El llibre sobre el País Valencià que (no) va escriure Josep Pla

L’any 2018, el professor Antoni Martí Monterde (Torís, 1968) va guanyar el premi Joan Fuster amb París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla. Per Sant Jordi, mentre en signava exemplars, Martí va poder xerrar amb l’editor Eliseu Climent, que li va explicar que Joan Fuster li havia donat un full amb anotacions sobre Josep Pla, amb una llista de títols o fragments que podien haver estat l’embrió d’un llibre sobre el País Valencià, per mitjà de Pla, preparat per Fuster. Pla va escriure la Guia de Catalunya i la de Mallorca, Menorca e Ibiza i tot i que sembla que també l’havia d’escriure Pla, finalment Fuster va escriure El País Valenciano, que va fer córrer tants rius de tinta. És temptador, per tant, pensar que Pla hauria pogut completar literàriament els Països Catalans, teoritzats pel seu amic Fuster.

Malauradament, aquell esquema s’ha perdut, però Martí Monterde, a Hem d’acostar-nos més a València (Edicions 3i4), imagina com hauria pogut ser aquell volum impossible de Pla sobre el País Valencià. Espigolant retrats, pàgines de viatges i passatges de l’obra completa planiana i un apèndix amb la correspondència entre Pla i Fuster (a més d’una molt reveladora carta de Pla a l’alacantí Carles Esplà, sobre la llengua dels escriptors), fa realitat el llibre imaginat. El llibre de Josep Pla sobre el País Valencià.

Amics, coneguts i saludats

El llibre, com tota l’obra de Pla, es pot llegir com una biografia de l’Homenot. En aquest cas en relació amb el País Valencià. De jove, Pla havia llegit i conegut els escriptors valencians d’expressió castellana Vicent Blasco Ibáñez, Azorín i Gabriel Miró. Com a periodista havia seguit Ricard Samper, Lluís Lucía i Ignasi Vilaloga, i va freqüentar Ernest Martínez Ferrando, Manuel Sanchis Guarner i, especialment, Joan Fuster.

L’amistat entre escriptors és central a la relació entre Pla i el País Valencià i vertebra Hem d’acostar-nos més a València. Es van conèixer el febrer del 1959, quan tornant d’un llarg viatge per l’Orient Mitjà en vaixell, Josep Pla va recalar a Sueca amb l’interès de conèixer-lo. En una conferència de Fuster titulada “El Josep Pla que vaig conèixer”, l’escriptor recordava que des d’aquella trobada –que va començar amb un “El senyor Fuster?“, de Pla– havien començat una conversa que va durar molts anys. A Fuster, addicte al manifest comunista, i Pla, conservador, els unia, com assenyala Martí Monterde, una genealogia comuna que remetia a Montaigne. També els agermanava una vida retirada, l’un a Sueca, l’altre a Palafrugell –viles o més aviat exemples de “poble agrari important, però insignificant” que per a Pla tenien profundes similituds.

De Sueca a Tabarca

Fuster era una presència habitual a Barcelona, on compartia amb Pla col·laboracions al Correo Catalán dels cotoners i presència a les trobades que organitzava l’escriptor a l’Empordà, amb personatges com ara Joan Sardà Dexeus, Fabià Estapé, Manuel Ortínez, Manuel Ibáñez Escofet i Armand Carabén. Però també va ser qui va descobrir a Pla el País Valencià. L’escriptor coneixia la ciutat de València, però amb Fuster va conèixer Xàtiva –i Raimon, a la casa del qual es va hostatjar i a qui va dedicar un retrat de passaport, “com a poeta”– i Alacant, des d’on van visitar l’illa de Tabarca, juntament amb Vicent Ventura, amb el vaixell que patronejava l’actor Albert Closas, fill del conseller republicà Rafael Closas Cendra, a qui Pla havia conegut durant els anys de cronista parlamentari. L’amistat amb Fuster també s’afermà, en aquesta conversa infinita, amb el comentari de llibres com ara Nosaltres els valencians i El País Valenciano –que va generar una polèmica que a parer de Pla demostrava la raó i l’èxit de les tesis de Fuster– i en l’elecció de l’autor del Diccionari per a ociosos, com a prologuista de l’obra completa de Destino.

“S’ha de rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular”

Als seus texts sobre el País Valencià, com el que dóna títol al volum, Josep Pla no s’estava de recriminar que “la gent important de Catalunya no ha respost gaire davant el moment valencià-català actual” i assegurava que es tractava “de crear, entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un efecte. Desgraciadament no s’ha creat. S’ha de rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d’un frenesí hiperbòlic i ridícul”. De fet, al text dedicat a Joan Lluís Vives, Pla anotava: “Catalunya, i València –que és igual–, ha treballat sempre a favor de la diversitat, contra la unificació, a favor de la descentralització, de la realitat del país.” L’autor del Quadern gris també augurava que “l’única cosa que té realment Catalunya és València, com l’única cosa que té realment València és l’anomenat Principat –si volen mantenir la personalitat. L’amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen històric important. La indiferència, per no dir la contrarietat, no crearà més que la inanitat”.

De fet, la complicitat nacional dels dos homenots queda refermada per una entrevista feta per l’escriptor i historiador carlí Josep Carles Clemente per a la revista Montejurra, que Martí Monterde recupera i en què Pla assegura: “Vostè sap que el senyor Conqueridor, Jaume, va dur a València dues classes de gent. Aragonesos i catalans. Als catalans els donà el litoral fins a Guardamar. El límit de la Catalunya històrica és Guardamar, al sud, i Salses al Rosselló, al nord.”