El ‘mantra’ de ser positiu

Si plou, fes bona cara. O encara millor: si plou, digues que fa sol. En això consisteix l’art de fer-se optimista. Perquè una cosa és ser-ho i una altra, fingir-ho. I no hi ha catàstrofe més gran que aquesta. Negar el dolor. I si, a més de negar-lo, penses en positiu, la vida canviarà i aconseguiràs tot el que vulguis. Sobre aquests fonaments es va construir la idea del somni americà i encara són molts els remeis sociològics que –tràgicament– estiren aquest fil. Això és el que retrata de manera brillant Inestable, l’obra guanyadora de la Bienal de Arte Joven de Buenos Aires que es representa aquests dies al Teatre Villaroel de Barcelona.

El guió destaca la distorsió en el nostre procés de pensament. Com funciona l’escalada de la por. Un pensament dóna peu a un altre, en una seqüència de deduccions que anticipen la fatalitat i ens aboquen sense pietat a un forat negre. A l’autodestrucció. Els dos personatges, atrinxerats en una casa per por de sortir al món, viuen també presoners de les quatre parets del seu cap. Sense arribar mai a discernir allò que és un perill real d’allò que és ficció. Perquè precisament ens plantifiquen als morros de quina funciona el nostre cervell hiperactiu. Capaç de construir un món en un instant i desfer-lo al següent. I ens arranca una rialla perquè en reconeixem el mecanisme.

Només seria una obra còmica si no parlés descaradament del perill de les fabulacions quotidianes. Però el fet més hilarant és veure els remeis que la societat ens ofereix. Pensa en positiu, dona! Deixa de patir! I és en aquest sentit quan la lluita dialèctica cou més. Quan presenciem en directe com els protagonistes posen el somriure per sobre del dolor. Repeteixen ‘Buena onda’ quan estan a punt de caure al buit. Amb els ulls paralitzats es provoquen a ells mateixos un somriure elàstic i aixequen el polze de les dues mans. El mantra del positivisme.

En una de les escenes de la darrera pel·lícula de Guillermo del Toro, La forma del agua, que transcorre als anys seixanta enmig del clima d’amenaça de la Guerra Freda, el cap de l’agència espacial dels Estats Units surt fugaçment en una escena llegint un llibre en la coberta del qual es pot llegir Positive thinking. Un cameo en tota regla que ens cola del Toro i que deixa al descobert les vergonyes d’aquest mantra que ve de lluny i que va fer fortuna en molts racons del món occidental. La recepta és senzilla: en una societat marcada per la por, és útil pensar que el benestar és una decisió voluntària i individual. No hi ha dubte que la por sempre ens aïlla.

Inestable és una sàtira argentina –país de la psicoanàlisi i el més europeu dels països americans– que aquí rebem amb joiosa complicitat. El pensament positiu només funciona quan les coses ja van bé. Però intenta dir a una persona deprimida que pensi en positiu –diu Giorgio Nardone– i farà la mateixa cara que els dos protagonistes d’aquesta obra. Una cara desencaixada. Inestable ens dibuixa dos personatges escindits en lluita ferotge contra el món però sobretot contra ells mateixos. Obres com aquesta ens posen un mirall i ens fan reflexionar sobre la mena de societats que construïm, o la mena de societat que ens construeix a nosaltres.