Parauler d’ofici: el meu Espinàs

Recordo que el primer contacte directe que vaig tenir amb Josep Maria Espinàs va ser en un dinar. Fins la setmana passada hauria jurat que es tractava de l’àpat de presentació com a Escriptor del Mes a la premsa, però ara que m’he posat a remenar papers que conservo m’adono –i els bons amics de la Institució de les Lletres Catalanes m’ho confirmen– que l’Espinàs no va ser mai protagonista d’aquella campanya que el Departament de Cultura i la Institució varen posar en marxa entre 1991 i 1997 amb l’objectiu de donar a conèixer els nostres autors arreu del territori. No va pensar-hi ningú? Va ser ell qui ho va refusar? Incògnita…

No sent així, suposo que el motiu del dinar –que m’atreveixo a situar en els primers mesos de 1990– devia ser la presentació de les novetats d’Edicions la Campana de cara a Sant Jordi. El cert és que aquell dia vaig tenir la sort de seure just enfront seu, cosa que ens va permetre xerrar sense gaires entrebancs. Que era un dinar ho tinc claríssim perquè a l’hora de demanar les postres l’Espinàs va impartir-nos a tots els presents una lliçó magistral sobre les virtuts de la xocolata, menja a la qual es va definir com a addicte, i ens va donar unes quantes orientacions en relació amb les llepolies que proposava la carta del restaurant.

Sabedor de la gran afició que tenia l’Espinàs pels jocs de paraules li vaig comentar que un llibre que consultava sovint era el seu Diccionari català de falses etimologies (Col. Cara i Creu, Edicions 62, 1984), un petit, i introbable, joiell on es poden trobar mostres a dojo del seu enginy (“RAJOLÍ. Del català ‘raig’ i del francès ‘jolie’ = ‘bonic, festiu’. Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font”; “HECATOMBE. Pura transcripció fonètica. ‘Eh, que tomba!’”; “ABATUT. Situació en què es troba un abat després d’haver cessat”…) Aleshores, assenyalant la Isabel Martí, la seva editora, em va dir: “Saps per què l’editorial es diu la Campana? És un homenatge a la Isabel. Fixa-t’hi: en anglès, ‘Is a bell’ vol dir ‘és una campana’.”

Crec que no em puc pas queixar: els déus em varen obsequiar amb un primer contacte de difícil oblit amb aquest home que ens acaba de deixar. Un home summament respectuós amb la llengua, l’eina del seu ofici (tots els lectors dels seus viatges a peu saben la importància que donava al que havia escrit Joan Coromines sobre els llocs per on passava). Un Espinàs que en la introducció del diccionari que acabo d’esmentar, dedicada als filòlegs i als lingüistes, es defineix com un “parauler d’ofici”.

Vist amb la perspectiva dels anys i davant dels grans elogis que s’han fet del cicle de viatges a peu de Josep M. Espinàs, em fa gràcia recordar que en aquells primers anys –1990, 1991–, des de la meva modesta parcel·la en el suplement de llibres del diari Avui, jo vaig ser dels pocs crítics que van tractar aquells primers viatges com el que realment eren: unes peces literàries de gran nivell, amb un estil concís i essencial i una mirada sense prejudicis cap als indrets per on es desplaçava i oberta a tot allò que el camí volgués propiciar. Bona literatura, en resum. I no allò que alguns despatxaven amb displicència dient que eren “llibres d’excursionisme”. Una etiqueta que, lògicament, a l’Espinàs l’incomodava molt.

Després d’aquell primer contacte vàrem coincidir unes quantes vegades més, i sempre amb el pretext de festejar alguna novetat seva o de la Campana. Parlo, principalment, de la dècada dels noranta, i d’una part dels inicis del nou segle. En una d’aquestes trobades recordo que em va explicar una cosa que lliga molt amb la seva afició a jugar amb les paraules. Cap als últims anys cinquanta, poc abans de començar a cantar, Josep Maria Espinàs dedicava un matí cada setmana a col·laborar amb una de les primeres agències de publicitat que es varen muntar per la rodalia del carrer de Tuset. Allí tenia un racó en un revolt del passadís –no necessitava més, deia– i es dedicava a estudiar totes les campanyes en les quals l’agència estava treballant. La seva feina era disparar idees i propostes que ell –que venia del carrer amb les idees fresques i sense cap condicionant previ– convertia en eslògans, frases curtes per ser dites, o cantades, imatges i altres idees per l’estil. Del que es tractava, al cap i a la fi, era de comunicar. I d’això l’Espinàs se n’ha fet un fart durant tota la seva llarga vida. Sabent aquests antecedents, doncs, crec que s’entén molt millor l’espectacular eficàcia d’un producte com l’himne del Barça (“tot el camp / és un clam…”)

Recordo una altra ocasió quan, responent a algú que el planyia per la servitud d’haver d’escriure un article cada dia, va explicar que, tan bon punt el múscul de l’escriptura s’ha posat a to, la freqüència diària és molt millor que la setmanal perquè, sí, el ventall d’assumptes a tractar és més ampli, però a raó de cinc textos setmanals, hi ha moltes més possibilitats de no deixar-se res en el tinter. Aquesta capacitat de treball, sintetitzada en uns quants milers d’articles i un centenar de llibres publicats, feia pensar que tenia el do de la ubiqüitat. Dit d’una altra manera: que era una persona propera, que formava part del nostre paisatge habitual. És per això que era “l’Espinàs”, sense cap més atribut. Com tractem els que considerem “de casa”.

Torno als viatges a peu per destacar-ne un de molt singular: el que el va portar al Berguedà l’estiu de 1994. El va planificar uns mesos abans per començar-lo l’última setmana de juliol, però el que no estava previst era que el 3 de juliol un devastador incendi arrasés la part central de Catalunya i, molt especialment, els llocs per on passava el seu itinerari. Tal com explica en el pròleg, s’ho va pensar una mica, però de seguida va tenir molt clar que, ben mirat, no hi havia cap raó que justifiqués un canvi en els seus plans. El resultat de tot allò va ser l’estremidor A peu per camins de cendra, un dels viatges que situaria més amunt en el meu rànquing de preferències.

Un dia de la primavera de 1998, la Isabel Martí em va demanar si podia acostar-me a l’editorial perquè volien explicar-me una cosa. “El que parlarem és, ara com ara, un secret”, va ser el primer que tant l’una com l’altre em varen dir. Resulta que després d’uns quants viatges a peu per territoris de parla catalana l’Espinàs havia pensat fer un canvi i anar cap a Castella. Més concretament, caminaria per terres de Sòria. Una zona que, per raons que ara no vénen al cas, en aquella època els de casa visitàvem amb una certa freqüència. Ell ho sabia, i per això em demanava opinió sobre el trajecte que, en principi, havia pensat fer. La conversa va ser llarga, però, en essència, els plans previs de l’Espinàs estaven molt ben pensats i em vaig limitar a destacar aspectes d’alguns indrets que valia la pena de tenir en compte quan hi passés. Recordo que li vaig recomanar una passejada pel Collado –la Rambla de la ciutat de Sòria, per entendre’ns–, sobretot cap al migdia. Li va interessar molt l’anotació, i tot i que ell i els seus acompanyants varen passar-hi a quarts de set del matí, va tenir la gentilesa de fer esment de la meva recomanació en el llibre per si podia ser útil per a algun lector.

Repasso el que he escrit fins ara i m’adono que aquí i allí va sortint una figura summament important: Isabel Martí, l’editora de la Campana i de l’Espinàs. D’ella podria explicar algunes anècdotes, però em limitaré a un detall que demostra que no és pas una editora convencional. A dintre de cada llibre que m’enviava, hi posava una targeta escrita a mà amb uns comentaris molt peculiars. M’atreviria a dir que molt adreçats al crític que rebia la novetat. Un dia li vaig preguntar si enviava a tothom la mateixa targeta i em va respondre que no. Ens coneixia tant, als que ens dedicàvem a escriure sobre literatura als mitjans, que tenia el detall d’enviar a cada interlocutor el llibre que considerava que podia valorar més i l’acompanyava amb el comentari més adient per incitar-lo a no passar de llarg de les seves pàgines. Puc dir que després d’una pila d’anys de dedicar-me a aquests afers el cas de la Isabel Martí és únic. I digne de la màxima admiració.

Estimàvem l’Espinàs. El llegíem, ens el crèiem i per això el consideràvem “un dels nostres”. Quin forat més gros que ha deixat, Déu meu…