‘El meu poble s’ha consumit’

Història de Sifa Ademovic

«Vaig estar refugiada a Macedònia, a Vitòria, i ara visc a Sant Celoni, amb els meus fills, des de fa anys. Vaig arribar a Vitòria a vint anys i la nena d’onze mesos. A Sant Celoni, hi visc bé. Hi tinc casa, hi tinc feina, hi tinc de tot, però no sóc feliç com abans. No puc. Sempre tinc una cosa a dins. El que he deixat enrere. El que no tornaré a veure mai més. Als estius vinc aquí, a Sarajevo, per visitar la meva mare i assistir als funerals, cada juliol, per l’aniversari del genocidi. L’any passat vam enterrar el meu pare. El meu pare i el meu germà són enterrats al Memorial de Srebrenica-Potocari. El meu germà tenia quinze anys quan el van matar. El meu pare, cinquanta-dos. Hem esperat molts anys fins que no han trobat el que quedava dels seus cossos. L’altre germà, que en tenia vint-i-dos, encara és desaparegut. Quan visito allò que era el meu poble, em costa de reconèixer-lo. Les nostres terres són allà. Ningú no ens les ha preses. Però, qui hi torna? Molta gent no hi torna. És com si mai no hagués existit res. La vegetació ho ha envaït tot. Tornar? A on? És com si el meu poble s’hagués consumit. La gent em diu que hem d’oblidar, però, com?

La meva família és de Srebrenica. Hi teníem camp i vaques. El meu pare treballava a la fàbrica de bateries de Potocari, que després va ser la caserna dels cascs blaus on va passar tot. Fixa’t. Hi vivíem bé. Fins i tot m’hi vaig casar. El poc que teníem ho compartíem. Érem feliços, alegres, ens reuníem molt més. Ara estem separats. Aquí a Sarajevo, o a Espanya, Holanda, el Canadà, Austràlia, els EUA.

Quan va començar la guerra, jo era a Sarajevo amb el meu marit i la nena petita. La resta de la família, a Srebrenica. Ningú no s’imaginava tot allò que va passar després. De cap manera! Però van començar a llançar granades. Esclataven pertot arreu. I gasos lacrimògens. No podies ni córrer. No hi havia menjar. No hi havia llet per a la criatura que estava malalta de tos ferina. Sort que un veí tenia una vaca i, no sé per què, me’n donava. I era croat! Em van ajudar a pujar a l’últim autocar amb la nena. El meu marit es va quedar a Sarajevo tota la guerra, comandava un batalló. El van ferir tres vegades. La guerra ens va destrossar. A ell. I a nosaltres. Van ser tres anys i mig molt durs.

Què va passar amb la resta de família ho vaig saber després de la guerra. Quan les tropes de Mladic van prendre Srebrenica, el pare i els dos germans van agafar una motxilla, una mica de pa i van mirar de fugir per la muntanya. La mare i les dues germanes, de setze anys i disset, van anar a Potocari perquè l’ONU les protegís. La mare va recordar que el meu avi explicava que a la Segona Guerra Mundial les noies bosnianes feien veure que estaven embarassades perquè no les violessin. Van posar-se tot de roba a la panxa per fer-la grossa. Els serbis pujaven a l’autocar, les amenaçaven, les humiliaven, els deien que ja havien agafat tots els homes, que ara elles què farien bo i soles… Van patir, però van salvar la vida.

El meu pare i els meus germans es van perdre per la muntanya. Al meu germà petit el van detenir i se’l van endur caminant a Bratunac. No sabem si el van matar allà o al lloc on el van trobar, en una fosa a Kamenica. El van trobar el 96, però no ho vam saber fins el 2005. La mare va reconèixer la seva roba. Un veí ens va explicar que havia vist el meu pare per la muntanya. Estava ferit i ja havia passat el tros més perillós. ‘Va, va, continuem!’, li va dir. ‘No, respongué el meu pare, no, que he perdut els meus fills i els espero.’ O es va morir perquè estava ferit o el van matar. D’ell, només se n’ha trobat mitja mandíbula, la tíbia i el peroné. I això és el que vam enterrar l’estiu passat. De l’altre germà, no en sabem res.

Hi ha màfies que enganyen els familiars de desapareguts per prendre’ls diners. A mi, em van trucar per telèfon, a Sant Celoni. Era just acabada la guerra. El 1996. Em van dir que el meu pare era mort, però que els meus dos germans estaven en un camp de concentració, que si pagava 8.000 marcs alemanys, els podien treure del camp. Em van ajudar a aplegar els diners. Vaig anar a Viena, vaig pagar, vaig esperar uns quants dies… I res. Els maten, s’ho cobren, i adeu. Va haver-hi moltes venjances. L’enveja és molt dolenta.

Ara he enterrat el meu pare i el meu germà. Trossos d’esquelet. Però, jo no sé si són ells. Per molt que em demostrin l’ADN, no ho sé, sempre et queda el dubte perquè no veus la persona que enterres. Ho passes malament. És increïble. Jo he tocat allò a través de la bossa verda. El sac del meu germà era tot ple. El del meu pare es notava buit. Vam esperar dos anys per si apareixia res més. I res. La meva mare va decidir d’enterrar-lo. Jo vaig tocar allò a través de la bossa, però fins a la mort pensaré: és viu?»

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica