17.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.10.2023 - 08:03
El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, va viatjar ahir a Madrid per reunir-se oficialment amb el batlle d’aquella ciutat, José Luis Martínez Almeida (del PP). I més tard, en un acte en què van participar tots dos junts, va resumir aquella visita amb una frase d’una alta càrrega política: “Barcelona torna a Madrid i al conjunt institucional espanyol.”
En això consistí la seua elecció. I tan sols això explica finalment el pacte antinatural que va unir PSC, comuns i PP per a impedir un govern de Xavier Trias amb el suport d’Ernest Maragall.
L’expressió “torna” potser és excessiva. Perquè en realitat durant els anys d’Ada Colau Madrid no era lluny de la batllessa de Barcelona –més d’una vegada va originar polèmiques pel fet de referir-s’hi com “la capital” o fins i tot “la nostra capital”. Però, reconegut això, és evident que tornar-hi ara, de bracet d’aquest PSOE que mana a la casa gran, és encara més definitori. Barcelona, “rendida” com deia ahir algun periodista espanyol, accepta la subordinació a Madrid i ret acatament a “la capital”.
Quan es va activar la maniobra per a impedir com fos que Xavier Trias i Ernest Maragall formassen un govern municipal, una persona que coneixia les negociacions em va dir que a Trias els espanyols no li perdonaven, ni li perdonarien mai, aquell extraordinari llibre blanc que es va titular Barcelona, capital d’un nou estat. Per a molts independentistes Xavier Trias és un moderat que inspira poca confiança per la seua tendència al pactisme i el diàleg. Però crec que els fets deixen ben clar que per als espanyols és independentista. Massa independentista.
Recordaré l’episodi. El llibre blanc sobre Barcelona com a capital de la república catalana va ser un treball de mesos impressionant que va desembocar en un volum de nou-centes pàgines preparatori de tot allò que podia significar per a Barcelona esdevenir el cap i casal de la república. Un treball rigorós, seriós i inspirador com ho van ser també els treballs, a l’altra banda de la plaça, del Consell Assessor de la Transició Nacional.
En el llibre s’hi repassava el futur de l’urbs, de l’economia, de la cultura, de la governança, del coneixement i de l’equitat social a partir del treball de dotzenes de col·laboradors, però també amb informes propis de l’ajuntament que feien una radiografia molt precisa del moment. I tot plegat tenia nivell.
T’hi podies trobar, tan sols per a posar uns pocs exemples, Manuel Delgado reflexionant sobre la ciutat dels emigrants i les avingudes, al costat de Bonaventura Clotet o Manel Esteller que explicaven que la capitalitat podria impulsar una proposta de recerca d’excel·lència. Hi havia Jordi Nadal fent una suggeridora i aguda mirada econòmica sobre les relacions entra l’Àsia i Barcelona, al costat de Francina Alsina i Eulàlia Mas que reflexionaven, a partir de vint anys d’experiència pràctica, sobre el paper de les xarxes de voluntariat i la manera de fer-les créixer més. Hi trobaves, en fi, Josep Vicent Boira parlant de la reterritorialització que inevitablement s’esdevindria a la península, al costat de Fèlix Martí, explicant-nos el paper de la diplomàcia i els diplomàtics en la nova capital.
Però allò que impressionava més era la mirada que es desprenia llegint tots aquells treballs. Perquè Barcelona, en la perspectiva de la independència, se’ns apareixia –i se’ns apareix i se’ns apareixerà– com una capital confiada en les pròpies possibilitats, cosmopolita alhora que profundament catalana, innovadora, positiva, brillant, preparada.
Que és la contrària d’això que representa Collboni i d’allò que Collboni va escenificar ahir a Madrid. Una Catalunya espanyola significa una Barcelona empetitida, lligada de peus i mans –mireu Rodalia…–, submisa i grisa intel·lectualment. Però espanyola. I per això, per aquesta prioritat nacional, el bloc antiindependentista es va deixar d’orgues, primer per impedir que fos batlle Maragall i després per impedir que ho fos Trias. I en això van donar una lliçó als independentistes: deixant de banda qualsevol diferència i ideològica i qualsevol lluita per l’hegemonia, per tal d’assegurar-se el resultat que la seua nació necessitava.
PS1. La situació a Gaza i Israel és extraordinàriament perillosa. Tant que, tal com expliquem en aquest article, els Estats Units comencen a estar espantats per la possibilitat que el conflicte s’acabe internacionalitzant i convertint en un tots contra tots que arrossegue el món sencer. El moment és greu i actuacions com la d’ahir, l’atac a l’hospital baptista de Gaza, ens porten a un terrible carreró sense eixida.
PS2. Josep Casulleras ha entrevistat Nicolás García Rivas, el catedràtic de dret penal que ha encapçalat la redacció de l’informe sobre l’amnistia presentat fa pocs dies per Sumar i En Comú Podem. La seua intervenció, de fet, va ser la més interessant de la presentació, però ara afirma en aquesta entrevista –contra tot allò que s’havia dit abans– que tots els policies espanyols del Primer d’Octubre haurien de ser amnistiats. Això mourà molta polèmica.
PS3. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
