El meditar dels arrufanassos

«Fa uns anys em van regalar un cirerer. Exactament un cirerer japonès. Jo visc a la ciutat.» Laia Montserrat, psicòloga i psicoterapeuta, comença així l’assaig Un cirerer al balcó, amb un subtítol que us pot fer arrufar el nas si sou com jo: Practicar Zen a la ciutat. Tot arrenca amb aquest arbre dins d’un test que l’emmiralla. Ella, que viu en un pis petit a la ciutat, s’adona que és com aquell cirerer que viu en un test, i test i pis es converteixen en reptes per a l’arbre i per a l’autora per «fructificar enmig del fum, el soroll i l’estrès de la ciutat». El llibre és ple de consells i exercicis per meditar, per arribar a tenir aquella concentració en tu mateix que fa que visquis «l’instant present amb plenitud». Però el que m’interessa és aquest emmirallar-se o més aviat aquest mirar-se: «El meu cirerer es va convertir en la perfecta al·legoria de la meva vida», aquest moment de rebre un test amb un cirerer esquifit i acabar mirant-te en ell, però sense seure amb l’esquena recta, les cames en lotus, etc., perquè em fa pensar en una manera de meditar més a l’abast de tothom, fins i tot dels qui arrufem el nas quan llegim aquesta mena de subtítols. Així que em quedo amb aquest primer gest de l’autora, el de mirar l’arbre.

No sé com vaig arribar al llibre, suposo que en devia sentir a parlar en alguna banda i sé que vaig dur el títol apuntat en un paperet entre les pàgines de l’agenda durant setmanes. A la llibreria on el vaig comprar no solen tenir aquesta mena de llibres i encara recordo la mirada interrogativa de la llibretera mentre jo l’entaforava amb pressa a la bossa. Fullejant-lo com es fulleja un llibre nou quan acabes d’arribar a casa, que l’obres amb una mà mentre amb l’altra n’arrenques l’etiqueta del preu amb les ungles, la casualitat va fer que topés amb aquesta frase: «El contacte amb la dimensió plena de la humanitat s’aconsegueix amb aquest gest d’estar dret que cap ésser viu, a part de l’arbre, realitza.» Vaig anar a buscar un llapis i a la primera pàgina del llibre, tota en blanc, vaig convertir maldestrament aquella frase en aforisme: «Només les persones i els arbres poden estar drets.»

He de dir que no he fet gens de cas de Laia Montserrat sobre el que diu de la postura dreta, la respiració, el silenci, el viure l’instant present, el despreniment, la trobada amb l’ombra, i totes les facetes per les quals es passa si es vol practicar la meditació. Tampoc no he fet cap exercici dels que proposa. Però m’he fet conscient, gràcies al seu llibre, d’un gest que faig sovint mentre treballo, mentre escric: sortir al balcó, ple de plantes, estar-m’hi dreta com un arbre, sense fer res més que mirar, com a molt ajupir-me per treure fulles seques, per mirar un brot nou de prop, per reorientar les branques perquè s’emparrin per la barana del balcó en lloc d’anar a visitar la veïna de sota. Amb els plàtans de la Ronda de fons, surto al balcó a estar dreta i a aturar-ho tot.

Hi surto per mirar fins a deixar de mirar, fins a emmirallar-me en una planta o un plàtan (només hi ha un ball de lletres i un accent de diferència, ara me n’adono) i concentrar-me en mi, amb l’esquena torta, els colzes clavats a la barana, descalça sobre el terra de ciment del balcó, segurament carregant tot el pes ara en l’una cama i ara en l’altra. És un mirar sense observar atentament, un mirar que es gira cap endins de seguida que, com diria Laia Montserrat, abandono «l’estat d’alerta per entrar en la confiança». Ella diu que «quan les crispacions es deixen anar, la sensació de pes augmenta», que et sents el pes i t’arreles, però jo tinc la sensació contrària: que surto a perdre’m, a perdre tot el pes que tinc per fugir del cos una estona i ser només ment, la ment que està per sota de totes les preocupacions i urgències i que té poques estones per poder ser; surto a pensar sense ser.

I penso que potser he trobat la meva manera de meditar, una de feta a mida de la meva tendència excessiva a arrufar el nas, una que m’ha arribat sense adonar-me’n, sense tota aquella preparació prèvia que demana la meditació «autèntica» ⎯racó, coixí, postura, silenci, respiració…⎯, perquè als que vivim en estat d’alerta com jo, que no som pas pocs, se’ns ha d’enxampar amb la guàrdia baixa perquè ens aturem de viure una mica de tant en tant.

No sé quant fa que surto al balcó a adoptar una mala postura per perdre’m entre una planta i un plàtan, tampoc sé cada quant ho faig ni durant quanta estona, però sé que entro diferent a casa després, com si el temps no em manés tant, i li dic: «Veus? No em fas por. M’he aturat una estona, m’he perdut, i no ha passat res mentre no (hi) era.» Estant dreta, al balcó, com un arbre, un arbre tort de ciutat, la veritat és que no sento res, puc ser res. I ha estat un llibre qui m’ha fet adonar que aquest meu meditar (si és meditar) que em passa al balcó em pot passar també a la parada del bus, a la dutxa o menjant cireres. És el meditar dels arrufanassos, un que no es nota però que ens permet relaxar el nas una estona i llegir un llibre com el de Laia Montserrat davant l’estupor de la llibretera, i escriure un article com aquest davant l’estupefacció de la majoria dels qui ens llegeixen, arrufanassos com nosaltres. Relaxem el nas un cop al dia, encara que sigui sense voler i… sense cirerer.