‘El llibre del desassossec’, el text infinit de Pessoa, torna en català

‘He arribat a Lisboa, però no a una conclusió.’ La frase pertany al final del fragment 16 del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa i és una de les preferides dels enamorats profundament de la capital portuguesa i de la literatura portuguesa. Aquesta obra monumental i viva de Fernando Pessoa és un dels texts més influents i complexos de la moderna literatura contemporània. L’any 2002 Quaderns Crema va publicar en català la versió que n’havien fet dos lusòfils mallorquins, Nicolau Dols i Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol, ambdós vinculats a la Universitat de les Illes Balears, on havien rebut el mestratge del catedràtic Perfecto Cuadrado, que ensems va lliurar la traducció castellana de l’obra, publicada per Acantilado. Ara ha arribat el moment de fer una nova edició de l’obra i ells mateixos han traduït els nous fragments que s’hi han incorporat. Per què? Doncs perquè, com hem dit, aquest és un text viu.

Fernando Pessoa va començar a escriure el llibre el 1913 i el va deixar inacabat i desendreçat quan es va morir, el 1935, i fins i tot amb indicacions contradictòries sobre com s’havia de presentar al públic. El volum se suposa que és l’autobiografia de Bernardo Soares, un trist ajudant de comptable que treballa en un quart pis del carrer dos Douradores, a la Baixa lisboeta. I en aquest volum es mesclen les seves impressions, reflexions, somnis, pensaments, que constitueixen per si sols un volum d’alta volada literària i filosòfica ja d’ençà de la frase de l’inici: ‘Vaig néixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda –sense saber per què. I aleshores, com que l’esperit humà tendeix naturalment a criticar perquè sent, i no perquè pensa, la majoria d’aquests joves va triar la Humanitat com a succedani de Déu.’

Com que el llibre va quedar desendreçat i a més a més hi ha algunes paraules o frases il·legibles, el procés d’edició va ser molt complicat. I com que a més a més Pessoa va deixar un bagul ple de papers d’on constantment apareixen obres noves, l’obra és una bèstia en moviment que cada cert temps incorpora nous fragments. Richard Zenith (Washington, 1956) és un dels màxims especialistes tant en Pessoa com especialment en aquest llibre, i el 1998 va fixar per a l’editorial Assirio & Alvim (una de les primeres editorials en què es va publicar la seva poesia) el text d’aquesta obra. I fou en aquest text que es va basar l’edició de Quaderns Crema del 2002. Però el 2010 Zenith mateix va fer-ne una edició ampliada, que és la que s’ha fet servir ara, en aquesta nova edició: aprofita la traducció del 2002, la revisa i hi incorpora els nous fragments. Per això es considera que el llibre és una obra viva. De fet, en portuguès no s’havia publicat fins el 1982.

A més a més, ens trobem amb el problema del narrador. Com és ben sabut, Fernando Pessoa feia servir un complex joc d’heterònims per a la seva creació, és a dir, autors ficticis amb personalitat pròpia que serveixen per a fer una mena de joc de màscares amb estils propis i molt distints. Els estudiosos n’han detectats setanta-dos. Els de més anomenada són Álvaro de Campos, Ricardo Reis i Alberto Caeiro. Tot i això, Pessoa també va publicar poesia signada amb el seu nom. La cosa més divertida és que cada heterònim pot interactuar amb els altres, de manera que els poemes d’un heterònim poden incloure un pròleg o un estudi preliminar d’un dels altres.

En el cas del Llibre del desassossec el narrador és un semiheterònim, Bernardo Soares. Suposadament, és Soares qui fa arribar el llibre fragmentat a Pessoa, amb qui coincideix de tant en tant a dinar en una casa de menjars de la Baixa, perquè cal recordar que Pessoa fa de traductor comercial per a tot d’empreses situades en aquesta zona del centre de la ciutat de Lisboa.

Els principals estudiosos del llibre creuen que fou redactat en dues fases diferenciades: la primera, del 1913 al 1922 i la segona, fins el 1935. La primera correspondria a una redacció més acostada a la manera de fer de Pessoa amb el seu nom real, i la segona més al personatge-narrador de Soares. Sigui com sigui, el llibre, que arrenca de manera fragmentària i com una provatura, acaba convertint-se en una de les obres cabdals de la literatura europea del segle XX. Hi ha uns certs mèrits que ho acrediten, com ara alguns girs lingüístics propis per a expressar idees i conceptes que ningú no havia expressat en portuguès, amb la qual cosa la dificultat creix notablement. Tot i l’edició portuguesa del 1982, va ser la versió castellana del 1984 –feta per Ángel Crespo– la que va donar la primera forma de llibre al text tal com el coneixem ara. Fou a partir d’aquella versió que es va treballar per endreçar els materials. Zenith també va partir de Crespo per a la seva proposta. En canvi, el colombià Jerónimo Pizarro en va fer una versió en què remarcava dues frases d’escriptura: la primera, d’un altre heterònim, Vicente Guedes; i la segona que pertany a Soares. També expurga alguns texts que creu que no són de Pessoa. En definitiva, l’obra encara pot donar moltes sorpreses i noves interpretacions.

Una escola illenca de traductors
La passió per la literatura portuguesa a les Illes Balears ve de força lluny. El 1964 Guillem Colom i Miquel Dolç lliuraren la versió d’Els lusíades, de Camões, el text fundacional de la literatura moderna portuguesa. Havien estat vuit anys treballant-hi i la varen publicar a ‘Clàssics de tots els temps’. Hi ha un tombant marcat per la presència del professor Perfecto Cuadrado a la Universitat de les Illes Balears. Moltes generacions han passat per les seves mans: començant pel poeta menorquí Ponç Pons, que ha traduït nombrosos poetes portuguesos –se’n destaca l’antologia de Sophia de Mello– i continuant per Nicolau Dols i Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol. Sampol ha fet de Portugal un dels referents també per a la poesia de creació pròpia, i li devem nombroses traduccions de teatre, poesia i narrativa. És el traductor illenc del portuguès al català amb més publicacions. Pel que fa als traductors més joves, cal destacar la feina feta per Antoni Xumet, com a traductor i com a editor. Xumet es va embrancar en el projecte d’Edicions del Salobre, en què varen aparèixer títols de José Cardoso Pires, entre més. Com a traductor ha treballat des de José Luis Peixoto fins a Eugénio de Andrade, passant per Maria do Rosário Pedreira, per exemple. Ara és editor del Gall, l’editorial que té més autors portuguesos en el catàleg –una dotzena en total–, amb noms incontestables com ara António Lobo Antunes, Miguel Torga i Eça de Queiroz. També cal destacar la feina feta per Marta Ferrer, portuguesa instal·lada fa molts anys a Mallorca, que ha traduït nombrosos títols. I també, en aquesta generació més jove, la catalana Anna Cortils, que ha alternat la publicació de les seves traduccions entre el Principat i Mallorca i que ha incorporat al català autors com ara Raul Brandão, José Cardoso Pires, Manuel Alegre i Mário Zambujal.

Tres novetats recents
Una de les proves que la fascinació illenca per la literatura portuguesa no s’atura són tres novetats aparegudes aquests darrers mesos. En primer lloc tenim Jerusalem, de Gonçalo M. Tavares, publicada per Quid pro Quo, el nou segell del Gall Editorial. Aquesta novel·la va fer que José Saramago exclamés la famosa frase: ‘No es pot escriure tan bé a trenta-cinc anys, vénen ganes de pegar-li un cop de puny’, que va servir per a consagrar Tavares, un dels autors més traduïts d’aquests darrers temps. La traducció és d’Anna Cortils. Per una altra banda, Lleonard Muntaner ha publicat dues petites joies: un conjunt de contes de Sophia de Mello Bryner Andresen (1919-2004), titulats Contes exemplars, en traducció de Francesc Serra Lopes; i el poemari Una existència de paper, del poeta Al Berto (1948-1997), un dels poetes maleïts portuguesos, que ens arriba per primera vegada en català en versió d’Elm Puig. Així doncs, les editorials illenques mantenen viva la flama de la traducció dels portuguesos i a poc a poc van convencent editorials del Principat –especialment Periscopi– i del País Valencià que és una literatura molt interessant que val la pena d’anar incorporant als nostres catàlegs.