El meu neologisme de l’any

S’acaba el 2020 i ja han sortit les paraules candidates a neologismes de l’any. Heus-les ací: conspiranoic, coronavirus, desconfinament, desescalada, grup bombolla, infodèmia, mascareta, teletreballar, traçabilitat i videotrucada. Em sembla que no n’hi ha cap que no em faci mandra. Tanta com el cansament que sento aquests dies. Es pot dir, que estem cansats? O hem d’anar proclamant que amunt, que ens en sortirem, sense permetre’ns ni una estona de decaïment?

L’any 2014 el neologisme de l’any va ser ‘estelada’. Quins dies que vam viure, quantes esperances, quanta feina. Després van venir ‘dron’ i ‘vegà’/’vegana’, la cosa devia estar més avorrida, i amb el 2017 ressonaren els repics de cassoles després de la repressió contra el Primer d’Octubre, punt d’inflexió polític més important de la història recent, i la paraula elegida va ser ‘cassolada’. L’any següent, la primera vaga feminista i l’extensió dels me too va fer guanyar com a neologisme de l’any la paraula ‘sororitat’. L’any passat, la urgència climàtica va fer que molts obrissin els ulls definitivament i el neologisme se l’endugué el concepte ‘emergència climàtica i animalista’. El dia 21 sabrem quin neologisme ha guanyat enguany, però tots els mots candidats només ens recorden una sola cosa. Que som en una pandèmia que ens fa estar confinats i separats els uns dels altres.

Anem fent, tan bé com sabem, tan bé com ens diuen o ens fan creure. I això pot ser cansat, desmotivador. Enyoro gent i enyoro concerts, jo. Enyoro fer-la petar tranquil·lament amb quatre amics i uns gots i, sobretot, no haver d’estar a l’aguait tota l’estona, pendent de distància-mans-màscara. Tenir converses, debatre, compartir neguits i descobertes, més enllà de les troballes a la xarxa i de les lectures isolades. Més enllà de les pantalles. Persones de carn i ossos, a la vora; i tocar-nos, ostres, sí. Sigui fer una abraçada, sigui agafar la mà d’una amiga, sigui acaronar el meu nebot, que em commou quan veig com ha interioritzat la situació i el fet de passar pràcticament totes les hores que està despert amb la màscara posada. No, tieta, no ens podem fer petons, em va dir amb pena un dia que se’m va escapar de fer-li’n un al cap. I em va cantar la cançó que li havien ensenyat a l’escola, amb què havien après a saludar-se amb els peus i a dir que els petons i les abraçades s’havien de deixar per més endavant. El pit em va fer una mica de crec, aquell dia. Nimietats direu. Tal com van les coses. Sé com van, i per això ens anem mentalitzant per a aquest Nadal, que tampoc no serà el més merdós de la història, si ho mirem així. El meu objectiu és evitar que hi hagi cap membre de la família que aquell dia s’estigui sol a casa, amb això ja haurem fet. Aquests dies sentim que Nadal no és tan important, que ja el celebrarem a la primavera, que hi ha qüestions molt més importants. I jo, d’acord, que sóc la primera que no vol ni encomanar-se ni encomanar ningú i em restringiré al grup bombolla. Però heu pensat què vol dir passar tot sol les festes de Nadal, per molt que alguns vulguin treure transcendència a aquestes dates? Potser són nimietats, però tot plegat va fent pòsit. Crema, fastigueja, cansa. Sobretot quan vius amb tota la prudència, sense posar ningú en perill, i veus com es prenen mesures aparentment arbitràries que només perjudiquen els perjudicats de sempre. No sé si pensem en les conseqüències per a la salut mental que tindrà tot això que vivim.

I ja ho sé, que pitjor serà el Nadal dels presos, i això l’única cosa que em provoca és més ràbia. Es pot dir que estem enrabiats, o hem de dir que guanyarem i amunt els somriures? Penso en els presos i en la venjança amb què s’hi acarnissen. Penso en els represaliats amb causes obertes, penso en l’Adrián Sas i el neguit m’enerva. A hores d’ara ja deuen haver entès que ens han perdut per sempre, però tant els fa, mentre ens tinguin collats, per la força de la maça judicial i de la impunitat policíaca. Ràbia, sí, és clar. I una barreja de pena i més cansament quan presenciem l’espectacle lamentable dels qui governen i que fins i tot durant una pandèmia en què ens hi va la vida, literalment, estan més preocupats de fer-se la traveta i de càlculs partidistes que no de fer avançar el país cap on van dir i de gestionar amb criteri i responsabilitat la crisi sanitària i social.

Hi ha hagut coses bones, també, i val la pena recordar-les per mantenir l’esperança necessària malgrat tot. Perquè hem vist la gent organitzant-se per ajudar-se els uns als altres, i per a mi, això deu ser de les coses més boniques que ens deixa aquest any nefast. Cadascú deu tenir les seves coses bones. Les que ens fan tirar endavant. I la majoria acostumen a tenir a veure amb altra gent, amb les persones. Amb nosaltres. Tan a prop i tan lluny, enguany. No sé si seria ben bé un neologisme, ‘tribu’, amb aquest significat que ha anat prenent darrerament, però sigui com sigui, em sembla que la trio com a paraula de l’any, després de tantes paraulotes carregoses.