El manacorí executat pels japonesos en una illa remota del Pacífic

Illa de Luta
Illes Marianes Septentrionals
Mapa a Google

El desastre del 98, com es coneix popularment la guerra hispano-nord-americana del 1898, va representar la fi de l’imperi colonial espanyol al món. Arran del tractat de París del desembre d’aquell mateix any, Madrid va haver de cedir als Estats Units les illes de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les illes de les Filipines i de Guam, al Pacífic. En aquesta última zona, Espanya també administrava des de Manila milers d’illetes englobades en els arxipèlags de les Marianes i les Carolines, que es va veure forçada a vendre a Alemanya tan sols tres mesos després per vint-i-cinc milions de marcs.

La presència colonial espanyola durant tres segles en aquests últims dominis d’ultramar és ben palpable encara amb el chamoru, una llengua de la família austronèsica amb un alt percentatge de lèxic derivat del castellà, i també amb la religió majoritària de les illes, el catolicisme, implantada durant el domini hispànic. Aquest esforç evangelitzador sobre les poblacions locals es va mantenir més enllà del 1898, amb l’arribada de nombrosos eclesiàstics i missioners alemanys, espanyols i també del nostre país: del 1911 al 1914, per exemple, hi va haver un vicariat apostòlic exclusiu per a Guam que  es va vincular a la província caputxina de Catalunya.

El 1914, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial a Europa, el Japó va aprofitar l’avinentesa per ocupar les Marianes i les Carolines, i el 1920 va rebre un mandat de la Lliga de les Nacions sobre aquells territoris. Però això no hi va aturar l’arribada de capellans i missioners europeus, gràcies sobretot a l’acció de l’almirall Shinjiro Yamamoto, convertit al catolicisme de ben jove i ideòleg de la importació d’eclesiàstics europeus cap a aquelles possessions. Com detalla l’historiador i caputxí ​​Eric Forbes, entre els capellans cridats pels japonesos hi havia Joan Pons, un jesuïta nascut a Manresa el 26 de març de 1876 i ordenat el 1911. El 1921, amb quaranta-cinc anys, va deixar el monestir aragonès de Veruela per anar a Chuuk, a la Micronèsia, per a servir en les missions jesuítiques de les Carolines i les Marianes i durant un temps en va ser el superior.

El 1935 el van enviar cap al sud de les Marianes, va aprendre el chamoru i va servir alternativament tant a l’illa de Saipan com a la de Luta, on finalment es va establir el 1937 en un nou convent construït pels japonesos. Des de l’arribada al Pacífic, sembla que el sacerdot manresà va patir úlceres doloroses a les cames que li impedien sovint de caminar o d’aguantar-se dret. Per això tenia sempre al costat el seu secretari des de feia anys, el jesuïta mallorquí Miquel Timoner i Guarderas, nascut a Manacor el primer de novembre de 1892 i que també era a Luta quan el 20 de març de 1944, en plena Segona Guerra Mundial, les autoritats japoneses van decidir d’ocupar el seu convent a Tatåchok a causa de l’avenç de les tropes dels EUA cap a les Marianes. Segons Forbes, Pons els va demanar tres dies per deixar l’edifici, però el 23 de març a mitjanit, sense haver-se mogut del llit, es va morir. Timoner, amb l’ajuda dels germans Corbiniano Ayuyu i Bonifacio Esteves, va soterrar el cos al cementiri al costat de l’església de Sant Francesc de Borja a Songsong.

Tres mesos després de la mort de Pons, els vaixells i avions nord-americans van començar a atacar l’illa per mar i aire. Els japonesos estaven convençuts que la invasió aliada es podia produir en qualsevol moment i van començar a sospitar si alguns illencs no es preparaven per ajudar-los des de terra ferma aplegant informació militar sensible i confidencial o difonent rumors per desmoralitzar la població. Sense proves evidents, Timoner i quatre persones més foren detingudes sota l’acusació d’espionatge i el comandant japonès a  l’illa, sense saber exactament com havia d’actuar, va demanar als comandaments superiors de la veïna Guam què havia de fer amb aquells suposats espies. La resposta, taxativa, no va trigar a arribar: tots havien de ser executats.

La primera execució, la d’Esteves, va tenir lloc el 25 de juny de 1944 a Tatåchok, a càrrec d’un escamot d’afusellament japonès. I l’última va ser la de Timoner, en una data que algunes fonts situen a la primeria de juliol i unes altres al començament del mes de novembre. Els detalls de l’execució també varien segons el relat: n’hi ha que afirmen que fou decapitat o mort a trets, i uns altres defensen –sembla que més encertadament– que primer el van intentar enverinar i posteriorment li van clavar una baioneta.

Els nord-americans no van arribar a envair mai Luta, atès que el setembre del 1945 la guarnició japonesa es va rendir. Els executors materials dels cinc suposats espies foren jutjats posteriorment per un tribunal militar nord-americà a Guam, el 1949: el comandant que va ordenar les execucions, el metge que va enverinar Timoner i el soldat que li va acabar clavant la baioneta foren declarats culpables i van complir penes a la presó de Sugamo, a Tòquio, on els americans van tancar els militars japonesos implicats en crims de guerra.

I una mica més: Al sud de Luta, a Guam, del 1911 al 1914 fins a sis caputxins catalans foren destinats a l’illa: Francesc Xavier Vilà i Mateu i Agustí Bernaus i Serra, nomenats bisbes de Guam, i fra Dídac de Barcelona, fra Ezequiel de Mataró, fra Gualter de Campos i fra Tomàs de Barcelona.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat