17.10.2021 - 21:50
Deia Walter Benjamin que l’escriptura del diari no tenia cap més forma d’organització que la imposada per la impaciència del lector. El ritme trepidant amb què se superposen les notícies, exacerbat ara per l’actualització en temps real, dóna fe de la voracitat amb què consumim les “novetats”. Cada vegada hi ha menys gent que llegeixi en el sentit etimològic de “llegir”, mot que originàriament significava “recollir”, “aplegar”. Llegir és espigolar en el llenguatge, reunint els mots en feixos de sentit. És una tècnica complexa, que no acaba pas, sinó que tot just comença, quan els nens assoleixen desxifrar la cartilla. Alfabetització i capacitat de lectura són coses diverses i és un error cabdal considerar la formació lectora enllestida amb l’educació secundària.
El problema no és pas que la lectura s’hagi especialitzat i llegir el diari requereixi una tècnica diferent de llegir llibres, sinó que la lectura apressada i distreta pròpia de la premsa ha esdevingut hegemònica. Arran de la metamorfosi d’un acte que al principi havia estat ritual i col·lectiu, més endavant privat i reflexiu i actualment d’un sol ús, la literatura ha perdut massa crítica. Avui ja és poc més que una extensió del diari. Al mercat triomfen les obres que en anglès s’anomenen page turners, perquè estimulen a girar els fulls amb la celeritat de qui engoleix matèria lleu, que s’escola pels budells de la ment sense provocar retencions a la memòria. I és que la base cultural ja s’ha aprimat massa per a consentir les grans obres literàries d’un segle enrere. L’altra cara de la moneda, però, és que la literatura s’ha democratitzat i avui qualsevol que disposi d’un teclat escriu una novel·la traient partit dels temes de moda amb sentimentalitat mastegada o fantasia bastida amb imatges del cinema i les sèries de televisió.
La gent es preocupa, amb raó, per la regressió de l’idioma mentre resta impassible a la recessió de la lectura. Tanmateix, el diari és un baròmetre de la pressió social al text. Una de les conseqüències més evidents de la progressiva anomia del significat és l’anivellament de premsa i literatura. Un símptoma inconfusible de l’aplanament són les xifres de vendes. Ens mostren, com més va més, que els llibres que triomfen a caixa són els d’autoria mediàtica. El problema no és que els literats facin periodisme per viure o malviure de l’escriptura. La doble ocupació ha estat un clàssic a partir del segle XVIII, quan la novel·la s’envola paral·lelament amb la premsa. Però al segle XXI aquella dualitat resulta anacrònica d’ençà que els mitjans han colonitzat la literatura. La dèria d’estar “informat” de tot a tota hora origina sobreabundància d’oferta i la preferència pels continguts pre-digerits crea intolerància a l’escriptura intricada, que és, per naturalesa, la que reclama el pensament. Del moment que pensar ja no és aventurar-se en territori conceptualment hostil, el llenguatge es torna mandrós, s’adapta a les expectatives i es floreix de clixés. Llavors també la lectura es mostra refractària al neologisme en la forma i a l’antífrasi en el fons.
Allò que de debò fidelitza el lector d’un diari és la necessitat de ratificar un convenciment. Els editors responen a la impaciència del lector multiplicant les seccions per tal de retenir-lo i guanyar-ne de nous amb una oferta proporcional a la curiositat, preocupacions, inquietud, tafaneria o simplement el tedi atribuïts al client de la capçalera en qüestió. L’automatització de l’oferta, que pot anar de les receptes de cuina als consells dietètics, de salut o fins i tot pediàtrics, passant per les intimitats de la reialesa i les “celebritats” de la televisió o del futbol, tendeix a confluir a les capçaleres, per diverses que pretenguin ser en uns altres aspectes, car la pluralitat de “punts de vista” es funda en variacions tonals més que no pas en originalitat de visió. L’indici més clar de l’operació mecànica d’aquesta escriptura és la traducció automàtica d’articles que practiquen alguns rotatius de llengua catalana receptors de subvencions públiques en concepte de suport a l’idioma, subvencions que, en vista de la degradació que practiquen, valdria més destinar a millorar el programa de traducció de Google.
La droperia del lector i de l’articulista es retroalimenten. A començament dels anys trenta, Benjamin ja notava que l’assimilació indiscriminada dels fets per part d’un públic capaç d’empassar-s’ho tot sol anar de bracet amb l’assimilació indiscriminada dels lectors, que d’aquest fet són elevats a col·laboradors, és a dir, a la facultat de decidir la forma i el contingut de les “notícies”. Amb perspicàcia gairebé profètica, Benjamin preveié la transformació radical del diari mig segle abans de l’aparició, a la premsa digital, d’un espai gairebé il·limitat per a la participació del lector, que no sols comenta o critica o fins i tot reescriu l’article, sinó que sovint hi materialitza la impaciència per llegir allò que ja sap, o creu saber, però desitja veure-ho reproduït.
Benjamin segurament tenia present la introducció de les cartes del lector als rotatius o simplement la influència que hi exercia amb l’increment o minva de les subscripcions. Però en la degeneració de l’escriptura a la premsa hi veia també un impuls dialèctic que portaria a restaurar-la en una premsa d’una altra mena. S’adonava que, del moment que l’escriptura guanyava en extensió allò que perdia en profunditat, la distinció tradicional entre escriptor i públic tendia a desaparèixer, i en això hi veia un canvi social desitjable. El lector accedia cada vegada més al rol d’autor amb l’autoritat d’una especialització laboral o tècnica, que ja no era la formació especialitzada de l’escriptura. L’escriptura, havent estat la cleda exclusiva de l’escriptor, esdevindria propietat pública. Per dir-ho amb una imatge de Baudelaire, l’escriptura jeu al mig del carrer, entre el fang de les coses trepitjades, a disposició de qui vulgui arreplegar-la. O amb una imatge similar de Benjamin –que fou un gran lector de Baudelaire–, és a l’escena de la infinita degradació de la paraula, al diari doncs, on es prepara la seva salvació.
És així no sols per causa de la democratització de l’escriptura arran de l’alfabetització general, sinó sobretot perquè la premsa resta el darrer baluard de la paraula formal en època de descomposició del llenguatge. La descomposició no anuncia pas el retorn a una oralitat estructurada per l’art oratòria, sinó una nova barbàrie de comunicació per interjeccions, onomatopeies i expletius. Al pendent per on llisca la literarietat i, en el cas del català, la propietat estricta del llenguatge, cal mesurar el valor d’un diari no pas per l’aparatositat del menú o la posició ideològica davant l’anar i venir de les “actualitats”, sinó pel compromís amb la paraula. La cura lingüística no és cap detall superficial, aliè al sentit que pren el món a les planes del diari, sinó la condició que permet d’exercir la competència escriptural (i també lectora) que Benjamin considerava patrimoni del treball en un món governat per la tècnica.
