08.01.2018 - 22:00
L’any 2017 ha irromput a les xarxes l’etiqueta #MeToo –aquí traduïda com #JoTambé–, amb la qual tot de dones d’arreu del món han començat a compartir els episodis d’assetjament i abús sexual que han patit des de petites. Les valentes denunciants del #MeToo representen fins a la meitat de les dones que llegiu això, tant si sou de les que han trencat el silenci com si sou de la majoria que, pel motiu que sigui, no ho hem fet. I dic la meitat de nosaltres perquè m’agafo a l’estudi de l’Agència Europea de Drets Fonamentals que diu que el 55% de les dones de la UE han estat assetjades sexualment alguna vegada a la vida. I mentre les catalanes ens hàgim de manifestar a Brussel·les pels nostres afers, aquesta és la mitjana que ens correspon.
Mireu: l’article sobre el #MeToo, servidora de valtros ja el volia escriure quan va començar a popularitzar-se l’etiqueta, i més tard quan les meues columnistes de referència en van començar a parlar, i més tard quan les tuitaires de la meua TL van començar a fer-la servir, i anaven passant les setmanes, i els mesos, i de dimarts en dimarts m’embolicava amb unes altres actualitats perquè, al cap i a la fi, l’assetjament sexual sempre era a l’ordre del dia. Qualsevol. Malauradament. Avui mateix m’ho podia haver fet venir bé amb ocasió dels Globus d’Or i les celebritats que s’hi van presentar de dol com a denúncia d’aquesta xacra, però seria una excusa com una altra, perquè em fa l’efecte que #MeToo serà una etiqueta que quedarà i es consolidarà, com #PicOfTheDay, #NowPlaying, #AlertaUltra o #Francoland.
Parlant d’etiquetes, si m’ho permeteu faré marrada per recordar-ne una altra que també deveu teniu present: #onsónlesdones. No crec que calgui explicar-la, però per si de cas: #onsónlesdones la va popularitzar el col·lectiu del mateix nom per posar en evidència –en xifres– la minsa proporció d’opinadores i expertes respecte d’opinadors i experts als mitjans de comunicació. Això que ve ara ja és una observació meua, gens científica, però, com a consumidora nonstop d’opinió, diria que la presència de dones als mitjans del nostre país ha augmentat de manera notable des que aquestes incansables activistes van començar a burxar-los públicament. I si ha estat casualitat, benvinguda sigui, també, per això no discutirem.
El cas és que, pel mateix mètode poc científic, m’ha semblat que l’increment de dones opinadores també ha fet que es publiquin més peces de reflexió sobre qüestions que en literatura se solen classificar com ‘de dones’, i entre aquestes, l’assetjament nostre de cada dia. Fent una mica de google sobre els articles d’opinió que parlen del #MeToo, per exemple, gairebé la totalitat són signats per dones, tant per fer-se ressò de l’etiqueta com per fer públiques experiències personals en relació. Si introdueixo ‘#MeToo + opinió’ al Google de casa, els deu primers articles en premsa que em dóna els signen Clara, Montse, Roser, Lara, Esther, Margaret, Isabel, Najat, Miquel i Núria, nou dones i un Miquel que han decidit de dir la seua sobre ‘el tema’ a les seues columnes habituals.
Abans de fer cap broma amb el simètric #onsónelshomes, voldria compartir la reflexió que si la proporció d’opinadores als mitjans s’hagués mantingut en els mínims de fa, jo què sé, deu anys, pel que fa a l’eclosió del #MeToo, els articles de denúncia també s’haurien reduït en conseqüència, malgrat que és un problema que afecta -això de ‘afecta’ ho deixo en quarantena fins al paràgraf que ve- una quarta part de la població de la UE.
La primera impressió pot ser que trobem natural que els articles sobre el #MeToo vinguin sobretot de dones, perquè estadísticament en som les primeres víctimes i conseqüentment hi tenim més a dir. Sí i no. Perquè l’assetjament sexual no és una moda d’enguany, és un problema gravíssim a totes les societats, i com tots els mals que ens afecten globalment, ens ha d’interpel·lar a tots. Com amb els feminicidis, el feixisme o l’homofòbia, per posar tres exemples ràpids, que si no ens interpel·len a tots, malament rai. Un mal susceptible d’afectar la meitat de la població és impossible que no afecti l’altra.
No sé a valtros, noies, però a servidora també li interessa saber com viuen el #MeToo aquesta altra meitat de la població, quines reflexions els desperta des de l’altra banda. Més enllà de les expressions de solidaritat, més enllà de la disculpa del #NotAllMen (‘no tots som així’), seria interessant poder llegir també denúncies públiques de les conductes abusives que els opinadors han pogut detectar al caliu del privilegi masculí, o les actituds no del tot innòcues que hagin pogut presenciar en entorns de complicitat ídem, o els comportaments al límit del límit que alguna vegada han pogut observar en amics, companys, col·legues de feina, en èpoques de menys ‘conscienciació’. Trencar també aquest silenci, la normalització d’aquest silenci, seria d’una enorme utilitat en una lluita que ha de ser de tots. Perquè molts casos d’abús sexual, i això no només ho ha posat de manifest el #MeToo, passen davant dels ulls d’altres persones, de vegades camuflats de comportaments socialment acceptats, i la solució rau en reconèixer-nos-els els uns als altres, entre l’una meitat i l’altra, per no acceptar-los més ni deixar-los passar.
Dit tot això, i per acabar de fer-me entendre, gosaria recomanar-vos alguns articles recents de companys que trenquen aquest silenci, cadascun a la seua manera. Per ordre d’aparició: ‘Vaig ser jo‘ de Joan Safont, ‘Reinicia’t, home‘ de Feliu Ventura, ‘Un home‘ de Ciro Morales, i ‘#jotambé sóc un agressor‘, d’Adam Martin. I que en siguin molts més.
