La mar Mediterrània: una sopa de plàstics

El projecte d’investigació Nixe3 ha fet saber que havien aparegut dos focus de plàstic a prop de la costa oest de les illes de Mallorca i Eivissa. Però no és res nou. La conca de la mar Mediterrània concentra entre el 21% i el 54% de totes les partícules de plàstic que hi ha al món, segons l’últim estudi de plàstics a la Mediterrània fet per Greenpeace. L’estudi explica que es troba un fragment de plàstic cada 4 metres quadrats, cosa que fa que la Mediterrània sigui comparable als grans girs oceànics (corrents circulars que transporten els plàstics i els deixen al centre, d’on ja no es mouen i creen ‘illes’ gegants de plàstic), ja que és una mar tancada i molt densa amb un únic punt de sortida, l’estret de Gibraltar, i això comporta una gran acumulació de plàstics a la conca.

Malgrat tot, no hem d’imaginar focus de plàstics concentrats com els que hi ha ara a la costa d’Eivissa i Mallorca. L’investigador del projecte, Luis F. Ruiz-Orejón, explica que són concentracions esporàdiques i que és tota la conca de la Mediterrània que sembla una sopa de plàstics. ‘S’han trobat acumulacions de plàstics temporals. Els corrents a la Mediterrània són molt canviants durant tot l’any. Sí que podem assegurar que hi ha un total de 147.000 partícules de plàstic per quilòmetre quadrat’, diu Ruiz-Orejón. Parlem d’una mar amb un total de 2.500.000 quilòmetres quadrats de superfície, és a dir, que hi ha prop de 400.000 milions de plàstics nedant per tota la Mediterrània. Un 85% d’aquestes partícules són microplàstics (plàstics de menys de 5 mil·límetres), de manera que són pràcticament imperceptibles per a l’ull humà.

De les nostres mans al nostre intestí
L’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) ha analitzat i quantificat els residus generats pel turisme a les illes de la Mediterrània i conclou que les restes de plàstics i burilles de cigarretes són el principal problema de les platges, que acumulen una mitjana diària de 250.000 restes de deixalles per quilòmetre quadrat a l’estiu. Només a Mallorca es troba una mitjana de 400.000 restes diàries per quilòmetre quadrat en ple estiu.

I què passa quan aquests plàstics arriben a la mar? Tot i que molts de nosaltres pensem que d’alguna manera acabaran desapareixent, això no és pas cert. Els plàstics no es descomponen fàcilment, poden tardar centenars d’anys a fer-ho. Mentrestant, els raigs ultraviolats i les ones de la mar s’encarreguen de fragmentar-los, generant, d’aquesta manera, microplàstics. Els microplàstics no fan desaparèixer el perill, al contrari, perquè són més difícils de reconèixer per un animal que no pas els plàstics grossos, i per tant, hi ha més perill que els confongui amb menjar.

Aquests plàstics poden tenir conseqüències molt diverses. D’una banda, la fauna marina s’hi embolica, de manera que redueix la mobilitat i lesiona. A més, la ingesta de plàstics els pot causar lesions físiques a l’estómac i els fa tenir sensació de sacietat, de manera que no ingereixen res més i acaben desnutrits. Tant l’una cosa com l’altra redueix la capacitat de supervivència de la fauna marina. Ho vam veure no fa gaire amb la mort del catxalot a Múrcia després d’haver ingerit 29kg de plàstic.

D’altra banda, comporten una contaminació química del planeta. Quan es fabriquen els plàstics, els afegeixen diversos químics per a proporcionar-los durabilitat i flexibilitat. En la mesura que el plàstic es va fragmentant, en queden més parts exposades al medi. A més, aquests fragments actuen d’esponja: agafen altres contaminants del medi i creen una mena de píndoles amb una concentració de químics molt elevada, susceptibles de ser ingerides per la fauna marina.

Alba García, responsable de la Campanya de Plàstics a Greenpeace Espanya, explica: ‘Imaginem que una petita gamba ingereix un microplàstic i els químics es queden al seu teixit, arriba un peix més gran que se la menja i, per tant, el peix també ha ingerit el microplàstic. El cas és que la concentració d’aquests químics va augmentant a mesura que passa de nivell a la cadena tròfica i al final acaba arribant al nostre àpat.’ García assenyala que aquí hi ha un risc, i és que aquests químics poden generar problemes a tots els organismes, problemes que solen ser reproductius o hormonals, ja que es tracta de disruptors endocrins, els que intervenen als processos hormonals.

Com es combat?
Tant el Govern de les Illes, com la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya treballen per pal·liar la situació. Els tres governs volen eradicar els plàstics d’un sol ús, i en aquest sentit, estan en contacte i treballen plegats.

El Govern de les Illes, tal com explica Sebastià Sansó, director general de Residus, tramita un avantprojecte de llei en què es prohibiran tots els plàstics d’un sol ús, se signarà un conveni amb l’hostaleria perquè no facin servir plàstics innecessaris i en els grans esdeveniments tots els envasos hauran de ser retornables. La Generalitat de Catalunya també treballa per modificar la llei de residus actualper anar en la mateixa línia que el govern balear. El Consell, per la seva banda, redacta un pla de gestió de residus en què també es recullen mesures amb el mateix objectiu. Tot i això, tant les lleis del Principat i les Illes, com el pla de gestió de residus del País Valencià, només estan en tramitació i encara no s’han implementat.

Fa dotze anys que, a més, a les Illes s’organitzen recollides de plàstic flotant a la costa. ‘Tenim embarcacions que durant els quatre mesos d’estiu fan batudes per tota la costa balear, recollint els residus que hi ha a la part superficial del mar’, explica Sansó.

El projecte Nixe 3 també ha fet un seguit d’estudis socials a les Illes amb diferents agents implicats en la qüestió. Ha parlat amb grups d’investigadors i ONG, amb les administracions públiques, tant locals com de les Illes, i amb grans empreses amb seu a Mallorca. Amb les conclusions a la mà, Ruiz-Orejón explica: ‘Hi ha molta manca de cooperació entre els diferents agents. Cadascú té una visió diferent i hi ha llacunes entre les diferents visions que es complementarien perfectament si aquests grups tinguessin converses en taules rodones per a trobar una solució conjunta.’

Ruiz-Orejón també explica que entre el 40% i el 50% dels plàstics que es produeixen a Europa són d’un sol ús i que n’hi ha molts d’innecessaris. ‘A l’estat espanyol es fomenta molt el reciclatge però no es tracta d’una solució total, només és una solució parcial. S’hauria de començar per la reducció, que acompanyada de cooperació de tots els gestors és un dels primers passos a fer per afrontar el problema’, conclou.