El llibre de Herr Torra sobre Suïssa (i sobre unes quantes coses més)

Demà dilluns a les 18.00 la llibreria Calders de Barcelona acollirà la presentació del llibre El quadern suís (Edicions Proa) l’autor del qual és el president de la Generalitat, Quim Torra.

El llibre fou escrit durant l’any i mig (2006-2007) que Torra va viure a la ciutat suïssa de Winterthur, on treballava com a executiu d’una companyia multinacional d’assegurances. Llavors, la perspectiva que un dia acabaria fent de polític i assumint la presidència de la Generalitat era impossible. I, per tant, que ningú no hi busque la prehistòria d’on som. Hi ha algun comentari polític tan sucós, però, com escadusser. Tothom hi trobarà, tanmateix, el Quim Torra que la propaganda barroera ha volgut amagar. El Torra que s’autoretrata en aquestes pàgines és precisament el qui després de l’estada a Suïssa va deixar la gran empresa multinacional per abocar-se completament a la cultura i, en particular a la tasca de recrear un món literari i periodístic riquíssim, la tradició catalana d’abans de Franco que tant esforç va esmerçar a divulgar de l’editorial que ell mateix va fundar de seguida,  A Contravent.

Llegint El quadern suís s’entén de seguit el perquè de la fundació posterior de l’editorial. Hom pot imaginar-se Torra a l’apartament de Winterthur escrivint lentament els textos, a la manera antiga, assaborint els adjectius i precisant les imatges fins al límit de l’obsessió. En ell recupera i refà, i actualitza, l’estil i la manera de fer dels seus referents amb una prosa molt treballada i rica però que entra fàcilment, segons que marquen els cànons del periodisme literari.

Hi ha de tot i una mica. Suïssa –qui ens havia de dir que avui ens seria tan important– apareix pertot, apreciada fins al mínim detall. De la xocolata al formatge, dels costums al paisatge, Torra retrata un país que fa molt la sensació que li agrada. De vegades amb picardia, com quan el costum de no fer soroll diumenge l’allibera de tallar l’herba; de vegades amb reverència, com quan parla de com fan política dels suïssos; sovint amb ulls d’observador impressionat, en parlar de la geografia i la geologia helvètica, sempre amb apunts rodons, complets, que fan pensar en una reescriptura intencional.

Qui vulga saber més de les interioritats de Quim Torra i de com fa front a les dificultats i als problemes de la vida, al llibre en trobarà bones pistes. Hi ha la soledat i el seu goig enorme per a la vida en família, hi apareix el compromís amb la feina però també la crítica àcida a la pèrdua de temps, a la despesa inútil d’energia a causa de la burocràcia. Hi ha la curiositat minuciosa pel detall més ínfim i sobretot l’observació. Torra és un home que mira què té al davant. Una actitud que els seus admirats predecessors van defensar que era la bàsica i en la qual competien fins que Pla va sentenciar, d’aquella manera xim-xam que feia ell, que  Xammar tenia ‘el cop d’ull més segur’ de tots. Punt i final al debat.

El contrast entre el paisatge suís i l’edifici de la multinacional és un dels al·licients més interessants del llibre. El president hi arriba amb les ganes de veure com és el gran negoci a escala planetària, després d’haver fet la carrera localment. I allò que s’hi troba és un desgavell que intenta retratar de primer amb suavitat però que finalment descriu entre el pànic i la resignació. Crec que en aquest aspecte hi ha moments antològics com la punta seca que fa contra el PowerPoint en un moment determinat o els retrats dels moments delirants que li ordenen fer feines sense sentit. Finalment el capitalisme mundial marca la decisió i la seua empresa es fusiona en una encara més mundialment mundial i a ell li ofereixen d’anar a dirigir les operacions espanyoles de la nova companyia. La resposta, ja se la pot imaginar el lector.

Publicant-se com es publica ara, és evident que El quadern suís serà llegit en clau política, i encara més quan Herr Torra n’hi parla. Que són poques vegades però d’una contundència que no hi deixa cap marge de dubte. Supose que algun dia tindrem temps de parlar i escriure sobre el significat dels presidents de la Generalitat que tenim darrerament, particularment Puigdemont i Torra, i sobre què vol dir que dues persones tocades per la cultura i el plaer de l’escriptura,  independentistes confesses totes dues i actives quan ben poca gent ho era, tinguen ara l’alta responsabilitat de portar el país pel camí que ells sempre havien somiat.

I pensant en això es fa difícil de no somriure a aquesta picada d’ullet biogràfica tremenda que se’ns apareix quan Torra descriu amb un punt de sornegueria una ‘sessió d’outdoor training i team building‘ que la causalitat va voler que passés ni més ni menys que a Waterloo… L’outdoor training no em fa venir ni fred ni calor però supose que s’entendrà que espere que el team building hagués estat bo. Ja aleshores.