El mal de l’equidistància

Els poetes (i també, ai las!, els llibres d’autoajuda) solen dir que la vida és un camí ple de cruïlles. Em sembla que és Borges qui diu que només al final de l’existència pots mirar enrere i veure les direccions que vas prendre a cada encreuament. Kavafis també té un poema bellíssim on parla de la vida com una corrua d’espelmes que, darrere teu, es van apagant i només queden les que tens al davant, enceses. Les decisions que has de prendre depenen de tu, però no sempre tens ganes d’escollir. És el que ha passat amb la revolta independentista; hi ha partits polítics i persones públiques que s’han decantat per una abstenció continuada mentre uns altres es posicionaven inequívocament a favor de la legalitat espanyola o, ben al contrari, de la voluntat d’aconseguir, per mitjans pacífics i democràtics, un nou estat fora d’aquella legalitat. Són els equidistants, encara que a alguns la denominació no els agradi.

Encara ara, amb tantes persones engarjolades per motius polítics, hi ha qui denuncia els empresonaments i, de manera immediata, col·loca una adversativa: però. Aquest però conté, segurament, moltes posicions prèvies, moltes històries personals. I, també, en el cas de les persones públiques, moltes estratègies polítiques i empresarials. Fins fa unes setmanes, semblava que l’equidistància era una opció legítima. Després explico per què m’ho sembla, només. Però, en aquests moments, quan la fera del postfranquisme ha sortit definitivament de la gàbia i posa càrrecs electes a la garjola, colpeja gent que pretén de posar un vot en una urna i suprimeix les institucions democràtiques catalanes, l’ús de qualsevol adversativa és un signe de complicitat amb la repressió. Ras i curt.

En realitat, l’equidistància no existeix. Allò que fas i que no fas té sempre conseqüències. El vell professor Ricard Salvat solia dir que un teatre es caracteritza, més que per les obres que programa, per les obres que deixa de programar. En aquest sentit, no posicionar-se és una manera de posicionar-se, encara que et faci peresa –o ràbia– haver de fer-te amb unes persones o amb unes idees que no són ben bé les teves. D’aquí que alguns, per fomentar la seva equidistància, rebutgessin les actituds reaccionàries de Rajoy i, alhora, s’inventessin tot un reguitzell de falòrnies per evitar de col·locar-se al cantó del sobiranisme: que si l’independentisme és una mostra de ‘revolta burgesa’; que si estem tots abduïts pels convergents; que si l’única sortida és un referèndum pactat… Assenyalar la base transversal, socialment i ideològicament parlant, de l’independentisme no interessa a l’equidistant. Recordar que sempre s’ha cercat un referèndum pactat i que l’altra banda l’ha prohibit, tampoc. Insistir en el federalisme quan ningú està disposat a practicar-lo és un estratagema dilatori. Ho puc arribar a entendre.  A mi també em fa una infinita peresa –o ràbia– haver de sortir a defensar una persona sobre la qual he escrit coses molt dures, Santi Vila, però no puc suportar la idea que, per les seves idees, ell (com els titellaires de Madrid, com, probablement, el cantant mallorquí, com tants altres) hagi passat una nit a la presó. Ni que fos un minut.

Potser l’equidistància seria possible en un laboratori asèptic, on les dues alternatives es trobessin en igualtat de condicions, però a la vida real els equidistants fan el joc al poder, encara que alguns no ho vulguin. La història ens ho ensenya: el silenci sempre és còmplice dels qui manen. En el cas català, jo ja entenc que prendre partit de vegades pot ser molest, sobretot perquè ens han volgut fer creure que la cosa era entre independentisme o no independentisme. En realitat, però, la disjuntiva ha estat sempre entre democràcia o autoritarisme. El mal de l’equidistància ha estat que quan alguns polítics i opinadors expressaven el ‘Ni dui ni 155”, no es posaven al mig de res, sinó que es decantaven clarament per qui tenia el poder. I el poder (la policia, les lleis, la justícia, les presons), ho hem vist, només el tenen en un bàndol i l’exerceixen impunement. El lema ‘Ni dui ni 155’ era, ell mateix, un oxímoron si l’equació no anava acompanyada d’una alternativa. Reclamar garanties democràtiques al referèndum de l’u d’octubre no era equidistància, era complicitat amb els partits polítics que havien impossibilitat aquelles garanties.

L’actitud d’un dels grans equidistants, Jordi Évole, és il·lustrativa. Ell, amb les seves intervencions públiques, sempre ha fet veure que estava per damunt del conflicte. L’altre dia l’escoltava presentar la nova temporada del seu esplèndid programa ‘Salvados’ i, sempre rialler, es vantava que quan va entrevistar Rajoy li van dir que era d’un cantó i quan va entrevistar Puigdemont li van dir el contrari. Però quan un fa un programa de tanta audiència em sembla que és quan es nota més que l’equidistància no és possible. La qüestió és com pots partir d’un tractament equidistant si un, Rajoy, té el poder d’un estat a les seves mans i l’altre només té la força de la paraula? No és ingenu que s’edités maniqueament una entrevista per deixar malparat Puigdemont i, de pas, fer créixer la hipòtesi que tots els sobiranistes estàvem abduïts per un insensat. No deu ser que per a la productora de Salvados fer mal a Puigdemont genera molt més rèdits en l’audiència espanyola?

No, Jordi Évole, cornellanenc com jo, tampoc no és equidistant. Perquè fer piulades lamentant l’empresonament dels polítics catalans no serveix de res si, abans, no has fet servir la teva posició per equilibrar el poder real de les posicions en conflicte. Menys rialleta i més compromís amb els qui no tenen més força que sortir al carrer a cridar consignes o a repicar atuells des del balcó de casa, i que, enfront, tenen els qui colpegen, emmanillen i empresonen.

En realitat, ell i molts equidistants ara estan contents, tenen allò que volien: unes noves eleccions. Però abans de presentar-se a una nova contesa electoral, els partits polítics i tots els equidistants ens haurien d’explicar quin és el seu horitzó. Els socialistes ja ho han fet: Iceta es fotografia amb Albiol i dóna suport a l’ensulsiada de les institucions catalanes. I els comuns? Celebro molt les darreres posicions inqüestionablement democràtiques d’Ada Colau i els seus. Però què faran en el futur? Si la composició del parlament és més o menys igual que ara, acceptaran el resultat fins a les últimes conseqüències? O tornaran a sortir amb el lema de les garanties d’un referèndum que mai no es produirà mentre a Espanya manin els socialistes de dretes i els de les gavines de l’ultradreta?

Molts equidistants voldrien fer eleccions i més eleccions i més eleccions, perpètuament, fins que sortís un resultat que no amenacés de trencar res. Ben mirat, el passat ens demostra que l’equidistància ha estat una tàctica d’aquells que, amb els seus silencis, han aconseguit que tot quedés igual, que mai res no es transformés. Fa uns mesos ja vaig citar aquesta frase d’Albert Einstein: ‘El món no serà destruït pels qui fan el mal, sinó per aquells que ho veuen i no fan res.’ Una mica, l’equidistància va d’això.