El llenguatge: una eina de control durant la pandèmia?

Avui deixem estar els articles de ‘Català per a confinats’ i recuperem el fil habitual del ‘Ras i curt’ fent, justament, un balanç dels efectes que ha tingut el coronavirus 2019 en la llengua.

Tots aquests mesos hem hagut d’aprendre expressions que abans ni sabíem ni ens calia saber. N’hi ha que són necessàries i ben formades, però també n’hi ha de més que dubtoses, bé perquè ja en teníem que feien el fet, bé perquè són calcs d’una altra llengua, etc.

També potser cal qüestionar-se si darrere d’alguns d’aquestes termes no hi ha alguna intenció ideològica o política: de justificar decisions empreses per un govern, d’edulcorar una realitat desagradable que podia desprestigiar o fer perdre la confiança en una línia política, d’aprofitar l’avinentesa per retallar drets col·lectius o nacionals, etc.

La nova ‘novaparla’

A la novel·la 1984, Georges Orwell dóna forma a un codi lingüístic simplificador, que elimina els matisos, la ‘novaparla‘. És un llenguatge imposat i difós pel poder, emprat com a arma de control de la població. La idea ha estat actualitzada aquests darrers anys, en què s’ha constatat que els governs i els polítics occidentals en feien un ús profús. La nova novaparla es defineix com un llenguatge buit, imprecís i capciós en un context de postveritat. Alguns termes que han circulat pels nostres verals aquests mesos ens hi han fet pensar.

Per exemple, què vol dir i què es pretén amb l’expressió ‘nova normalitat‘? Els ciutadans fa mesos que volen sentir parlar de normalitat. Després de veure tantes morts, d’haver-se hagut d’adaptar a una vida totalment diferent, d’haver perdut la feina temporalment o definitvament, de no haver entès tantes i tantes mesures preses –o no preses– (com tardaven a fer efectiu el confinament, com deixaven que es morís tanta gent a les residències, com s’endarrerien en la distribució d’equips de protecció, com s’embolicaven i ens embolicaven amb les dades…), després de tot això, la gent vol tornar a la normalitat. I com que probablement la situació no ho serà, de normal, cal endolcir la proposta. Cal fer que la ‘normalitat tan poc normal’ que es preveu sigui ben acollida. I això requereix un adjectiu que la faci lluir, que ens faci pensar en una estrena, que faci patxoca. Aquesta realitat, doncs, ha de ser ‘nova’. S’hi referia fa poc amb una gran lucidesa la poetessa Blanca Llum Vidal, en una entrevista a VilaWeb: ‘És un concepte que forma part de la política institucional i, per tant, una eina més de control. […] La vaguetat del concepte obre la porta a una escapçada de drets civils i polítics enorme en nom de la seguretat i de la por de la mort. O sigui, que la “nova normalitat” em fa un efecte de trampa, d’eufemisme per no parlar directament d’obediència.’ Clar i català. Potser els mitjans de comunicació no haurien d’acceptar amb resignació aquestes invencions que fa el poder per ensarronar-nos. Per fugir d’aquest parany edulcorat, per exemple, es pot fer servir un terme merament descriptiu, com ara postconfinament.*

Un altre mot estrany és desescalada. Ja fa anys que sentim escalar i escalada amb un significat figurat. Els mitjans de comunicació, per exemple, parlen d’una ‘escalada de la cursa armamentística’ o d’una ‘escalada de violència’ que va acompanyada de tensió. En el periodisme anglosaxó, escalate s’aplica sovint a situacions que s’agreugen, de vegades amb una càrrega d’agressivitat, i que fan pensar que poden acabar en una guerra. Però ací no n’hi ha hagut cap, de guerra, oi? No, però al començament el govern espanyol presentava la situació com si n’hi hagués. Recordeu aquelles conferències de premsa amb militars i guàrdies civils? Fou tristament memorable la del 19 de març, en què, com ens explicava Vicent Partal, el cap de l’estat major de la defensa, un tal Villarroya, va dir: ‘Des de la meva experiència, en aquest moment de contesa bèl·lica, són molt importants els valors militars: disciplina, esperit de sacrifici i moral de victòria.’ D’aquesta manera es va anar bastint l’escalada, que tots havíem de combatre com un sol home amb els militars al capdavant. I després, és clar, havia de venir la desescalada, que ens duria a la nova normalitat. I aquesta desescalada ens l’oferien en fases, controlades i dissenyades pels caps de tropa, de Madrid estant. En fi, si volem fugir d’aquest llenguatge tendenciós, toquem de peus a terra: hi havia un virus mortífer, ens vam haver de confinar per salvar la nostra pell i la d’altri i després ha vingut el desconfinament. Així és com ho diuen a Europa, on la pandèmia s’ha encarat amb ‘armes’ sanitàries i no pas militars. Si cerquem a Google el terme anglès de-escalation relacionat amb la covid-19, pràcticament totes les pàgines que trobarem són referides a Espanya. Això ho diu tot.

Eufemismes i català de plàstic

Deixant de banda aquests casos, també s’ha fet palesa una altra derivació de la novaparla 2020: els eufemismes i el llenguatge políticament correcte. L’objectiu és evitar termes que puguin semblar desagradables. No cal dir que el mot vell aplicat a una persona ja no el sentim mai: s’ha foragitat del llenguatge referit als humans perquè sembla ofensiu. Les coses i els animals són vells, però les persones no: són avis, gent gran o ancians. Però és que les autoritats han arribat al punt d’evitar de parlar de morts o de la mort. Aquests dies hem sentit i llegit més que mai defuncions, traspassos i decessos per a estalviar-nos la paraula mort. Fins i tot, en els documents i comunicats del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya es feia servir un mot llatí (exitus) en lloc de mort.

En relació amb això, també ha avançat l’anomenat català de plàstic, farcit de paraules o expressions ‘tècniques’ que bandegen les habituals, massa gastades. Hem llegit, per exemple, que hi havia pacients que presentaven una simptomatologia semblant a la grip, però hauríem pogut dir, simplement, que tenien símptomes de grip. Igualment, arreu arreu llegíem o sentíem que molta gent arribava a l’hospital amb patologies prèvies, en compte de dir, senzillament, que tenia malalties prèvies.

I, parlant de ‘previ’, mereix un comentari a part la cita prèvia. L’escriptora Marta Rojals deia en un piulet irònic: ‘La “cita prèvia” ha escombrat definitivament el demanar hora. Va ser bonic mentre va durar.’ Doncs té raó: demanar hora era la manera habitual de dir-ho. Avui ensopeguem ara i adés amb frases com ‘sol·liciti cita prèvia telemàticament’ en lloc de ‘demaneu hora telemàticament’. I en compte de dir ‘Tinc cita prèvia’, què podem dir? Doncs ‘Tinc hora demanada‘, és clar. De passada, diguem que quan es demana una cita sempre es fa prèviament a la cita (és impossible de fer-ho de cap més manera); per tant ‘sol·licitar cita prèvia’ és, a més de plàstic, redundant.

Interferències

Les interferències lingüístiques reclamarien un article sencer, però no podem acabar sense esmentar-ne unes quantes. Per exemple, l’anglicisme test, que si fins ara es feia servir sobretot en sociologia o en psicologia, aquests dies s’ha escampat i ha bandejat en gran manera el terme habitual, prova.

Quan es va començar a parlar del distanciament social –un altre anglicisme– tots vam repetir la invenció acríticament. Fins que algú es va demanar per què no en dèiem simplement distància física o distància de seguretat. Fins i tot l’Acadèmia Francesa en va fer una nota breu. (L’Acadèmia en va fer una altra recomanant que la gent digués ‘la covid-19‘ en femení; VilaWeb va explicar en un article per què ha d’ésser així.)

Les interferències del castellà encara són més nombroses. Observeu, per exemple, que quan rentem els plats o la roba, hi fem una rentada i una esbandida. Però ara es veu que si ens rentem les mans fem un rentat de mans en lloc d’una rentada de mans, com seria lògic i espontani. De tota manera, ‘cal fer un bon rentat de mans’ és una manera estranya de dir que ‘cal rentar-se bé les mans‘, no trobeu?

Un altre cas és aforament, un mot amb un significat que no té res a veure amb que li donen els mitjans de comunicació, com ens va fer veure el doctor Jaume Corbera en un article. Aforament és l’acte d’aforar (‘avaluar una mercaderia’ o ‘mesurar el cabal d’un fluid que passa per un conducte’); és a dir, res a veure. Hem d’emprar cabuda o capacitat i, si convé, afegir-hi adjectius com ara permesa o limitada. Així és com ho fan les altres llengües, que no imiten el castellà aforo.

També és una interferència, tot i que dissimulada, l’ús de mascareta en lloc de careta o màscara, com dèiem fins ara. Bé, com dèiem, de fet, fins que en castellà es va abandonar màscara en benefici de mascarilla, tal com explica el doctor Gabriel Bibiloni. Dubtem que el motiu de dir-ho amb diminutiu sigui que no ens tapa tota la cara, és a dir, que no és tan grossa com les lúdiques. Perquè amb aquest raonament, hauríem de distingir, segons la mida, ulleres i ulleretes, arracades i arracadetes, barrets i barretets, etc. I no ho fem pas. La realitat és que el portuguès, el francès, l’occità, l’anglès, etc., fan servir un mateix mot per a totes les màscares, si de cas afegint-hi un adjectiu com ara protectora. Fins i tot l’italià, que empra mascherina, dóna prioritat a maschera protettiva.

La pandèmia també hauria estat una bona avinentesa per a establir la diferència, com propugnava Fabra, entre curar (‘tenir cura, tenir atenció’; d’ací vénen les cures intensives) i guarir (‘sanar, restituir la salut’). I hauríem pogut parlar de proves en massa en lloc de dir-ne proves massives (o tests massius), tot tenint present que massiu és un gal·licisme innecessari, com ens recorda Joan Coromines: ‘L’ús adjectiu de massiu amb el sentit de ‘en massa‘ exclòs i condemnat per Fabra i Alcover-Moll, també a mi em repugna’, diu.

Potser un cas que resumeix l’efecte de la pandèmia és el del verb contagiar, poc corrent en català popular, en què predominen encomanar o apegar. La influència del castellà i la força dels substantius en lloc dels verbs ha dut a aquest desplaçament. Fins i tot una expressió tan habitual com agafar (‘agafar la covid-19’) ha estat foragitada per contagiar-se.

Ara que sembla que comença el postconfinament hauríem de procurar de recuperar un llenguatge lliure, espontani i natural. També serà una manera d’acostar-nos a la normalitat.

(*) Quan ja teníem l’article acabat, el govern de Catalunya va difondre el terme represa, per a parlar de les mesures del postconfinament. Sembla un nom transitori, que fa referència a un ‘procés’ més que no a una etapa. Caldrà veure quin ús se’n fa i amb quina intenció.