El Lliure ha de tornar a ser lliure

Repasso les opinions i les notícies que han sortit arran de la dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure i noto un munt de coses estranyes. O que a mi m’ho semblen. M’ha sobtat, per exemple, que el Patronat del Lliure, Ada Colau, Rosa Maria Sardà, Mario Gas, entre més, hagin fet declaracions comprensives i elogioses cap a Pasqual. Més estranyat em vaig quedar amb aquell manifest de cent personalitats que donaven suport a Pasqual abans de l’estiu. Puc entendre la dedicació a Pasqual per la seva trajectòria professional, malgrat que les lectures incondicionals m’espanten, però ara no es debatia això. En realitat, la cosa que més m’ha sorprès és que la dimissió de Pasqual es faci servir per ocultar unes denúncies molt concretes d’abús de poder que tenen a veure amb un equipament cultural de primer ordre. I on hi ha molts diners públics en joc.

Aquests silencis o les mostres de fidelitat absoluta cap a Pasqual, què signifiquen? Que l’actriu que va fer la denúncia va mentir? Que Lluís Pasqual no maltracta (psicològicament) el seu personal? Que suposant que s’excedeixi una mica, això és comprensible perquè en el món de l’escena cal ser exigents fins a límits estranys per a aconseguir una bona representació, com han suggerit alguns actors? Què voleu que us digui? De vegades, la cultura catalana institucional comporta una aflicció, un desconsol absolut. Quan hi ha problemes o denúncies greus, en comptes de ser transparents, la cosa es tapa amb una cortina vergonyosa. Som en l’època del #MeToo, de posar en rellevància el maltractament i l’abús que hi ha en el món de la cultura, però aquí mirem cap a un altre cantó, no fos cas que es corroborés la ignomínia.

Que consti: no demano un judici públic. Però jo entenc que tampoc no podem fer córrer la cortina alegrement si Lluís Pasqual (o Juanjo Puigcorbé fa unes setmanes, un cas similar) ha menystingut i denigrat les persones amb qui treballa o, millor dit, de les quals és el cap. L’entrevista que Pasqual va donar a La Vanguardia (més que entrevista, semblava un espai publicitari, sense rèpliques, sense contrastos) era, en aquest sentit, molt decebedora: clava un ‘moc’ a l’Àlex Rigola perquè es va oposar a la seva continuïtat (tot qualificant aquesta actitud de ‘soviètica’, caram!, caram!), com si això no fos legítim; i, sobretot, posa en dubte la professionalitat de l’equip del Teatre Lliure quan afirma que la carta d’una actriu l’ha ‘contaminat’ (caram!, caram!, quina poca confiança que deu tenir en aquelles persones que ha dirigit durant tants anys). I el Patronat del Lliure, mentrestant, xiulant a la cantonada o, pitjor i tot, cantant les excel·lències de l’ex-director.

Resulta escandalós (no uso l’adjectiu inconscientment) que alguns actors prestigiosos (Rosa Maria Sardà i Mario Gas) vinguin a dir-nos que, si Pasqual va tractar malament una actriu, era pel seu bé. Pel bé de l’actriu, s’entén. O sigui, que mentre la societat contemporània ha engegat campanyes de tota mena per a prevenir el bullying el maltractament, que pot degenerar en violència física, si la denigració la perpetra un director de teatre, amic dels seus amics, l’hem d’acceptar. Hem tornat als temps de les redempcions judeocristianes? Si una cosa et fa mal, sortirà millor que si tot va rodat i en harmonia? No fotem! Sort que la campanya #SerActriuÉs contraresta aquesta posició enverinadament masclista que ha sortit per defensar el dimissionari.

Tot plegat, l’abandonament o fugida de Pasqual no és cap anècdota. És una conseqüència més de l’opacitat d’alguns grans equipaments culturals. I d’aquesta frivolitat de pensar que els grans noms del passat, aquells envoltats d’un halo de divinitat, que també ho és de classe social, no podem oblidar-ho, ens han de salvar permanentment de l’enfonsament. És cert que Pasqual cobrava uns dos-cents cinquanta mil euros l’any per a practicar aquest salvament? És cert que mentre tantes companyies de teatre, de dansa, de circ, malden per sobreviure, ell cobrava xifres astronòmiques? I l’Ajuntament de Barcelona permet aquestes coses? Haver estat fundador del Lliure i encomanar-se a aquella iniciativa diguem-ne preconciliar atorga el beneplàcit de la iniquitat avui dia, si és que -n’hi ha hagut? De debò que algú pensa que el Teatre Lliure no el poden portar endavant generacions noves de dones i homes formats a l’Institut del Teatre o a altres escoles? Em sembla que les sales del Lliure han de ser reconquerides per la gent del teatre d’ara. No per les patums del passat.

El Lliure ha de tornar a ser lliure, sí. Però no es tracta només de convocar concursos per a la seva direcció. Ni de crear comissions d’experts. Potser abans s’haurien de convocar concursos per a veure qui són els patrons de la seva fundació, aquells que justament han de triar els membres del jurat per al concurs o els membres d’aquest comitè d’experts. No puc deixar de subratllar que les fundacions són els organismes menys democràtics que existeixen, els membres dels seus patronats (llevat dels que representen les institucions públiques) són triats pel mètode de la cooptació, és a dir, si tu ets amic meu, en formes part, si no, a pastar fang. Si mireu la composició del patronat del Lliure, és ple d’aquests personatges preconciliars a què em referia abans, d’aquests que intenten conservar les seves poltrones, les quals administren amb criteris selectius i parcials. I, de vegades, posant cortines que ocultin les presumptes corrupcions del grup.

Per acabar, torno al fet que ha fet saltar Pasqual d’aquesta direcció tan ben pagada del Lliure: ha estat acusat d’un abús de poder, de denigrar el seu personal. La seva dimissió ha coincidit amb unes acusacions similars cap a Jan Fabre, l’artista flamenc. En ambdós casos sento opinions lamentant no sé ben bé si el fet que això sigui possible o que s’hagi fet públic. En tot cas, són opinions molt menys radicals que si la denúncia d’abusos hagués afectat un empresari; o un torero. Ja em perdonareu: el meu registre d’idolatria és molt baix. És per això que acabaré amb una astracanada: vaig assistir a una representació del Rei Lear dirigit per Pasqual, l’obra en què l’actriu que va fer la denúncia es va sentir vexada durant els assajos. Com que no m’agraden les cortines de la vergonya, demano que se sàpiga fins on van arribar aquestes molèsties (que, implícitament, donen per segures i fins i tot ben emprades Sardà i Gas). I si ella va ser menystinguda d’alguna manera, vull que Lluís Pasqual en persona em torni els diners que vaig pagar. Perquè tal com jo entenc la cultura, no hi ha ningú que estigui per damunt d’un altre i ningú no té cap dret de violentar una altra persona. L’èxit d’un producte cultural no pot recolzar amunt d’un maltractament, de cap mena. Al circ romà el públic s’ho passava molt bé, però a l’arena hi moria gent.