El menjar i la cuina, espais amb filosofia

Aquesta setmana, el programa d’Emili Manzano i Xavier Antich, Amb filosofia, que emet el Canal 33, ha dedicat un capítol al menjar. El programa, setmanal, és garantia de sorpresa i sempre és estimulant. Abans de mirar-lo, doncs, ja feia salivera, pensant com s’abordaria un fet tan rellevant, tan quotidià, tan sensitiu, en definitiva, tan humà i necessari com és el fet de menjar. I no va decebre.

Pels qui no coneguin el plantejament, es tracta d’un programa documental que convida, en cada capítol, quatre filòsofs (que a voltes pertanyen a altres disciplines) a reflexionar sobre un tema. El periodista literari Emili Manzano els interpel·la des d’aproximacions diferents. Després, en un procés de postproducció, s’organitza el material intercalant fragments de tots quatre filòsofs, per construir un relat reflexiu sobre el tema triat. Amb filosofia sempre té un mateix començament: ens trobem en plena conversa entre Emili Manzano (director) i el filòsof Xavier Antich (subdirector). Manzano dóna peu a Antich (que és el cinquè filòsof que intervé i ell sempre és fix) per a la primera intervenció, com si es tractés d’un pòrtic, i així s’enfila el relat.

Una primera reflexió potent la va donar el professor de filosofia de la UB i assagista Josep Maria Esquirol, quan va dir: ‘Nosaltres no mengem per viure, sinó que vivim menjant, que és molt diferent. Perquè les coses que fem són el contingut de la vida.’

Xavier Antich havia començat el programa amb una idea sobre el fet de menjar que ja era de les que atrapen: ‘En el menjar hi ha una acció pròpiament dita de coneixement. Hi ha una interpel·lació als nostres sentits i també a altres formes més elaborades: la imaginació, la memòria i el pensament.’ Això em va portar a recordar les reflexions que fa sobre el vi el llatinista Joan Gómez Pallarès, i també sobre el fet que el sentit del gust és fonamental en els inicis de la vida, de com els nadons utilitzen el gust com a font principal de coneixement. Tot passa per la boca.

Efectivament, la relació del menjar amb els nadons i infants no va passar per alt a la professora de filosofia i escriptora Eulàlia Bosch, qui va prendre, al meu entendre, més volada en el discurs, des d’una sensibilitat molt afinada: ‘Em sembla molt important recordar el pit de la mare. L’escalfor del pit de la mare queda lligada des del començament a la nutrició. Els nens que encara mamen als set mesos, o vuit o nou, no busquen aliment, no és d’allà que s’alimenten, però sí que és d’allà d’on s’alimenta la seva vida.’ I va continuar: ‘Hi ha gent que s’alimenta molt malament, perquè alimenta el seu cos contra la seva vida. I en aquest sentit, alimenta la seva mort.’

Eulàlia Bosch va parlar d’El banquet de Plató, tot dient que trobava molt encertada la traducció que en va fer del títol Eulàlia Presas, quan li va posar El convit. ‘Perquè el llibre de Plató repassa què pensen sobre l’amor un grup de persones, i l’esquer és el menjar, però no és pas la finalitat.’

La referència a El banquet em va fer recuperar un llibret que és una delícia, Petites històries de banquets, de Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal Queixalós, traduït per Tina Vallès i editat per Godall. L’obra repassa alguns dels banquets més importants de la història, des de la filosofia, l’art, les matemàtiques… la cultura en general, i incideix en el paper que juga el vi en aquests àpats rellevants. Hi ha, és clar, un capítol dedicat al banquet de Plató, on s’explica de meravella en què consistien els symposium.

Després, hi ha un altre moment molt gustós en el programa on Eulàlia Bosch parla de la cuina, aquest espai físic tan singular que permet parlar des d’una intimitat i una distància alhora, i que és molt propici per a la conversa: ‘La cuina i el fer domèstic ajuda a una mena de conversa que gairebé no es pot tenir enlloc més. La cuina sempre és un bon lloc, perquè el focus d’atenció és fora de la conversa. És difícil mirar l’altre als ulls mentre es cuina. Això dóna la possibilitat de parlar lluny de judicis. De deixar-se anar. De dir les coses i a veure què passa.’

La memòria em va volar cap a Svetlana Aleksiévitx, quan explicava que la seva generació s’havia format llegint i discutint dins les cuines de les cases, que eren el centre de la vida social. I és una imatge rellevant per entendre els intel·lectuals de la generació de la Perestroika, tot i que no aconsegueixo trobar on vaig llegir-la.

I també vaig pensar en un altre llibret petit, delicat, que és La cuina de Marguerite, un receptari a partir de l’afició que Marguerite Duras tenia per la cuina. Un llibre que conté les receptes que l’escriptora tenia anotades en una llibreta vermella, i que també recull fotografies de la cuina i el menjador de la casa que tenia a Neauphle-le-château, i algunes declaracions que ella va fer sobre el fet de cuinar. La traducció és d’Anna Casassas. I hi ha un moment que diu Duras: ‘El menjador és gran perquè és on es reben els convidats, però la cuina és petita, cada cop més petita. Ara bé, tothom continua menjant-hi, la gent s’hi apilona: quan un vol sortir, tothom s’ha d’aixecar, però no s’abandona. Voldrien que la gent perdés el costum de menjar a la cuina i, en canvi, és el lloc de reunió, és on va tothom quan es fa fosc, és on s’està calent i on es pot estar amb la mare que cuina.’

Aquest comentari de Marguerite Duras dóna peu a enfilar el final. Un dels moments més bonics del capítol ‘El menjar’ del programa Amb filosofia és quan Eulàlia Bosch explica: ‘L’altre dia, a la cuina, la meva néta em va preguntar: “Lali, com és que tu ets tu i jo sóc jo?” I vaig reviure la història de la filosofia en un moment mentre li ensenyava a pelar carxofes.’

Molts d’èxits, Emili Manzano i Xavier Antich, i gràcies per fer possible programes de reflexió com Amb filosofia.