El maldecap de Llarena amb Boye, l’euroordre de Puigdemont i el tic-tac de l’amnistia

El jutge Pablo Llarena deu estar neguitós. Divendres passat va vèncer el termini perquè Carles Puigdemont i Toni Comín presentessin un recurs al TJUE (el tribunal superior europeu) contra la sentència del TGUE (el tribunal de primera instància) del 5 de juliol que confirmava la validesa de la decisió del Parlament Europeu de retirar-los la immunitat. El recurs el van presentar, però la defensa dels exiliats no acaba de deixar clar si ja han presentat les mesures cautelars perquè el tribunal els retorni provisionalment la immunitat mentre no resol sobre el fons de la qüestió. I Llarena ho vol saber, perquè al juliol va dir que esperaria a tenir la resolució del TJUE sobre la petició de cautelars per a decidir si emetia una nova euroordre, tal com li demanen la fiscalia i Vox. El problema del jutge és, per una banda, que se li encavalca el protagonisme de Puigdemont en la negociació sobre una llei d’amnistia, de la qual el president es beneficiaria; i, per una altra, el risc que si prem el botó de l’euroordre, l’extradició quedi al llot (o a la paperera) de la justícia belga. És a dir, que faci un pas en fals que sigui definitiu.

Aquest és el temor de Llarena, i és per això que no ha dictat encara cap euroordre, ni contra Lluís Puig, que hauria pogut enviar d’ençà del 31 de gener, ni contra Puigdemont i Comín, amb via lliure per fer-ho d’ençà del 5 de juliol. Però no es mou, perquè aquests darrers sis anys ha comès massa errors, i vol temptejar el terreny tant com pugui. No vol anar a les palpentes, i ara, en una darrera providència feta pública dimarts, ha demanat a la defensa dels exiliats que li digui si efectivament ja han interposat el recurs al TJUE contra la sentència sobre la pèrdua d’immunitat, i si, a més, ha presentat la demanda de mesures cautelars. I els dóna deu dies hàbils, que vencen el 5 d’octubre, per a respondre.

Les cartes de Boye

És una decisió sorprenent. Així l’han rebuda fonts de la defensa dels exiliats, que deploren que Llarena els demani informació sobre els passos que segueixen en l’estratègia de defensa que duen a terme en una altra instància judicial, en aquest cas europea. Llarena voldria saber si han presentat les cautelars, perquè, si no ho haguessin fet, podria sospesar d’enviar l’euroordre, en un context polític marcat pel desassossec de la dreta espanyola i del Tribunal Suprem mateix per la possibilitat que s’acabi acordant i aprovant una llei d’amnistia en relació amb el procés d’independència. La judicatura espanyola i la fiscalia han emès alguns senyals d’hostilitat, projectils orientats a Waterloo, com ara la inadmissió insòlita d’un recurs d’empara de Puigdemont i Comín per part d’un TC de vacances en ple agost; la condemna exprés a la presó i inhabilitació per a l’ex-conseller Miquel Buch i el sergent dels Mossos Lluís Escolà per haver volgut protegir Puigdemont; la demanda de reactivació de l’euroordre contra Lluís Puig…

I Llarena també podria tenir la temptació d’enviar una euroordre contra Puigdemont al bell mig de la negociació de l’amnistia, per a esbotzar-la, quan el president és al centre del debat polític i hi té un protagonisme absolut. Per això vol veure clar el panorama processal a Luxemburg, i no l’hi té. Gonzalo Boye imposa silenci i discreció sobre els recursos presentats al TJUE, bo i sabent que Llarena mateix s’hi ha encadenat, perquè n’ha fet dependre l’activació de l’euroordre contra Puigdemont i Comín. El jutge demana informació, fixa un termini, i l’advocat del president diu que ja ho veurem, que ara no toca, que el 5 d’octubre, el darrer dia per a respondre, ja hi pensarà. És una nova partida del joc del gat i la rata.

El cas és que si Llarena és fidel a la seva paraula, expressada el 27 de juliol en una altra providència, no mourà fitxa contra Puigdemont si hi ha hagut la petició de mesures cautelars al TJUE, perquè haurà d’esperar a saber com es resol. I per això no hi ha pas cap termini preestablert pel tribunal europeu, però pot vorejar el mig any, ben bé, que és molt més temps que no el que té Pedro Sánchez per mirar d’acordar amb Junts el text d’una llei d’amnistia. Potser Llarena té al cap, tal com han insinuat alguns mitjans de Madrid, la idea de tenir presentada una euroordre contra un eurodiputat de qui depèn la investidura del president espanyol mentre la negocia. Però el calendari no li quadra, el ritme del Tribunal de Luxemburg és més lent que no el compte enrere implacable cap a la repetició electoral a les corts espanyoles, que venç el 26 de novembre. Per a les cautelars caldrà anar força més enllà, i la resolució al TJUE sobre el recurs pròpiament dit, i que efectivament es va presentar divendres, trigarà encara més temps.

I què faria Bèlgica?

Si finalment Llarena enviés les euroordres contra Puigdemont i Comín, tindria un altre problema, perquè hauria de veure com les entomaria la justícia belga. La sentència del 5 de juliol no aclareix pas si el suplicatori aprovat pel Parlament Europeu el març del 2021 per a poder continuar les actuacions contra els eurodiputats exiliats pels delictes de sedició i malversació encara és vàlid. El TGUE simplement va dir que aleshores el Parlament Europeu havia actuat d’acord amb el dret europeu, que aquell suplicatori s’havia aprovat correctament. Però també serveix per a tramitar unes noves euroordres només per malversació? O només servia per a les velles euroordres que Llarena mateix va retirar el gener d’enguany, arran de la modificació del codi penal, on desapareixia la sedició? Els belgues podrien considerar que cal un nou suplicatori (que Llarena no té), o potser tindrien prou dubtes per a formular una pertinent qüestió pre-judicial al TJUE.

Si fos així, les euroordres quedarien pràcticament soterrades pels dies i mesos i per la paperassa, i possiblement superades per una amnistia, finalment. És el risc de Llarena, que pot acabar cometent un error no forçat que el deixi definitivament fora de joc amb les euroordres, i amb l’amnistia pel mig. Potser comença a tenir la sensació que se li acaben els cartutxos; li resta pendent el de l’euroordre de Lluís Puig, que ha de decidir si l’envia tal com li demana ara la fiscalia. Però sap que la sentència del 31 de gener, que l’habilita a fer-ho, alhora el lliga de mans amb unes condicions que els fiscals passen per alt: que no s’hauria de repetir una euroordre si les circumstàncies envers la persona afectada no han canviat en relació amb el moment en què fou denegada per primera vegada. I no han canviat pas. I hi traça el límit de la proporcionalitat, del dret de l’afectat a viure en pau.

En el tauler de la negociació de la investidura i de l’amnistia, Llarena vol moure-hi una fitxa. Però no sap quina.