27.03.2018 - 22:00
La censura és un fet, una malaltia social, que va més enllà de la censura mateixa: ensenya una societat reprimida i repressora alhora. Perquè hi hagi censura hi ha d’haver algú amb el poder necessari per a exercir-la i una societat patològica que, en un grau o en un altre, fa cas d’aquell poder o, pel cap baix, no té la força per a rebel·lar-s’hi. Les religions es basen en aquesta fórmula: ens dicten què hem de fer i què no perquè saben que tenen un poder irracional sobre els seus feligresos. I el poder polític imita aquestes conductes desraonades i indignes.
Aquest vespre, seré al Museu de Lleida per participar en una taula rodona sobre la creació i la censura. Hi sou convidats. Com sabeu, el museu exposa ara mateix l’obra de Santiago Sierra que va ser censurada a la darrera edició de la fira d’art Arco. L’obra es titula ‘Presos polítics a l’Espanya contemporània’ i el cas de la seva censura acompleix amb el manual: primer, uns personatges mediocres que s’atorguen el poder d’impedir que una obra pugui ser vista pel públic d’una fira d’art; segon, uns mateixos personatges que saben que per més malvista que sigui la seva prohibició, els feligresos no marxaran i acceptaran la censura.
Aquest va ser el mal d’aquest cas: només un artista, que jo sàpiga, va retirar la seva obra de la fira Arco; i algun gest més a petita escala, però cap plantada general, cap comunicat conjunt de galeristes, artistes, col·leccionistes i públic en general. Tothom mirant cap a una altra banda, buscant excuses de mal pagador (algunes de les quals acabaven per denunciar l’artista censurat per provocador, en comptes de posicionar-se en contra dels prohibicionistes) o, com en el cas de la inquisició eclesial, donant la raó als tribunals de les idees. Fa uns anys va passar igual amb un cas de censura perpetrat per l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip (el nom dels censuradors és bo recordar-los!), en contra d’una acció artística de Núria Güell i Levi Orta. Allà també van sortir moltes veus a recriminar als artistes aquella voluntat de fer palesa, per mitjà de la seva acció, l’existència d’un franquisme endèmic a Catalunya: vist des d’ara el cas, allò era el 2015, no cal dir que l’obra de Güell i Orta caldria ser recordada, no només com un cas de privació de llibertat, sinó com una veritable profecia.
La censura és una malaltia que ens compromet a tots: hi ha uns censuradors, però immediatament després hi ha un cor que l’admet, sigui explícitament o implícita. Quan això passa en el camp de la cultura, on no hi hauria d’haver dogmes de fe ni persecucions ideològiques, el resultat és miserable, cataclísmic, d’una abjecció suprema. En el cas de l’obra de Santiago Sierra, a ningú no se li escapa que la seva proscripció (i l’acceptació de la prohibició pel cor de censurats) va tenir molt a veure amb el fet que entre els presos polítics de l’Espanya contemporània, Santiago Sierra havia col·locat els ciutadans catalans que són a la garjola per motius ideològics.
I això encara ens hauria d’indignar més. Si tots arribem a pensar que l’obra de Sierra hauria pogut ser vista a la fira d’art que sempre visita pomposament la monarquia espanyola (origen de mil i una censures, antigues i presents) si no fos per les fotografies pixelades dels presos polítics catalans, és que la barbàrie arriba a cotes supremes d’indignitat. Perquè de presos polítics que mostren la democràcia fallida de l’estat espanyol n’hi ha més, molts més; i aviat n’hi haurà un més, el raper Valtonyc, que haurà de passar molts anys a la presó només per haver fet unes cançons, sense haver atacat físicament ningú. És per això que quan algú, ni que sigui un instant, comenta que les lletres de les cançons de Valtonyc són molt fortes justifica la censura i es torna, de manera immediata, en censurador passiu. Un desgraciat, vaja.
És el mateix que passa amb tots aquells que aquests dies fan bromes amb la detenció de Puigdemont; amb l’exili de Rovira, Ponsatí i Gabriel; amb la presó de Junqueras, Sánchez, Cuixart, Forn i tots els que van ingressar darrerament a la presó inquisitorial espanyola… Són uns repressors passius: uns cràpules que evidencien que el mal de la censura és una epidèmia difícil d’eradicar.
