25.12.2020 - 21:50
Molt recentment, la Fundació Reeixida ha tingut la bona pensada de fer una reedició facsímil del cèlebre mapa dels Països Catalans d’Antoni Bescós; o de Joan Ballester i Canals, atès que el mapa és més conegut pel nom de l’editor i impulsor. És una iniciativa necessària, perquè avui, més que mai, cal reivindicar la integritat de l’àmbit nacional. També és un homenatge ben merescut a un activista exemplar, Ballester, i a un cartògraf massa oblidat, Bescós.
Reflexionem-hi; a més de la seva vàlua científica i informativa, tot mapa de domini lingüístic té importància política primordial en el marc de la respectiva lluita d’alliberament nacional: és el “retrat de la nació”; delimita l’espai nacional, desvetlla les fronteres i la superfície real del país i, en definitiva, visualitza sintèticament “el territori que som”. Opera, doncs, com a eina d’autoreconeixement col·lectiu i com a icona de l’àmbit nacional, i contribueix així a conscienciar el poble oprimit i, doncs, a superar l’alineació nacional i la dispersió regional imposades per l’imperialisme. Els mapes de l’àmbit nacional (és a dir, del domini lingüístic) acompanyen universalment tot procés de construcció nacional i tot procés d’alliberament nacional. El cas català no n’és cap excepció.
Almenys des de mitjan segle XIX, el domini lingüístic català (traçat aproximadament) figurava en els mapes etnogràfics d’Europa que llavors eren habituals en atles generals de producció exterior (sobretot alemanya). Més endavant, hi hagué mapes en alguns dels estudis sobre el català publicats per lingüistes francesos i alemanys. Quant als mapes lingüístico-nacionals de producció pròpia i retolació en català, amb tot el que tenen d’autocentrament desalienador, el més antic que coneixem fou publicat el 1883 a La Ilustració Catalana; el redescobrí Josep Guia el 2014, i Vicent Partal cuità a divulgar-lo al seu bloc. Fou impactant el Mapa de la llengua catalana de Joan Aguiló i Pinya, exhibit al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). Però els mapes lingüístico-nacionals no es popularitzaren de debò al nostre país fins a l’aparició del Mapa de les terres catalanes (1916) d’Antoni Griera. Amb l’aparició d’aquell mapa, plogué sobre mullat: en plena Primera Guerra Mundial, coincidí amb un període d’eufòria nacionalitària de tendència autodeterminista. Pensem, per exemple, que és l’any en què es funda Nostra Parla, la primera organització pancatalana de caràcter modern; que les primeres estelades com les actuals s’havien enarborat en públic l’any anterior, 1915; i que al cap d’un parell d’anys (hivern 1918-1919) hi haurà batusses a la Rambla barcelonina (tiroteigs inclosos) amb independentistes defensant-se d’agressors espanyolistes (autoritats incloses); tot molt diferent d’avui, ja es veu. A partir d’aquest moment, i fins als anys trenta, apareixeran desenes de mapes lingüístico-nacionals diferents (produïts, sobretot, a Barcelona, Palma i València), sovint mostrant, dins el perfil nacional, bé la divisió dialectal, bé propostes de divisió comarcal. En trobem de reproduïts ací i allà en tota mena de formats (del mapa mural a la vinyeta filatèlica, del desplegable a la làmina i la targeta postal, etc.), tant en obres de recerca com en opuscles de divulgació popular, articles de premsa, algun atles escolar, etc., i agrupables en diverses escoles estètiques (el Griera fou molt imitat, per exemple). És un període de gran riquesa, en què es retroalimenten desenvolupament de la geografia científica (Pau Vila), coneixença progressiva del traçat precís de la frontera lingüística, projectes de divisió administrativo-territorial autocentrada (comarques i vegueries) i cartografiament del país.
Arribat el franquisme i desfermada la persecució lingüística oberta, la producció de mapes de l’àmbit nacional no té cap més remei que refugiar-se a l’exili, i, pel que fa a l’interior, passar a la clandestinitat més estricta, en tiratges molt reduïts i distribució dins petits cercles de confiança. No debades el franquisme veia aquesta mena de mapa exactament com allò que era: una proclama de resistència nacional manifestament subversiva. No serà fins als anys cinquanta que el règim admetrà mapes com aquests, i només al si de publicacions erudites que els exigien per pura lògica, com ara les gramàtiques catalanes de Sanchis Guarner (1950), Badia i Margarit (1951) i Moll (1952), totes de recerca. Però no permetia ni de broma que aqueixa informació arribés a les masses populars, i menys encara en to reivindicatiu.
El 1951 Francesc de B. Moll reprèn la publicació del diccionari Alcover-Moll (DCVB), congelada durant quinze anys arran la guerra d’ocupació. Malgrat la sobrevigilància psicòtica del règim, la resistència cultural reeixí a aprofitar aquesta avinentesa amb força habilitat; autoritzada administrativament la campanya de promoció del diccionari, la transformà, de fet, en una campanya multitudinària de conscienciació patriòtico-lingüística (1951-1956) adreçada explícitament al poble i desplegada de punta a punta del país: presentacions públiques, conferències de grans especialistes (a voltes rebentades per la policia, però), parades de carrer, exposicions, una certa cobertura de premsa… Entre la gent més implicada en la campanya, com a impulsor estratègic, membre de la Comissió Patrocinadora i representant de l’Obra del Diccionari a Barcelona, hi havia el llibreter i editor Joan Ballester i Canals (1913-1980), que ja tenia un historial prou llarg en la resistència patriòtica i, per això mateix, amb experiència sobrada com a víctima habitual de la repressió i la censura.
Tant les paradetes com les exposicions i les conferències exhibien mapes murals del domini lingüístic, potser obra de Sanchis Guarner; eren tècnicament i estèticament admirables, però també, segons tots els indicis, exemplars únics i, per tant, inassequibles per al públic general, cosa que en limitava el ressò. És en aquest context que Ballester concep una idea contextualment revolucionària: produir un nou mapa lingüístico-nacional en format de cartell (mapa mural), però aquesta volta a la manera de pre-guerra, és a dir, tirat amb múltiples exemplars i pensat per a la distribució en massa (ara dins les limitacions forçades per la clandestinitat, és clar). Ballester encarregà la tasca a un cartògraf professional, summament bregat al Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, a les editorials Alpina i Montblanc i al Centre Excursionista de Gràcia: Antoni Bescós i Ramon (1900-1976), que hi posà el seu estil tan característic i, si em permeteu, tan ple d’encant.
El nostre mapa tingué tres versions successives: de 1951, 1962 i 1971. En tots tres casos s’hi delimita el domini lingüístic i, dins aquest, es presenta la divisió territorial autòctona en comarques, tot plegat superposant-se a l’artificialitat de la trama administrativa oficial. En síntesi, és un cop directe al plexe solar no tan sols del règim, sinó també de l’estat; dels estats, de fet. Pel que fa al traçat estètic del mapa, en essència es conservarà inalteradament en les diverses versions. Emperò, en cadascuna hi haurà canvis força evidents: d’una banda, en la tipografia del títol, de la macrotoponímia (“Mar Mediterrània”, “Aragó”, etc.) i de la cartel·la (amb els signes convencionals); d’una altra, en el nombre, delimitació i denominació de les comarques, la definició de les quals va refinant-se a mesura que avencen els estudis i propostes, successivament incorporades per Ballester i Bescós (amb els consegüents canvis de coloració, és clar).
L’edició ultraclandestina de 1951 duia el títol de Països de llengua catalana: divisió comarcal; Bescós la signava amb el pseudònim “Arlandis”. Evidentment, no duia peu d’impremta; és mercès a la bibliografia especialitzada que en sabem la data i la impremta, que fou Gràfiques Salvà. Ignorem de quants exemplars constava el tiratge, però no en devien ser gaires; avui és un objecte de col·lecció francament rar.
L’edició clandestina del 1962, signada “A. Bescós”, i sembla que de tiratge més llarg (el 1967, al cap d’anys de vendre’n, encara la policia en decomissà uns cinc-cents exemplars), ja duu el títol definitiu de Països Catalans: divisió comarcal, palesament sota influència directa de Joan Fuster. No debades és l’any en què apareixen les dues obres mestres amb què Fuster posa les bases de la clarificació nacional i de la terminologia corresponent: Nosaltres els valencians, amb què s’estrena Edicions 62; i Qüestió de noms, publicada, precisament, per Ballester com a volum inaugural de les mítiques Edicions d’Aportació Catalana.
La distribució del mapa, segons que sembla, consistia essencialment en vendes discretes, persona a persona, a la rebotiga de la llibreria del mateix Ballester, Públia (a banda enviaments per correu sota comanda). I la publicitat consistia en el boca a orella dels iniciats… i en un exemplar del mapa penjat a l’aparador de l’establiment. Això no podia durar, i no durà pas: el 1967 “algú” denuncià Ballester per rojoseparatista, i acabà davant el Tribunal de Orden Público (TOP, rebatejat el 1977 com a “Audiencia Nacional”) i amb el fiscal demanant-li cinc anys de presó. Molt diferent de l’actualitat; ja es veu. A última hora Ballester fou tancat en presó preventiva el 1968, i també el condemnaren a tres mesos de presó el 1970. Tan bon punt en sortí, Ballester, lluny d’acoquinar-se, tingué la presència d’ànim de sol·licitar permís administratiu per a republicar legalment el mateix mapa que l’havia dut a la garjola. I, en una d’aquelles incongruències típiques del feixisme carpetovetònic, l’hi concediren tot seguit.
Així neix l’edició legal, i definitiva, del 1971, ara amb dipòsit legal i tot (de la impremta Camps Calmet, de Tàrrega). És sens dubte la més coneguda i accessible (i la que ara ha recuperat Reeixida). Tingué una difusió enorme arreu del país en el franquisme tardà i durant la transició; fins i tot corregué en format reduït com a postal, i també en versió de trencaclosques. De fet, acompanyava, i il·lustrava, la conscienciació creixent sobre el fet nacional dels Països Catalans, que tant caracteritza el període. Aqueix enèsim desvetllament pancatalanista, amb el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) com a apoteosi, fou prou fecund en nous mapes de l’àmbit nacional que, sobretot a partir de mitjan anys seixanta, s’afegiren a la tasca del Bescós, com ara els de la Gran Enciclopèdia Catalana, els d’El que s’ha de saber de la llengua catalana (Coromines – Moll – Sanchis Guarner), el de l’atles Diàfora (1974), els dels manuals de Valor i de Ruaix, més l’atles nord-català de Becat, etc., sense comptar els mapes-icona que llavors proliferaven en revistes i adhesius clandestins (PSAN, FNC, etc.). Però sembla evident que el mapa de Bescós-Ballester hi era hegemònic; encara avui hi ha generacions senceres que tenen com a mapa mental de la nació la silueta inconfusible “del Bescós”.
No acabà ací la tasca de Bescós per a Ballester, desplegada sobretot a les Edicions d’Aportació Catalana: hi produí el memorable Mapa ètnico-lingüístic d’Europa (1963, com a desplegable de Les llengües europees, de Jordi Ventura, i també com a mural i en forma de postal); i, així mateix, un perfil nacional, de singular elegància, per a les portades de la col·lecció (publicat a partir del 1963, però probablement traçat el 1961), que encara avui es reprodueix sense consciència de l’origen; certament, l’obra de Bescós és, una mica, patrimoni de tots.
Cap al 2001, el fons patrimonial de Bescós fou cedit per unes familiars seves a l’Institut Cartogràfic de Catalunya (l’actual ICGC). Algú amb prou preparació tècnica i històrica hauria d’estudiar aquest fons i publicar-ne la informació, ben il·lustrada, per fer justícia a la memòria d’aquest cartògraf que, silenciosament, traçà un capítol rellevant de la història col·lectiva.
Per a saber-ne més:
Lupescu, Ferran. El país català i els altres: indagacions històriques sobre consciència i alienació nacionals d’una ètnia. Edicions del 1979, 2018. (Llevat; 14) ISBN 978-84-947201-1-6. En particular, el capítol “El combat per la visualització de l’espai nacional: cronologia sumària de la cartografització de Catalunya” (on “Catalunya” s’empra amb el valor de ‘Països Catalans’).
Lupescu, Ferran. “Francesc de B. Moll, cartògraf: la cartografia lingüística en l’obra de Moll”. Llegir, any X, núm. 41 (tercer trimestre 2003), p. 19-24.
Surroca, Robert. Joan Ballester i Canals (1913-1980): al servei dels Països Catalans. Òmnium Cultural, cop. 2007.
I, per a la cobertura del domini català en la cartografia internacional: Company i Mateo, Rafael. Cartografia, ideologia i poder: els mapes etnogràfics del Touring club italiano (1927-1952). Universitat de València, 2014. ISBN 978-84-370-9508-0.
