El mandat del primer d’octubre i l’hipotètic referèndum acordat

l’Estat Espanyol s’assembla més, com més temps passa, a un animal moribund. Però és gran. I fa tants anys que té mala salut i encara dura que sembla com si hagués de durar sempre. Però només cal continuar empenyent-lo per tal que ens el poguem treure de sobre. Ja no pot fer quasi res. No poden fer callar els independentistes. Perdran tots els judicis europeus i s’hauran d’enfrontar a una nova prova del cotó els propers 11 de setembre i 1 d’octubre. Prestigi ja no en poden perdre gaire. I en són conscients. Se’ls nota. No es pet deixar d’empènyer. O de fer sal. I la farem.

Sr. Partal amb el polítics porucs i venuts per uns quants càrrecs que tenim al Parlament i que no paren de posar el fre a les aspiracions del poble català, és molt difícil que hi hagi “nous envits”.
Si de veritat volem seguir endavant cal que acceptem que ens han derrotat, l’estat espanyol, amb l’inestimable ajut dels nostres. Així podrem començar a pensar com poder tornar a organitzar-nos, deixar de confiar en l’ajut diví o en la conversió dels incrèduls i creure en nosaltres mateixos per que les properes generacions tinguin alguna nova oportunitat.

Com a horitzó final, és inevitable. En el segle XXI, a Europa, en absència de victòria militar, tothom ha d’acceptar que una cosa tan espectacular com canviar les fronteres, vèncer resistències d’orgull patriòtic, i trencar xarxes d’interessos econòmics, s’ha de fer de manera negociada. Amb padrins mediadors com serà el nostre cas, sense padrins com en el cas d’Escòcia, de Txèquia-Eslovàquia.
Com a tàctica per anar tibant – destensant la corda territorial d’enfrontament Espanya-Catalunya, la trobo correcta. Posar en evidència la pretesa qualitat democràtica espanyola sempre ens pot anar bé.
Però tot això només és teoria.
L’experiència empírica demostra que Espanya , tot i perdre colònies, prestigi, benestar, se’n surt. Malgrat els toros, la llegenda negra, els violadors alliberats, la porno-tele, els jutges que poden semblar prevaricadors, els polítics insolvents, el malbaratament d’infraestructures i dels fons europeus, els horaris anti-productius, la ignorància lingüística, els presos polítics, la falta d’empatia de la majoria d’espanyols, malgrat totes els vicis que cap estat europeu civilitzat voldria a casa seva, se’n surt. Per demografia, per interessos diplomàtics, per geopolítica. Pel que sigui, però “guanyen els dolents”.
Com Turquia, com Marroc, com Egipte. Tenen poder, i l’utilitzen. Nosaltres els catalans “els bons” , els civilitzats, els curosos, els treballadors, no tenim poder, i perdem. Com els kurds, com els tibetans, com els palestins, com els saharauís. Tenen la comprensió d’una part de l’opinió pública, però es podriran en el laberint de la realpolitik. Ens podrirem en el laberint de la realpolitik?
La falta de col·laboració real, sincera, entre ERC, JxCat, CUP, ens impediran una victòria real, i tots podrem llepar-nos les ferides amb la victòria moral ? És això el que sembla passar davant els nassos de 2,1M de votants insubornables?

Estic molt d’acord amb tu.

L’unilateralitat és la seva, la de no voler ni negociar ni tant sols parlar-ne, no més volen imposar.

Un cop fracassada l’imposició que els queda, fer-la més dura? empresonar als alcaldes que el dia de la proclamació de la República de Catalunya que amb aquell acte simbòlic escenificat a les escales del Parlament amb les vares de les alcaldies van donar-hi suport?

Està clar que ho poden fer, però l’únic que aconseguiran serà eixamplar encara més la base del independentisme.

Crec que la proposta del president és una bona proposta, si no l’acceptem demostraran que no tenen voluntat de negociar i quedaran realment com el que son.

L’editorial tindria tot el sentit en una relació humana d’igual a igual.
Quan tothom deia que el primer d’octubre podia passar qualsevol cosa ja vaig apuntar que ens declararien una guerra brutal.
També ens van declarar la guerra el 21-Desembre.

Amb un hipotètic referèndum pactat faran tot tipus de trampes i atemptats psicològics inhumans.
Si anem amb tant de bona fe pensant que Espanya és com Rússia sense fer NOSALTES la guerra psicològica no arribarem enlloc.
Malauradament ja voldríem nosaltres que l’estat espanyol tingués tant clar com tenia Rússia que Letònia era una nació diferent que havia estat lliure o depenent de Suècia. Nosaltres, per ells, SEMPRE hem format part d’EspañaUna.

Canviem de tàctica si us plau.
¿No podem veure que ens estem suïcidant per falta de astúcia mentre ells tenen la tenen molt bona i madura des de segles?

Totalment d’acord en la teva anàlisi, Vicent. Un referèndum acordat, sense renúncies per avançat és el mínim exigible. Qualsevol altra proposta “bonista” (tornar a l’Estatut original, una reforma constitucional pel 2035…) és directament un insult.

Ara bé, dubto que Sánchez tingui massa marge d’actuació. Té una majoria al Congreso que s’aguanta per un fil i qualsevol proposta valenta tindria en contra PP, Cs i part del PSOE. Com a molt, aproparà els presos i ho intentarà vendre com el gran gest perquè ens oblidem de l’1-O i fem com si no hagués passat res. I qui dia passa, any empeny.

I la clau, la veritable clau és fer que l’1-O no quedi com un fet aïllat. Cal recordar al món que aquest és un conflicte viu, que no està resolt, i que no es pot resoldre com voldria l’estat espanyol (a garrotades i presó). Sóc conscient, però, que això probablement implica que més bona gent vagi a la presó o a l’exili. La feina és nostra per fer que el sacrifici no sigui en va.

Ja vaig dir al desembre que per anar a les eleccions del 21-D calia anar demanant com a punt comú i principal un referèndum nou, aquest acordat amb l’estat, per reafirmar el de l’1 d’octubre. Era la única manera de posar l’estat contra les cordes internacionalment, perquè posar com a primer punt un referèndum nou i acordat, i en sortir guanyadors els tres partits independentistes, el pols a l’estat hagués estat imposible d’aguantar per aquest. Imagineu el cop que hagués significat la situació… I vam perdre una oportunitat única. Ens vam equivocar. A ERC, JpCat i CUP hi han molt mal estrategues, per cert.

Un envit seriós, el vint-i-set d’octubre? Ben vist. Sobretot per la provocació de mantenir hissada la bandera espanyola i l’astuta escampada del govern.

Espanya no podrà mantenir la tensió gaire temps? Cert, els tenim acorralats.

La resistència ciutadana és tan important que el bloc del 155 no aconsegueix la distensió que voldrien? Exactament, tothom sap que el bloc del 155, la seva fiscalia i el seu aparell judicial han mirat de rebaixar la tensió de totes les maneres possibles, però ha estat la resistència ciutadana imparable al carrer, que ha fet que la tensió no parés de créixer.

Un escrit que comença parlant d’Estònia i acaba parlant … d’Estònia?
Cada cop es fa més feixuc i rocambolesc trobar la manera de justificar aquest aval continu al govern autonòmic imposat pels de la confusió en augment, que es veu que són els altres.

Així que sí, que proposar un altre referèndum acordat és una gran pensada. No s’havia fet mai i no ens retorna a cap moment autonòmic anterior a l’1O. Ja només falta dir que hem avançat molt perquè ara els referèndums acordats els demanem en qualitat de república.
Com més va de més grosses en sentirem.

De vegades penso que encara hi ha qui no sap qui tenim davant, hores d’ara, tanta ingenuïtat em deixa perplexa.

Deixant a banda que el Referendum ja el vam fer, confiar que Pedro Sànchez, el seu partit i els seus súbdits catalans (PSC) accedeixin a parlarne’n es fer volar coloms. Aquest senyor si s’ha seurà a parlat, de ben segur que sí, però per no parlar de res i solament escalfar cadira i fer veure que es negocia alguna cosa, o ja no recordem en Zapatero?.

Altrament subscrit allò que assenyala Rosa Gispert en el seu comentari, mentre hi hagi al Parlament aquests (també) escalfa-cadires de polítics que tenim , poca cosa farem.

Molt d’ acord Vicent. Potser perquè a mí m’ ha tocat ser molt autodidacta a la vida per avançar, sé que tot el que no se’ t posa de cara, ho has de lluitar molt, que no et regalen res, i que si ho vols fer d’ una manera ètica, només pots fer-ho a través de l’ error i aprendre’ n d’ aquest. Penso que la psicología i el comportament dels col.lectius no té perquè ser diferent de la de l’ individuu. Per tant sempre poso a gran escala el que he après a petita escala. D’ aquí que pensi que com a poble que vol ser un Estat al s.XXI de manera pacífica ( i per tant ètica), en contra de tots els poders que no volen canvis, només ho podem Fer a través de l’ error-encert. Sóm autodidactes, perquè sóm els primers en aquest segle i en aquestes circumstàncies i no podem enmirallar-nos en ningú, cada cas és diferent. Tenir una estratègia és difícil, la correl.lació de forces fa que no sigui una lluita contra iguals, per això l’ hem d’ anar fent segons els moviments de qui té més força, i això és vist injustament moltes vegades com un etzocac, ón els nostres polítics van endavant i endarrere. I doncs? Jo ho veig del tot normal. La nostra força és la determinació en anar endavant, i no hauriem de perdre més força i energía en qüestinar-nos tot el temps, només hem d’ empènyer, i fer tornar al camí de la construcció de la República a qui vol manar-nos de tornada a l’ autonomisme, però no a qui mira d’ anar endavant, sigui com sigui, tant si la fórmula ens sembla més acertada com menys, els hem de recolzar. I penso ( i ja ho he dit vàries vegades), que per lo petits que sóm en comparació de tots aquells que no ens volen Estat ( i no només a España), ho estem fent el millor que es pot, i que cada día sóm uns pocs més i més convençuts. Demanar a PSOE que converteixi les paraules en accions, és imprescindible com a estratègia:” no ho vols solucionar políticament? Doncs aquesta és la única manera. Qualsevol altra cosa demostrarà que no vols solució si no rendició, exactament igual que el teu predecessor.” De ser així d’ evident a veure com ho explica al món. I si volem guanyar la partida a l’ era de la comunicació i la imatge, primer ens hem d’ assegurar el relat.

El procés d’independència de Catalunya és incomparable amb res del que hagi passat fins ara, perquè no hi ha cap estat al món occidental com Espanya ni tampoc el cas de Catalunya, nació sotmesa des de fa 300 anys que ha mantingut la cohesió cultural i l’esperança de ser un estat. L’estat espanyol mai, mai del mai més, acceptarà un referèndum acordat i vinculant, això ja ho sabem, si encara hi ha algú que ho pensa que vagi al psicòleg perquè té un problema. Només ens queda la via unilateral, això vol dir estratègia què és el que ara ens manca precisament. No oblidem que quan Estònia s’independitza la URRS està en descomposició. Primer, ens cal una estratègia compartida per tots els partits sobiranistes i la societat civil, segon, cal que en unes eleccions es demostri el que molts ja sabem però que el món ho ha de veure, que som majoria, més del 50% i tercer, cal resistir i persistir per deteriorar l’estat espanyol tan com sigui, fins arribar a un punt en que Europa no aguanti més i intervingui.

És preocupant l’elevat nombre de comentaris que traspúen una visió romàntic del procés polític català. Voldrien vèncer a ultrança l’estat espanyol (recursos de 45 M de persones) amb unes forces derivades de l’heroïcitat i fermesa. A més, es confonen les nostres evidents febleses (partidisme) amb derrotes. La derrota és quan et desfan les teves forces, quan les perds.
Des des sempre, però més des de la 1a Guerra Mundial, els enfrontaments acaben, generalment, en arbitratges.
La nostra és una guerra de desgast, ja fa molt temps que hom sabem. Des de que es va veure que Europa deixaria fer a Espanya.
Les guerres de desgast no són boniques. Estan mancades d’èpica. No podem aspirar a una gran victòria que en una setmana porti la República catalana i ensorri la monarquia del 78.
Ens cal perseverar, treballar incansablement per la unitat, aprofitar totes les ocasions positives (1O) o negatives ( jocs del Mediterrani).
En la situació actual, resistir és vèncer, perquè van perdent la seva força política.

Sant Tornem-hi amb el “referèndum acordat”?

El nostre Govern i els partits que li donen suport ens han pres per imbècils? Creuen que nosaltres, el poble, els que vam aguantar la violenta embestida feixista l’1 d’octubre, els que hem ocupat mil vegades el carrer des de fa anys, els que vam aturar el país amb menys de 24 hores de preparació, ens mamem el dit?

Els autoanomenats diputats independentistes ens van enredar una vegada, no ens tornaran a enredar.

Aneu a acordar un referèndum amb els feixistes. Mentre tant, nosaltres els combatrem.

I a propòsit de l’Smithsonian Folk: Si no haguerem obeït les ordres d’acceptar la presència d’un embaixador d’España, hauriem demostrat que som República i no ens hauríen pugut humiliar i insultar en públic.

LA GESTICULACIÓ SOBRE EL DIÀLEG TÉ CADUCITAT
Una evidència: el camí pot no ser tan lineal com alguns ho veuen, i arribar a la república funcional, efectiva, serà llarg. Si dia rere dia anem llepant-nos les ferides perquè ens han derrotat, som uns ingenus i la classe política és poc més que traïdora, autonomista, em serà feixuc llegir alguns comentaris. Tallar i enganxar queixes i laments cada dia, digui el que digui l’editorial no és gaire constructiu.
Tornarem a tenir altres 1-O, perquè la consciència de voler un estat propi de més de dos milions de catalans no es pot esborrar i aquesta empenta és la que ha desemmascarat el feixisme de l’estat, la que impel·leix als polítics independentistes a no poder tornar a un estadi anterior. Aquest és el marc on hem de contemplar les vicissituds tant de l’Estat com de la generalitat (que només és el front institucional).
Un referèndum acordat i una negociació posterior per a fer-ne efectiu el resultat com a proposta per endegar els contactes amb Sànchez és un bon posicionament. Enfront del “diálogo dentro de la constitución”, diàleg dins la democràcia (1-O). O què?
L’experiència Eslovena, o qualsevol altra, en podem extreure lliçons però l’Estat espanyol té una peculiaritat, es comporta com un Estat medieval teocràtic pel que fa a la defensa de la seva unitat territorial. La seva resposta està per damunt de la lògica dels estats occidentals. Estem obrint una via nova cap a la independència i no sabem com pot acabar. La via unilateral serà pas obligat.
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

(Acabo de llegir els últims comentaris des de 8:52 fins 9:29. Hi estic d’acord !)

Els comentaris rai. Tenen el pes i la influència que tenen. És a dir, cap ni una. Llegir-se’ls o no és més una questió de consideració i reciprocitat interpersonal que no pas res de la més mínima rellevància.

El paper de la premsa independentista ja és una altra cosa. La premsa tradicionalment ha tingut un impacte públic i ha servit per empènyer, modular, qüestionar i fiscalitzar la pulcritud, efectivitat i encert de la política. Sempre hi ha hagut la premsa claca, al servei dels governs, i la crítica, la que mai s’empassa el discurs oficial.

Dins l’independentisme, qui ha assumit aquest rol essencial de mantenir una actitud permanentment crítica i vigilant? Evidentment no em refereixo a la crítica des de la vessant unionista (a cabassos), ni a la no menys unionista infiltrada en format moderació/realisme/seny/no-som-prous, que ja va demostrar els seus límits durant la campanya del referèndum. Em refereixo a una posició inequívocament independentista i tanmateix amb actitud no clientelar respecte dels partits o del govern.

Són molts pocs actors. Enumerem-los, perquè es poden comptar amb els dits d’una mà:
La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, l’exconsellera Clara Ponsatí, algun article a elnacional.cat, un article quinzenal a Vilaweb…, i la CUP, i encara aquests últims en qualitat d’oposició, per tant no compten.
Potser me’n deixo algun, però poca cosa més hi ha. I gens paradoxalment tots aquests crítics solen compartir comentaris discrepants de les mateixes persones en aquest fòrum des de l’eterna entelèquia de no ser constructius. Qusn fins i tot un manobre sap que per refer un mur que falla cal eliminar primer tota la part danyada, de vegades fins als fonaments, i retirar la runa. Pretendre construir sobre un fals sostre és irresponsablement suïcida.

I això no és un fet irrellevant, perquè els que creiem que la independència mai arribarà de la mà dels nostres polítics (per autonòmics, clar que sí, però sobretot per polítics i partidistes), creiem que només pot arribar de la mà de la gent, d’un poble fart del maltractament dels polítics espanyols, però també de l’engany dels propis. I si finalment tot ha de venir de la gent, l’autoengany, l’edulcorament, l’aval acrític permanent, el rol de propaganda amiga, el got mig ple fins i tot quan no en regalima ni gota, només serveix per desmobilitzar, afeblir, apaivagar, anestesiar, com aquell autonomisme nacionalista de CiU ara transformat en republicanista sota unes altres sigles.

Mal símptoma i flac favor quan la premsa amiga fa més d’amiga que de premsa.

Totalment d’acord, però ha de ser una proposta sincera, sense semblar una provocació per passar al pla B (la via unilateral). Dit altrament, no hauria de semblar que fem doble joc: plantejar quelcom que en el fons no volem i esperem sigui rebutjat, per passar a fer la nostra.

Crec que als espanyols els hi ha d’arribar un doble missatge:

-el referèndum acordat ens sembla SINCERAMENT, realment una bona solució, però és un MÍNIM: ens és IMPOSSIBLE DEMANAR MENYS QUE AIXÒ
-en el cas de ser refusat, ens sentim absolutament LLIURES d’emprendre el NOSTRE CAMÍ sense esperar ni consultar ningú

Si, pel fet d’anunciar la voluntat d’anar ja construint la república, ens acusen de no ser sincers pel que fa al primer punt, la resposta és senzilla: som prevalguts i ens ANTICIPEM al seu refús (qüestió pràctica, de no perdre el temps).

El referendum acordat no ens el permetran fer si no canvien molt les coses a Spain i no sembla que hagin de canviar a curt termini.

Per tant, com ja portem fent desde fa uns quants anys (8 o 40 o 300 segons com es miri) l’unica opcio “internacionalment valida” que tenim es començar per superar la majoria de vots en qualsevol de les eleccions que es produeixen a Catalunya, especialment les catalanes, en favor dels partits independentistes.

Malauradament aixo encara no ha passat mai, i no em pregunteu perque pero el 27S2015 que era quan mes es buscava, es va perdre i no es va acceptar la derrota. D’acord que el programa electoral deia que amb majoria parlamentaria ja es començaria el cami (pre-independencia), pero no es el mateix començar un cami que finalitzar-lo declarant l’independencia… i tots sabem que cal majoria de vots per equiparar unes eleccions a un referendum, per poc equiparables que siguin, ja que la majoria en vots et dona la legitimitat social majoritaria del moviement. (La llei electoral pot ser discutible, els nombre de vots no el pot discutir ningu).

O sigui que ens agradi o no, aquest es l’unic cami, començar per guanyar en vots i ser majoria social. I a partir d’aqui seguir pujant en vots (que llavors fara baixada) i saber negociar be i ser pacients i internacionalitzar.

I el primer que haurien de fer els politics catalans independentistes seria “pulir” els altres partits, per exemple convencer els Comuns que mai aconseguiran una Espanya Republicana vistos els resultats electorals (a nivell estatal, nomes el PP ja duplica Podemos+Podem…), per tant mes els valdria ser independentistes catalans. Pero l’independentisme ha preferit establir aliances febles amb els comuns que enfrontar-s’hi en el tema nacional, que no vol dir que no puguin governar junts el pais si cal. I el mateix amb els altres partits espanyolistes, cal denunciar la falta d’inversions, falta d’empatia per les lleis socials, etc falta de respecte per la nacio i cultura catalana, etc, per mirar de convencer mes gent que Catalunya necessita un estat propi per molts motius, pero mai confrontat a Spain. No cal matar a ningu per a sobreviure nosaltres, malament aniriem, tot som grandets i ens hem de saber espavilar i ajudar-nos.

Respecte l’1O2017, va estar molt be com a referendum unilateral intentant guanyar el que es va perdre el 27S2015, pero com que nomes jugava un equip, no serveix de res… Per molts pals que ens fotesin, no plorem tant i usem aquella gran victoria popular i mediatica pel futur. No volen demanar perdo, doncs que no el demanin, no ho necessitem, almenys jo, ja ho faran d’aqui uns quants anys si volen…

L’error fatal i a nivel mundial va ser declarar la independencia i fer el ridicual a nivell internacional d’aquella manera, tot per consumar una conspiracio partidista a Catalunya esquerra-dreta per intentar arrivar al poder… que trist…

Els alemanys i la EU ja han dit per boca de Merkel que som uns somiatruites, que no ens podem saltar les lleis a la torera, i suposo que no ens han dit que encara menys sense tenir majoria social per no donar-nos pistes de per on hem de començar i per no fer-nos mosquejar mes.

O sigui que tothom qui vulgui seguir per la unilateralitat ja sap que es trobara al davant, no nomes el mur espanyol, sino tambe l’imperi EU, aliat de la resta del mon. Via unilateral = Independencia de joc de taula.

O sigui que, l’unica manera de tenir legitimtat internacional es ser l’opcio majoritaria en vots, i a partir d’aqui ser molts bons nois i inteligents i pacients… i sobretot, sentir-nos guanyadors i sentir-nos pais, encara que no ens deixen ser-ho… i no anar a “matar” ningu ni ser tant ploramiques…

Tenim molta rao, nomes ens falta convenceer la majoria…

Del meu comentari anterior aclarir que la conspiració no es va consumar, perque Puigdemont no va convocar eleccions, i va salvar el seu partit… tot i saber que allò faria més mal que bé a Catalunya i a l’independentisme.

Esta clar que ara tothom fa el paper que li toca, la conspiració dels líders (no de les bases) no ens l’explicaran mai i quedarà oblidada en el temps si algú no la confessa, i a saber com s’explicarà la història als llibres en el futur .. I podría ser que m’equivoqui, però vists els fets, a la teoria conspiració tot quadra.. el que no tinc clar és quan va començar..