02.10.2018 - 22:00
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ens havia convocat a passar la nit al CCCB per fer-hi una lectura en pijama a favor de les lletres lliures i per defensar el lloc de votació. Jo tenia el cor dividit. D’una banda, volia ser amb els meus companys escriptors; i de l’altra, els meus amics votaven a Vilafranca del Penedès i els havia de fer costat.
Finalment em vaig decidir per Vilafranca. Els meus amics votaven a l’Escorxador. Abans de les sis del matí vaig fer cap allà, amb la son enganxada a les parpelles, havia dormit molt poc. Encara era de nit. L’Escorxador era a vessar i el riu de gent no s’aturava, cada vegada érem més, amb llum als ulls, amb il·lusió, amb el convenciment que votarien. Entre aplaudiments van arribar les urnes, es va fer una llarga cua i a les nou del matí va obrir el col·legi electoral. Hi vaig entrar de les primeres, sabedora que no podia votar però contenta de compartir aquell moment amb els meus. Com una relíquia, encara guardo una papereta en record d’aquella gran fita.
I de cop, tota aquella alegria es va esborrar quan ens vam assabentar de les càrregues policials a Sant Julià de Ramis i en altres indrets. Les imatges eren esborronadores, corrien com la pólvora de mòbil a mòbil, pels grups de WhatsApp. Ara més que mai tocava defensar les urnes.
De cop, va córrer la brama que venien els antiavalots. De seguida van tancar l’Escorxador, com una pinya ens vam amuntegar a les portes del col·legi. El meu fill se’m va posar davant; orgullosa, vaig recolzar les mans sobre les seves espatlles. Tots dos sabíem que si la policia entrava ens faria mal, hi estem acostumats, som valencians, sempre ens toca rebre. Poc sabíem llavors que la violència, només uns quants dies després, tornaria a omplir els carrers de València. No volia que fessin mal al meu xiquet; sabedora que no era la seva primera vegada –ja va prendre mal en les càrregues de la primavera valenciana– i que no era cap nen, no podia evitar fer de mare. I de sobte vaig pensar que s’acabava de comprar les ulleres noves.
Es van sentir uns furgons, es va fer un gran silenci. Un home nerviós buscava la dona, que tenia a la vora. Tota la colla d’amics ens donàvem ànims els uns als altres, amb la mirada, amb els cossos. Ja no es tractava de guanyar una votació, es tractava de defensar un dret tan universal i elemental com el de votar. Vam contenir la respiració. Els furgons van passar de llarg.
I així vam passar tot el dia, fins que es va tancar el col·legi electoral. Per sort no ens va passar res. A la nit, al llit, no podia dormir, les imatges de les càrregues policials es repetien al meu cervell, la sang, els crits, els cops de porra. Vaig plorar de ràbia i indignació, però també emocionada, orgullosa de la dignitat que havien demostrat els meus compatriotes.
Tard o d’hora, un bocí de la meva terra serà independent, Catalunya i la seva gent ho aconseguiran, per la seva perseverança, amor propi i constància. Perquè, com deia Espriu, tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo.
