El llevat, l’absurd, etc.

No sé si heu vist un vídeo viral d’un noi que corre per una platja italiana totalment buidada. De sobte, amb banda sonora de suspens, apareix en escena un policia que comença a cridar-lo perquè s’aturi i obeeixi les normes de confinament. El corredor fa el sord, no fa cas de l’autoritat. El policia, indignat per la seva actitud, comença a perseguir-lo. Quan l’agent, que camina amb passes feixugues per la sorra, és a punt d’atrapar-lo, el corredor reacciona accelerant i deixant-lo ridículament enrere. El policia, abatut, com si fos un personatge de comèdia italiana, es queda mirant com s’allunya l’intrèpid provocador, sense poder fer-hi res.

El confinament, a part de deixar-nos sense feina, entristir-nos o fer-nos reconsiderar allò que és important a la vida, a mi, i potser a molts, em deixa moltes escenes absurdes al cap. Escenes en què el límit entre la rialla i el dolor no és precís. Escenes desconcertants, carregades de potència, però que no sabem gaire bé què pensar-ne ni com jutjar-les. Perquè hi ha moments que perdem la referència entre el deure que tenim com a ciutadans i les nostres necessitats íntimes, i llavors toca fer un joc d’equilibris dins nostre. Un joc en què, en els millors dels casos, podem fins i tot acabar rient.

Crec que tardarem temps a desxifrar totes aquestes escenes estranyes que vivim, que engolim. Segons alguns filòsofs, potser les oblidarem abans de poder-les entendre, perquè no tenim prou disc dur per a retenir tant d’astorament. Allò que sembla clar i també hem de reivindicar és el dret de sentir el desconcert de l’absurd mateix. Un absurd que no sabem si és anhel de vida o de mort, però que sabem que és un estrany mecanisme per a fer-ho tot una mica suportable. Perquè, després d’uns quants anys vivint, ja sabem que la mira de l’humor és una manera d’alleugerir la intensitat dels intensos.

Els primers dies, incrèdula, sortia de casa amb una bufanda convertida en màscara. Després va venir allò d’anar a comprar al supermercat amb els guants de rentar els plats perquè ens deien que era obligat portar-ne però s’havien esgotat a totes les farmàcies. Vèiem els veïns més sensats sortir de les botigues carregats de paquets d’arròs i llaunes. Amb els dies, ja ens en vam anar fent la idea. Arribar a casa i netejar el mòbil amb Fairy o deixar la fruita en quarantena a la porta per si tenia el virus. Les pràctiques es van anar estabilitzant i els rituals també. Passejar el gos vuit hores el dia. Uns altres, sense animal de companyia, sortint a fer una volta pel barri amb el carretó de comprar o la bossa del supermercat penjada al coll. El carretó d’anar a comprar és el gos dels qui no tenen gos, diuen. El valor del paper de vàter va ser relegat aviat per un altre producte més cotitzat: el llevat, que s’ha exhaurit a tots els supermercats. Matèria imprescindible per a inflar pa, pastes i pastissos. Però què ens ha agafat ara amb el pa? És un concurs de veure qui fa el millor pa per les xarxes o respon a algun altre motiu? Amb alguna cosa s’han d’entretenir els nens, em deia l’altre dia la caixera del supermercat. Perquè sí, els nens ja fa quaranta dies que estan confinats i hi ha pares que comencen a parlar de conseqüències generacionals greus.

Els criteris de reclusió recullen també algunes d’aquestes absurditats. No s’han tingut en compte les diferències entre viure al camp i a la ciutat; tampoc entre barris a l’hora d’informar i fer tasques preventives; ni les necessitats de la gent d’edats diferents. S’ha permès d’anar a comprar llimones a una gran superfície, però no recollir-les al teu hort; s’han omplert els metros de passatgers que anaven a treballar però no s’han pogut enterrar els morts amb la companyia d’aquells familiars que ho volien. La pandèmia ha portat l’absurd a la vida quotidiana. Però això potser seria una anècdota si nos fos perquè en moments de crisi social incorporem en el nostre imaginari consignes autoritàries, encara que siguin absurdes.

Crec que aquests dies vinents l’expressió serà ‘distància social’. Segons sembla, aviat, els xiquets i els adolescents podran sortir al carrer però, atenció, ens repetiran la importància de mantenir la distància social. Mantenir la distància social. Una expressió com a mínim grotesca perquè ens aboca a un futur d’aïllament. El perill és assumir amb normalitat les mirades de desconfiança entre nosaltres; desplaçar-nos a la vorera de davant per no encreuar-nos amb un veí o evitar parlant amb la gent per si una gota de saliva infectada ens va a parar a la cara.

En moments de por, les persones tendim a assumir de manera poc crítica els conceptes que ens proposen. Aquests dies, mentre ens posem la màscara i ens la traiem, mentre descalcem el peu dret amb l’esquerre, sense tocar-lo amb les mans, sentim l’absurd més fort que mai.

Sí, potser el corredor de la platja només és un incívic, però no puc evitar de veure’l també com una resistència. Com si aquella escena gravada per un veí fos la millor representació de l’absurd. És clar que no té cap sentit preservar la vida si ens en priven.

Que aquest confinament no ens serveixi només per a saber obeir bé, sinó per a poder pensar per nosaltres mateixos i no assumir tan ràpidament la rutina de la normalitat. Que la sensació d’absurd no ens abandoni, perquè la necessitarem.