El llibre més esperat de l’any, després de Sant Jordi

Això era i no era una casa de pagès en un petit poble d’Osona, Malla, on el 1990 va néixer una nena que es deia Irene Solà i que va passar a ser l’habitant número 256 de la vila. Qui sap si la nova mallenca va arribar amb un pa sota el braç (no sabem les dades de producció de blat i la seva comparativa estatística amb unes altres anyades) ni si aquell any les fonts del poble van tenir aigua fresca tot l’any. Però sembla que la fada de la creació no feia vacances en aquelles dates i això, els pares i el pas per la Universitat de Barcelona per a estudiar belles arts, i per la de Sussex, on va fer un màster de literatura, cinema i cultura han ajudat a forjar una de les carreres literàries més sorprenents d’aquests darrers anys, avalada sobretot per l’èxit de Canto jo i la muntanya balla, del 2019.

Ara, l’autora més llegida d’aquests darrers anys es pot permetre el luxe de fer el llibre més esperat del 2023 i no haver de treure’l per Sant Jordi, perquè tant l’autora com l’editorial confien en la potència immensa de la nova novel·la i estan convençuts que Irene Solà tornarà a enfilar-se al capdamunt de l’èxit literari sense haver de recórrer als bons fats de la Diada. La nova criatura en qüestió es diu Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, es publica el 10 de maig, i només a la primera frase ja ens deixa onze adjectius: “La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vegada.” I, ves per on, com qui no vol la cosa, ja ets dins el llibre. I dues pàgines més enllà –i amb això acabem les aixafades de guitarra, que no ho són perquè no hem revelat res que no sigui al començament del llibre– trobem una dona que resa i de qui ens diu: “Perquè quan la Bernadeta es morís, la Margarida hi volia ser. I ho volia veure. Volia veure com la gràcia i la salvació divines li eren negades per haver-se barrejat tantes vegades amb el diable.”

I, ves per on, que Irene Solà ho torna a fer amb aquest prodigi que té per a narrar i enganxa el lector d’aquella manera tan seva i tan especial. L’editorial explica que en aquesta obra, l’autora explora ara “la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida i mort, realitat i fabulació”. No s’hi posa pas per a poc. Així mateix, també ens explica que la història del seu nou llibre té lloc al mas Clavell, una casa habitada sobretot per dones, situada en algun lloc remot de les Guilleries “transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis”. I és en aquest mas on un grup de dones prepara una festa. El lector podrà conèixer la Joana, que “per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada”; la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes; la Margarida, que “en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt”, o la Blanca, que “va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa”.

A la casa de pagès on va néixer Irene Solà la terra i les històries hi han tingut un paper molt rellevant. Filla de pagès i de mestra, com a lectora va ser marcada per molts autors, però sobretot per un llibre, El senyor dels anells, de Tolkien, que li feia perdre la son malgrat que l’endemà s’havia de llevar per anar a classe. I llegint el començament del nou llibre és inevitable pensar-hi, com també en aquell prodigi narratiu que és l’Olvidado rey Gudú, d’Ana María Matute. Però que ningú no s’espanti, Irene Solà no ha trigat quatre anys a publicar llibre nou perquè feia una rajola, ans al contrari: Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, té tot just cent seixanta-cinc pàgines, concentrades de bona literatura, això sí, perquè al pot petit hi ha la bona confitura.

Solà ha confessat en algunes entrevistes més influències, com ara la de Toni Morrison, William Faulkner, La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, i Solitud, de Víctor Català. També reivindica Enric Casasses, que Solà és poetessa i es va donar a conèixer el 2012 amb Bèstia, el poemari amb el qual va guanyar el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits.

Canto jo i la muntanya balla, un èxit internacional

Totes aquestes expectatives no existirien si no fóssim al davant d’un dels fenòmens editorials en català més sorprenents dels darrers temps: Canto jo i la muntanya balla. La que era la segona novel·la d’Irene Solà va guanyar el premi Anagrama i es va publicar el 2019 i a poc a poc va començar el boca-orella. Quan tot semblava que era a punt per a una gran embranzida i que el llibre es convertiria en un èxit descomunal, va arribar la pandèmia i es va perdre aquell Sant Jordi. Però això no va estroncar-ne l’èxit, al contrari, s’havien començat les traduccions a unes altres llengües i es van multiplicar. Avui tenim edicions d’aquest llibre en italià, en anglès (versió americana i anglesa), francès, gallec, èuscar, hongarès, croat, macedoni, serbi, búlgar, turc, lituà, danès, portuguès del Brasil, holandès, àrab, alemany, grec, coreà, polonès, romanès, eslovè, georgià, suec, rus, i castellà, és a dir, vint-i-sis llengües i vint-i-set països de publicació diferents del català. Aviat és dit.

Les xifres de vendes també són espectaculars: més de cent mil exemplars venuts en català i a frec dels cinquanta mil en castellà, segons dades actualitzades d’Anagrama. Destaca especialment la traducció a l’anglès, un mercat molt complex, atès que en aquesta llengua tan sols es publica un 3% de traduccions i Solà ha aconseguit de publicar tant a Anglaterra com als Estats Units, on les crítiques són molt bones i també el fet que fins i tot ha originat una exitosa adaptació teatral i una creació musical simfònica de Marc Timon (Les trompetes de la mort).

I si bé hi ha hagut èxit internacional, tot neix del gran ressò que hi ha hagut a casa nostra. Solà és una de les autores que ha fet més clubs de lectura amb la novel·la, alguns amb ella i molts més sense. Durant la pandèmia, en va fer molts de virtuals i molts usuaris comentaven que la lectura de Canto jo i la muntanya balla els havia servit per a tornar a la natura sense sortir de casa. De fet, sense aquest èxit en català i sense l’ajuda de l’Institut Ramon Llull per a projectar-lo internacionalment, molt possiblement no podríem entendre el fenomen Solà i la seva consolidació arreu del món.

Aquest és un dels punts cabdals que cal entendre: si es vol exportar literatura a l’exterior, primer cal que els llibres tinguin un mínim d’èxit a l’interior del país, i això vol dir vendes. Si hi ha vendes, les editorials estrangeres s’interessen pel llibre i per les ajudes a la traducció que hi pot haver associades. També hi va haver un punt d’inflexió en l’èxit internacional del llibre: que guanyés el premi de literatura de la Unió Europea. Per aconseguir-ho, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va fer pressió diplomàtica cultural perquè fossin les llengües, i no els estats, qui competissin en aquest guardó. I justa la fusta, la primera vegada que una novel·la en català hi podia participar, guanyà el premi. Per tant, un èxit de la nostra diplomàcia cultural.

La cara més visible d’una nova generació de narradores?

Gemma Ruiz, durant el seu discurs del premi Sant Jordi, va palesar les poques dones que havien guanyat el guardó i va reivindicar més visibilitat per a les dones escriptores. I Irene Solà és potser la cara més visible d’aquesta nova generació de narradores catalanes que s’han donat a conèixer sobretot al voltant de tres premis importants del país: el premi Documenta per a escriptors de menys de trenta-cinc anys; el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, i el premi Anagrama mateix.

Si entre el 2008 i el 2015, va ser el torn de descobrir autores joves, com ara Bel Olid, Marta Rojals, Eva Baltasar, Tina Vallès, Alba Dedéu, Anna Carreras, Muriel Villanueva i Jenn Díaz, el fenomen d’Irene Solà ha servit perquè aquests darrers tres anys puguem viure la consolidació d’unes autores més grans, com ara Mar Bosch, Marta Orriols i Carlota Gurt, però sobretot una nova fornada d’escriptores de menys de quaranta anys que han assolit un èxit immediat i molt potent. El premi Anagrama ha servit aquests darrers anys per confirmar encara més les trajectòries d’escriptores de generacions anteriors, com ara Tina Vallès (guanyadora el 2017), Llúcia Ramis (2018) i Anna Ballbona (2020), però sobretot per a consolidar la Irene Solà (2019), per a descobrir Núria Bendicho, que amb Terres mortes va ser-ne finalista el 2020 i va publicar el llibre el 2021, i Andrea Genovart el 2023.

Per la seva banda, el premi Documenta, que Irene Solà va guanyar el 2017 amb Els dics, va servir per a descobrir el 2015 l’Alicia Kopf, amb Germà de gel; el 2020 Irene Pujadas i Laia Viñas, amb Els desperfectes i Les closques, respectivament; i el 2021 Pilar Codony, amb Distòcia.

Un altre planter important d’escriptores ha estat el premi Mercè Rodoreda de narracions, que també s’atorga la nit de Santa Llúcia. Si el 2010 el va guanyar Alba Dedéu amb Gats al parc (el mateix any que Bel Olid aconseguia el Documenta amb Una terra solitària) i el 2012 el va guanyar Tina Vallès amb El parèntesi més llarg, el guardó va descobrir el 2017 Clara Queraltó amb El que pensen els altres i el 2020 la poetessa Anna Gas, que el va obtenir per El pèndol. Així mateix, tot i que per edat pertany a una altra generació, el 2019 va servir per a donar a conèixer Carlota Gurt, amb Cavalcarem tota la nit.

Les guanyadores d’aquests premis no són les úniques narradores joves que han sorgit aquests darrers cinc anys, ans al contrari, en són moltes més, entre les quals cal destacar debuts tan potents com ara el d’Aina Fullana, el de Marta Pasqual, el de Regina Sirvent i el de Maria Canelles, un pòquer d’asos que s’afegeixen al nom anterior i a moltes més que per sort van enriquint el nostre ecosistema literari. Sense totes elles, sense una base molt sòlida, com més va més consolidada, seria impossible de tenir puntes de llança com Irene Solà. Esperarem el 10 de maig per tenir ulls i mirar les tenebres, de moment fem amb la llum d’aquest esclat de noves narradores catalanes.