns gestos que ara prenen sentit. És primer de novembre de 2022, i em ve al cap aquella escena, de nit, al carreró. Els mocadors caiguts, i el fum d’aquella cigarreta. M’imagino la Marjan, més gran, tornant al carrer, ara amb consignes explícites i els cabells a la mà. Hi havia una revolució latent en cadascun d’aquells gestos antics.