El Macba es repensa, com ho fa la ciutat de Barcelona

Ferran Barenblit, nou director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), va presentar ahir la programació d’enguany. Fou al Convent dels Àngels, espai que ha recuperat el museu. D’entrada, va assegurar que el museu ha encarat un procés general per a repensar-se, tot imaginant-se com serà d’aquí a vint anys: ‘Mirem el món des de la ciutat de Barcelona, en un moment en què la ciutat també viu un procés de canvi per a representar-se a si mateixa. I el museu és l’espai on es poden debatre les idees que corren per la ciutat i encreuar-les. Aquesta programació, que assumeixo tota, enllaça la trajectòria del museu amb el futur.’

Barenblit va guanyar el concurs internacional per a la direcció del Macba a final de juliol del 2015, enmig d’una crisi profunda d’aquesta institució museística, que va motivar la dimissió de l’anterior director, Bartomeu Marí, el qual abans havia destituït el seu equip més directe (Valentín Roma i Paul B. Preciado). A l’octubre, Barenblit va començar a treballar i al novembre se celebraven els vint anys de la fundació del museu.

Amb tot això, el consorci del museu va fer una modificació dels estatuts per passar a dependre administrativament de l’Ajuntament de Barcelona, que ara com ara té més solvència econòmica que no la Generalitat de Catalunya. Durant aquest curt període, l’ajuntament ha canviat la legislació i Ferran Barenblit també ha fet saber que les condicions impulsades per l’Ajuntament de Barcelona impliquen que es faci un concurs per a escollir el cap d’exposicions o conservador en cap i el cap d’educació i programes públics. Fins ara aquest equip el triava el director. De manera que, tot i que assegura que caldrà que aquests professionals comparteixin el seu projecte, també diu que assumeix aquest requisit establert pel consistori municipal.

De moment, ha dit Barenblit, l’Ajuntament de Barcelona no li ha fet més requeriments significatius (tècnics, sí), més enllà de compartir i estimular la voluntat de repensar quin és l’espai del museu en el conjunt cultural de la ciutat. El director espera que els professionals elegits siguin marcats per l’excel·lència i l’exigència, que tinguin experiència per a adaptar-se als molts espais que té el museu i que disposin de prou eines professionals i personals per a assumir el càrrec.

Ahir també es va saber que el Macba continuaria tenint un pressupost migrat, que enguany es reduirà de 200.000 euros. Si el pressupost del 2015 fou de 10,6 milions d’euros, el 2016 serà de 10,4 milions, repartits de la manera següent: 4,3 milions l’ajuntament; 3 milions la Generalitat; una mica més d’1 milió d’euros el Ministeri de Cultura espanyol, i 2,3 milions en concepte de venda d’entrades, patrocini, lloguer d’espai, etc. A més, el gerent del MACBA, Joan Abellà, recorda que el Ministeri de Cultura encara no ha pagat els 1,6 milions d’euros del 2012 i que el d’Hisenda no va donar ordre de pagament, per castigar la Generalitat per incompliment del dèficit.

Les exposicions
La programació del 2016 és bàsicament heretada de l’anterior direcció. De les set exposicions proposades, només una (‘Punk’) és una aportació de l’actual. Barenblit ho explica així: ‘La programació de 2016 enllaça els vint anys de la nostra trajectòria amb el futur. Observa la història de l’art des d’una posició no hegemònica i recupera narratives que la història convencional ha oblidat o menystingut. Remou el museu per mitjà de la crítica institucional, es fixa en el valor testimonial i de memòria de la imatge en una societat farcida d’imatges, com ho és l’actual.’

Segurament, l’exposició que reunirà més elements d’aquestes voluntats es podrà veure a partir del 3 de novembre: ‘Els vuitanta: el que l’eufòria va ocultar’ (títol provisional). És dirigida per Teresa Grandas, que forma part de l’equip del museu. D’aquesta dècada, se’n té una imatge molt prefixada, associada a la ‘Movida’ madrilenya i a un moment d’eufòria. Contràriament a aquests clixés, l’exposició, que comença l’any 1977 i s’acaba el 1992, mira de recuperar col·lectius i artistes que des de l’art van mantenir la crítica i la resistència subversiva, malgrat ser silenciats i menystinguts per les noves formes d’institucionalització nascudes de la nova democràcia i que van implantar també el liberalisme. Tal com explica Teresa Grandas a VilaWeb, tot i la cultura oficial i institucionalitzada d’aquell moment, no va deixar d’haver-hi moviments artístics subversius que criticaven la mirada triomfalista que imprimien les polítiques institucionals. La comissària creu que avui es viu la situació inversa i que l’exposició, doncs, pot ajudar tant a rellegir la complexitat històrica d’aquella dècada com a treure’n profit també per al moment social cultural i polític que vivim avui.

A més d’aquesta exposició, i per ordre cronològic, el MACBA també ha previst aquestes:

17 de març: ‘José Antonio Hernández-Díez. No tinc por de cap mal’. Al Convent dels Àngels. Una mostra comissariada pel col·lectiu Latitudes (Max Andrews & Mariana Cánepa Luna). S’hi mostraran una vuitantena d’obres d’aquest artista veneçolà instal·lat a Barcelona. Segons el director del museu, Hernández-Díez posa frec a frec racionalisme i misticisme, dos conceptes que es confronten i deixen pas a un ample espai per a la imaginació.

21 d’abril: ‘Andrea Fraser. L’1% c’est moi’. Comissaris: Cuauhtémoc Medina i Hiuwai Chu. És la primera exposició d’aquesta artista nord-americana a l’estat espanyol, que proposa temes com ara fins a quin punt algunes idees establertes en el món de l’art no ho són tant.  L’obra de Fraser constitueix una anàlisi crítica del teixit social del món de l’art i en posa al descobert els conflictes interns, els mecanismes i les estructures jeràrquiques. Barenblit confessa que té una ‘veritable devoció’ per aquesta artista.

12 de maig: ‘Punk. Els seus rastres en l’art contemporani’. Comissariada per David G. Torres. És una coproducció amb el CA2M, Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunitat de Madrid, i Artium, Centro Vasco de Arte Contemporáneo, de Vitòria. A Barcelona l’exposició creixerà, perquè s’hi analitzarà la influència del moviment en la ciutat. Segons Barenblit, el punk és un moviment que va emergir als anys setanta però ja era una remor constant en les avantguardes i avui encara continua. Diu que és una exposició intensa i sorollosa, de plantejament directe, i que obre qüestions de futur. I assegura que hi ha moltes referències musicals però que l’exposició parla d’un panorama cultural no tan sols musical.

Juny: Col·lecció MACBA, comissariada per Ferran Barenblit i Antònia Maria Perelló. Sobre la col·lecció del museu, el nou director ha assegurat que les sis mil peces que la conformen permeten moltes aproximacions i molt diverses. En aquest sentit, té la intenció de repensar la manera de treballar aquestes exposicions de la col·lecció, perquè també permet d’imaginar com es pot treballar en els anys vinents: ‘En aquest moment en què el museu es troba en el procés d’imaginar-se els anys vinents, aquesta presentació de la col·lecció proposarà una reflexió sobre alguns dels vectors entorn dels quals aprofundirem la nostra indagació en el futur.’

Quan hom li demana si l’exposició contindrà obres de la col·lecció de la Fundació La Caixa i si s’ha negociat el conveni de col·laboració, Barenblit diu: ‘És bo que les dues col·leccions més importants d’art contemporani de la ciutat estiguin relacionades, és imprescindible. Ara, estem en diàleg per establir una nova manera de treballar el tractament de les col·leccions.’

22 de setembre: ‘Akram Zaatari. Contra la fotografia. Història anotada de l’Arab Image Foundation’. Comissariada per Bartomeu Marí i Hiuwai Chu. Els arxius de l’Arab Image Foundation (AIF) a Beirut, Líban, contenen una plètora de material fotogràfic provinent del Llevant, el nord de l’Àfrica i la diàspora àrab. Més enllà de mostrar un ampli espectre de representacions visuals del món àrab, els artistes que van constituir o van recórrer a la col·lecció de l’AIF proposaven qüestions radicals referides als documents fotogràfics i a la funció que exerceixen en el nostre temps. Lluny d’oferir un relat històric de l’AIF, aquesta exposició en presenta la perspectiva d’un artista, que és fonamental per a entendre la pràctica de l’organització. A través d’Akram Zaatari, membre fundador de l’AIF que va tenir un paper clau en el seu desenvolupament, l’exposició és una reflexió sobre els vint anys d’història de la fundació i les múltiples condicions de la fotografia, com a document fotogràfic, objecte, valor material, estètica i memòria.

19 d’octubre: ‘Miralda. MADEINUSA’. Comissariada per Vicent Todolí. Recupera les exposicions que Antoni Miralda va realitzar des dels anys setanta. Miralda ha convertit un acte tan universal com menjar en un univers creatiu. En estreta col·laboració amb l’artista i amb el seu arxiu, l’exposició documentarà per primera vegada, exhaustivament, els projectes que realitzà als Estats Units, que abasten des de mitjan anys setanta fins a final dels noranta. S’hi reconstruiran les instal·lacions més significatives i s’hi presentaran escultures, dibuixos, fotografies, enregistraments visuals, esbossos i més materials que serviran per a entendre l’abast i la complexitat dels projectes i per a dimensionar la voluntat col·lectiva que caracteritza la metodologia de l’artista.