05.11.2016 - 22:00
El Macba ha obert una nova exposició, ‘Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80’, dedicada a revisar el discurs hegemònic que es va instaurar en aquella dècada a l’estat espanyol, concretament des del començament de la transició, el 1977, fins a la fita de Barcelona 92. És una mirada en clau espanyola, però també centralista, perquè més enllà dels esdeveniments ocorreguts a Catalunya i els artistes que els van combatre, pràcticament només s’hi mostren fets polítics i culturals generats des de Madrid. No es parla del País Basc, per exemple.
Però, dit això, l’exposició revisa aquesta dècada de la història recent tot qüestionant un triomfalisme homogeneïtzador, que ja se sap que va arrasar una gran quantitat de sectors crítics i radicals de l’àmbit social, polític i cultural. Com diu la comissària, Teresa Grandas, de l’equip del Macba: ‘El relat oficial dels anys vuitanta a l’estat espanyol va prioritzar la necessitat per damunt de la raó i va consolidar una mirada que privilegiava el futur abans que l’anàlisi del passat recent, obviant qualsevol consideració crítica respecte de la filiació amb el poder franquista. La cultura va ser utilitzada pel govern com un instrument de promoció per oferir una imatge d’un país que havia superat una dictadura, que havia consolidat la democràcia i que havia esdevingut cosmopolita.’
L’exposició té dues virtuts principals: sobretot obre interrogants, tot i que ja fa temps que el discurs oficial d’aquells anys ha fet aigües i una de les conseqüències és que, avui dia, el franquisme encara és arrapat al poder i no li cal dissimular. I el segon aspecte a destacar és que permet de descobrir una gran quantitat de material, sobretot fílmic, d’aquella època, que fins ara ha estat difícil de conèixer. Ja ho va dir amb una claredat sòbria i humil, però que glaçava, l’artista Manolo Laguilla, durant la presentació de la mostra: ‘Com s’entén que les fotos que vaig fer als anys vuitanta, que es mostren a l’exposició, no entressin en la col·lecció del Macba fins l’any 2000? Abans hauria estat impossible.’
D’Informe general a Informe general
El primer Informe general del cineasta Pere Portabella i el segon Informe general obren i tanquen l’exposició. En la presentació a la premsa, Portabella va situar els anys 80 també en el context internacional, recordant que fou llavors que es van signar els Acords de Washington, de caràcter neoliberal, i que arribaren Ronald Reagan a la presidència dels Estats Units (1981-1989) i Margaret Thatcher al govern del Regne Unit (1979-1990). ‘És una època en què s’instrumentalitza el territori de la cultura (que es converteix en ornamental) i el de la política (que es converteix en instrumental) al servei de l’economia financera.’
La comissària explica que ‘Gelatina dura’ –nom extret d’uns versos d’un poema d’Eduardo Haro Ibars– ‘visibilitza algunes històries desateses, suscita preguntes i qüestiona què hi ha rere la narrativa oficial i com s’han articulat els discursos dominants’. Ho fa a través de ‘publicacions, films, revistes, còmics, exercicis antiartístics, experiències artístiques… que constitueixen i problematitzen els relats, aporten un accent àcid, a voltes irònic, a aquella imatge de regeneració del país, tot qüestionant la situació política i social’. Són un total de 200 obres de 59 artistes, gairebé la meitat provinents de la Col·lecció Macba. L’entrada a l’exposició dura un mes, perquè qui vulgui veure-la amb deteniment hi haurà de fer unes quantes visites successives.
‘Gelatina dura’ obre set àmbits d’exploració: ‘La memòria oblidada’, el primer, dedicat a l’antihistòria, la contrainformació i l’oblit del passat recent, amb obres de Francesc Abad sobre el Camp de la Bota i Marcelo Expósito, sobre les fosses comunes del franquisme; el film Rocío de Fernando Ruíz de Vergara, estrenat el 1981 i més tard segrestat i amb dos minuts censurats, perquè hi havia testimonis que acusaven l’avi del cap de la Hermandad del Rocío d’un poble d’haver matat uns quants veïns, el 1939. També es pot veure el treball de Rabascall sobre la sèrie Spain is different, entre més.
El segon àmbit, ‘Els angles cecs’, és dedicat als grups autònoms que provenien de la clandestinitat o de nous grups sorgits en la incipient democràcia, que el sorgiment de les noves institucions dilueixen progressivament. Es mostra, per exemple, la força que l’any 1977 tenia el moviment llibertari i la CNT, que, arran del cas Scala (1978) es va deteriorar i va anar convertint-se en residual. En aquest àmbit es mostren treballs cinematogràfics com els del col·lectiu Vídeo Nou, Huelga de gasolineras (1) o el de Llorenç Soler, Votad, votad, malditos! També fotografies de Colita contra la llei de perillositat social, hereva de la llei franquista de ‘vagos y maleantes’, que no es va derogar completament fins el 1995, amb fotos d’una manifestació gai a la Rambla el 1977, una manifestació pro-avortista el 1982, l’Onze de Setembre del 1978 a Barcelona, o la manifestació pro-amnistia i estatut d’autonomia del 1978. I es pot veure el contrarelat de la sèrie La Transición de Victoria Prego, que van construir Marcelo Expósito, Fito Rodríguez i Gabriel Villota al film No haber olvidado nada / La Transición.
El tercer àmbit, ‘De la granota blava al coll blanc’, sobre la desarticulació dels moviments obrers i l’inici del neoliberalisme, mostra el film de Tino Calabuig Lunes negro. Atocha 55, sobre l’atemptat d’un grup d’extrema dreta contra un despatx d’advocats laboralistes, o el film de Joaquim Jordà Numax presenta, sobre l’etapa d’autogestió per part dels treballadors d’aquesta empresa que els propietaris van voler tancar.
En l’àmbit ‘Al barri dels meus somnis’ s’aborda el tema de l’urbanisme ferotge i la transformació de les ciutats en urbs espectacle. S’hi descobreix el treball documental del col·lectiu Vídeo Nou sobre el barri de Can Serra i l’arribada del metro, fet que tanmateix no va atendre les necessitats reals ni demandes dels veïns. És un espai on es recorda que les transformacions es feien a cop de gran esdeveniment: Barcelona 92, Exposició de Sevilla, 500 anys del descobriment d’Amèrica, la capitalitat de Madrid…
L’espai ‘Els bells vençuts, De drogues i presons’ tracta del col·lectiu d’artistes que van prendre el camí de les drogues, una opció radical o una manera de desactivar-los, perquè l’heroïna va malmetre aquella generació, i també l’acció reivindicativa dels presos per mitjà de la Coordinadora de Presos en Lluita (Copel), amb accions d’autolesió per dignificar els centre penitenciaris. S’hi mostra el film Morir de dia (2010), que va començar a rodar Joaquim Jordà i va acabar Laia Manresa, on es parla de l’heroïna a través de quatre personatges vinculats amb la cultura: Mercè Pastor, Pau Maragall, Pep Sales i Juanjo Voltas. També s’hi poden veure dibuixos de Pep Sales i poemes d’Albert Subirats.
‘Les lletres arrabassades. La contracultura versus la institució art’ és el penúltim àmbit de l’exposició. S’hi reflexiona sobre la utilització de l’art, institucionalitzant-lo. S’hi mostren obres i artistes crítics amb la consideració oficial de l’art. Les institucions creen Arco, una gran fira d’art contemporani pensada per a la mercantilització de l’art i la creació d’un mercat del col·leccionisme. Enfront d’aquesta opció, trobem artistes com ara Pere Escaliu, Ocaña (s’hi projecta el film de Ventura Pons Ocaña, retrat intermitent), Carles Pazos, Isidoro Valcárcel Medina i el seu Museo de la ruina (Arquitecturas prematuras)…
Tanca l’exposició l’àmbit ‘Estat gasós. L’alteritat’, amb Zush com a exemple d’artista que crea un món imaginat i paral·lel o el projecte Soy gitano de Daniel G. Andújar, Resiliencias d’Alan Carrasco i l’Informe general II. El nou rapte d’Europa de Pere Portabella.
No deixar mai de preguntar
Durant la presentació a la premsa de l’exposició, Pere Portabella va fer un advertiment molt pertinent: ‘Compte amb les conclusions: són efímeres i es poden convertir en dogmes si s’instrumentalitzen, perquè és la manera d’acabar amb el diàleg. Les preguntes, d’entrada, serveixen per a pensar i per a seguir el nostre procés vital. I en l’època que vivim hem d’estar preocupats, però no hem de sucumbir al pànic. És el poder que té pànic i quan això passa, el poder mor matant. Però, tot i que és un moment complicat i el poder desprestigia paraules com “llibertat” o “idealisme”, la gent posa en qüestió les institucions, no pas per enderrocar-les, sinó per retornar-les al servei de les persones.’
Hi ha una obra transversal de Francesc Torres que recorre tota l’exposició. Són les 35 qüestions que l’artista va formular l’any 1991 sota el títol Preguntas al pueblo español por un americano ignorante. Al final de l’exposició Torres n’hi ha afegit deu més. Us les transcrivim a tall de colofó:
36. Per què tants membres de les classes assalariades, alguns sense un pot on pixar, voten la dreta política quan veuen que els deixaran sense pensions?
37. Per què es té tanta por a l’església catòlica si no té exèrcit?
38. Si totes les independències i totes les revolucions modernes s’han aconseguit per les armes, començant per l’americana, per què és tan malvist això ara? A qui afavoreix que sigui malvist?
39. Si membres del govern d’Espanya es congratulen per haver destrossat la sanitat catalana, no és comprensible, com un acte de supervivència i bona salut, que els catalans se’n vulguin anar?
40. Si Catalunya desobeeix i se’n va, baixaran els tancs per la Diagonal com el 1939?
41. Existeix alguna veritat oculta en el fet que tot el món menteixi quan es parla de nacionalisme?
42. Per què l’art contemporani que es vol radical no qüestiona mai seriosament el propi món de l’art, que és un dels més conservadors que existeixen?
43. Com es pot ser artista ideològicament d’esquerres (sí, d’esquerres) venent als riscs?
44. A què es deu que l’art espanyol no importi a ningú, ni als espanyols?
45. Per què no hi ha cap artista espanyol, home o dona, que digui que l’acte més radical que un artista pot fer és boicotar la seva pròpia carrera?
46. A què es deu que la classe política espanyola aposti sense reserves pel turisme i no doni importància a la inversió en investigació científica ni a la cultura en general? Es troben còmodes en una societat condemnada a produir quantitats industrials de cambrers?
