El #metoo d’una xiqueta vestida de blau

Aquesta setmana del Dia de la Dona, la meva intenció era escriure sobre l’esquerda salarial, el sostre de vidre, de la vaga feminista… Però, arran del moviment #metoo, #jotambé, un missatge clar i ras: ‘A mi també m’ha passat, jo també he patit una situació d’assetjament sexual’, m’han vingut a visitar els fantasmes del passat.

Tenia tretze anys, aquell mes d’agost; d’amagat dels pares, els meus amics i jo vam decidir treballar repartint propaganda per guanyar alguns diners. A Gandia hi havia un home que es dedicava a produir espectacles musicals, i de seguida ens va facilitar un munt de paperets de colors per distribuir; pagava poc per molta feina, però per a nosaltres era una petita fortuna. Vam empaperar tota la ciutat i va arribar el dia del cobrament, en negre, és clar. Em vaig posar un vestit blau turquesa que m’agradava molt, em trobava bonica amb aquell vestit; era un vestit de nena, amb tirants, sense cap escot i per sota dels genolls. Em vaig arreplegar els cabells llargs amb una cua ben alta, em vaig posar set polseres finetes de plata que m’havia regalat la meva tia, a les orelles les arracades de la comunió, i em vaig perfumar amb la colònia Nenuco del meu germà petit. No em vaig pintar −en aquella època encara no ho feia−, era massa petita, segons la meva mare. Vaig fer una picada d’ullet al mirall, vaig agafar la bicicleta BH vermella, que m’acabava de comprar amb tots els diners que estalviava des de feia molts anys, i vaig sortir al carrer amb el somriure sense pintallavis dibuixat als llavis.

L’oficina d’aquell home era en un pis cèntric de Gandia. El problema eren les bicicletes. Encara no sé com ni per què, però vam decidir que el més pràctic era que pugés jo a cobrar els diners que ens devia. No en vaig dubtar ni un moment i decidida vaig trucar a la porta.

Feia molta calor en aquell pis convertit en oficina. Aquell home −el nom del qual he esborrat de la memòria− em va fer passar al seu despatx i seure en un sofà. Anava tot suat, es va treure la camisa, em vaig paralitzar, no podia moure ni un múscul, tenia por; es va asseure al meu costat i va començar a tocar-me els pits. Ell parlava però jo no el sentia. Jo volia cridar però no podia, no em sortia la veu; volia moure’m però el meu cos no m’obeïa. De cop va sonar el timbre de la porta però aquell home no en feia cas, semblava que no l’havia sentit, capficat com estava en els meus pits de xiqueta. El timbre va insistir i jo vaig reaccionar, em vaig aixecar d’un salt i vaig córrer cap a la porta; ell em va seguir però era massa tard. Amb dificultat, maldestra, vaig obrir la porta, hi havia una dona palplantada en posició d’espera, no la vaig mirar, amb llàgrimes als ulls vaig fugir escales avall.

Vaig pujar a la bicicleta i, sense dir cap mot, vaig pedalar amb totes les forces; els meus amics, sense comprendre res, em seguien. Finalment em vaig aturar, no vaig respondre a cap de les seves preguntes, ells van desistir. I en veure el meu disgust van callar i em van abraçar; no havíem cobrat però a ningú no li importava; no sabien què m’havia passat però tampoc no importava.

En arribar a casa vaig dir a la meva mare que no em trobava bé. Em vaig dutxar en ple agost amb aigua bullent i vaig rascar la meva pell amb una esponja fins a fer-me mal. Em sentia bruta. Vaig amagar el vestit blau turquesa al fons de l’armari, en companyia de la meva innocència. Mai més no me’l vaig tornar a posar. I em vaig ficar al llit, em vaig tapar cap i tot per ocultar els meus sanglots. Mai no vaig explicar res a ningú, em sentia culpable d’haver repartit propaganda sense permís dels pares, culpable de sentir-me bonica amb aquell vestit blau turquesa, culpable de no haver cridat, culpable de no haver reaccionat a temps, culpable pels meus pits de nena.

Encara avui, mentre us escric aquest article de cara a l’ordinador, després de vora quaranta anys, puc sentir la pudor de la suor d’aquell home i les seves mans fastigoses en els meus pits. Aquest no ha estat l’únic episodi d’assetjament sexual en la meva vida, però sí el que més m’ha afectat. Estic convençuda que moltes dones se senten identificades amb el meu testimoni.

Prou minuts de silenci, cridem ben fort: ens volem vives, valentes, ames del corral i dels carrers foscos, sense por. Volem polítiques i recursos per a aturar la violència masclista.

Som més de la meitat de la població mundial, intentem sobreviure en una societat patriarcal que ens maltracta, ens menysté, ens denigra, ens humilia, ens invisibilitza, ens mata. Més que una vaga feminista, cal una vaga general, cal una revolució.

Deia Simone de Beauvoir que no neixes dona, arribes a ser-ho. I jo em vaig fer dona en aquell despatx pudent. Devia aquest me too, aquest ‘a mi també’, a una xiqueta saforenca vestida de blau turquesa.