El llegat menorquí a Gibraltar surt a la llum

Martí Crespo es va formar com a filòleg i ha acabat fent de periodista, però sobretot és un erudit amb vocació de discret i passió per la història. És conegut pels lectors de VilaWeb per les seves múltiples aportacions a l’hora de descobrir històries que sovint no reben la llum dels grans focus. Li agrada mirar el món amb criteri propi. Treballant amb rigor i curiositat. Sovint s’ha endinsat en el camp de la recerca històrica. Ara acaba de publicar Els ‘minorkeens’ de Gibraltar, a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Un llibre que vol ajudar a fer conèixer i, sobretot, reconèixer que molts menorquins, especialment de la zona del port de Maó, van fer cap a Gibraltar i van contribuir a desenvolupar l’actual societat llanita de Gibraltar. El llibre es presentarà avui a VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43), a les set del vespre. La presentació anirà a càrrec de Martí Estruch i de l’autor del llibre.

—Els ‘minorkeeens’ a Gibraltar recupera un episodi històric poc conegut. Com va ser que us vàreu interessar per aquest aspecte tan concret del passat?
—Va ser una confluència d’interessos que en principi podien semblar ben allunyats: d’una banda, la meva fascinació per les emigracions multitudinàries de menorquins en el curs la història, com la de la Florida el segle XVIII i la d’Algèria el XIX; i, d’una altra, per una curiositat quasi innata per microsocietats com la gibraltarenca. Com que tant Menorca com Gibraltar van compartir sobirania britànica durant unes quantes dècades el segle XVIII, no era impensable que hi hagués hagut també una emigració menorquina cap al penyal, tot i que evidentment no tan nombrosa com les esmentades.

—Què hi feien tants menorquins a Gibraltar?
—Mirar de guanyar-se la vida, ras i curt. En general, els menorquins que comencen a desembarcar a Gibraltar a la dècada del 1720 són sobretot menestrals (sastres, fusters, sabaters…), però també hi acabem trobant mariners, corsaris, capellans… Són gent que, per un motiu o un altre, en un moment de la vida veuen com a opció laboral anar al penyal, un territori en aquell temps molt necessitat de mà d’obra per a proveir i reforçar una fortalesa militar assetjada i atacada permanentment per les forces hispano-franceses.

—La guerra de Successió va significar un canvi radical a tot arreu. Però d’una manera especial a Menorca i Gibraltar, que totes dues varen passar a dependre de Londres. És aquesta la clau d’una relació tan intensa?
–Al tractat d’Utrecht del 1713, que va posar fi sobre el paper a la guerra de Successió, als articles X i XI la monarquia hispànica cedeix Gibraltar i Menorca ‘per sempre’ a la Gran Bretanya. Sense això, evidentment, no hi hauria hagut ni de bon tros una relació comercial ni demogràfica tan intensa entre aquests dos territoris mediterranis.

—Tanmateix, al llibre expliqueu que també hi ha una forta presència de la resta dels Països Catalans. Encara avui la badia oriental de Gibraltar és anomenada ‘Catalan Bay’.
—Sí. Buidant els arxius diocesans de Gibraltar m’he trobat moltes inscripcions de menorquins als llibres de baptismes, matrimonis i defuncions del segle XVIII, però de tant en tant també n’hi ha de catalans, mallorquins i valencians. Per motius ben diversos, al penyal van anar a parar fa tres segles individus de tots els Països Catalans, i no sols de Menorca. I, a través d’aquests mateixos documents, es pot comprovar fàcilment que hi havia força lligams i relacions entre ells. És indubtable que durant una bona part del segle XVIII, als carrers de Gibraltar el català (amb tots els seus accents) devia ser una llengua força corrent, al costat del genovès, l’andalús, l’hebreu o l’anglès. Sobre el topònim Catalan Bay, tot i que al Principat se sol relacionar amb els més de tres-cents voluntaris austriacistes catalans que van participar en l’ocupació anglo-neerlandesa de Gibraltar el 4 d’agost de 1704, al penyal els qui ho han estudiat es decanten més per la teoria que fa referència a pescadors temporers catalans que, abans de l’ocupació i tot, s’establien en aquesta platja per a la pesca de la tonyina.

—En el llibre hi ha detalls molt curiosos. Per exemple, que l’església gibraltarenca estava, per dir-ho així, en mans de capellans menorquins.
—Sempre dic que els capellans menorquins representen la punta de l’iceberg de la comunitat de minorkeens a Gibraltar. Del 1730 al 1790, el 60% dels vicaris que hi havia al capdavant de la parròquia local eren menorquins. Més concretament, de la zona del port de Maó, com la majoria d’illencs que es van desplaçar al penyal. La raó és simple: pel tractat d’Utrecht, la Gran Bretanya era obligada a preservar la religió catòlica dels habitants de Gibraltar i Menorca. En el primer cas, la ciutat depenia de la diòcesi de Cadis i, per tant, els capellans al capdavant de l’església gibraltarenca havien de ser designats pel bisbe gadità. I això no agradava als governadors militars de la plaça britànica, que a partir del 1730 es van treure de la màniga una argúcia o estratagema: exigir que tots els capellans destinats a Gibraltar fossin súbdits britànics. I els qui més a prop del penyal complien aquesta condició eren els menorquins.

—Això va causar una intensa polèmica amb el bisbe de Cadis…
—Sí, i no sols per l’aplicació d’aquesta diguem-ne directriu o ordre. D’ençà del 1730, els bisbes de Cadis veuen amb impotència com perden el control directe dels capellans que exerceixen al penyal i, en alguns casos amb raó i en uns altres injustament, comencen a criticar i fins i tot a elevar a altes instàncies diplomàtiques comportaments estranys, il·lícits i poc religiosos dels menorquins que governen l’església de Santa María la Coronada. Els acusen d’actuar amb total llibertinatge o sota les ordres dels governadors protestants, perquè no fan cas del bisbe de Cadis ni dels seus superiors de Menorca. Una altra font de malestar de les autoritats eclesiàstiques gaditanes i també espanyoles és el gradual distanciament de la parròquia de Gibraltar. Cap al 1790, en nom d’un d’aquests capellans menorquins, el governador de Gibraltar activa la maquinària davant Roma perquè es creï una diòcesi gibraltarenca separada, cosa que es materialitza més endavant i s’acaba, definitivament, l’última escletxa de sobirania espanyola sobre el penyal: l’eclesiàstica.

—Hi ha un detall molt curiós: la majoria dels menorquins arribats a Gibraltar eren del Raval de Sant Felip. Avui passa una mica igual. La majoria de xinesos que hi ha a Catalunya són de la mateixa província. Lògicament, perquè es coneixen els uns als altres. Però per què aquest indret concret? Què hi passava?
—Un altíssim percentatge dels menorquins que he localitzat que van passar per Gibraltar els segles XVIII i XIX eren de la zona del port de Maó, la més ‘britanitzada’ de l’illa per la presència de l’arsenal i, sobretot, del castell de Sant Felip, la llavor de l’actual municipi del Castell. El raval d’aquell castell, durant les set dècades de dominació britànica de l’illa, no devia ser gaire diferent sociològicament i econòmicament de Gibraltar. Eren dues poblacions sota l’ombra d’una fortalesa, abocades a la mar, i els seus habitants es dedicaven en gran mesura a proveir les tropes i a reconstruir i reparar les fortificacions… o al corsarisme.

—El llibre l’ha editat l’Institut Menorquins d’Estudis. Teniu previst de fer-ne cap presentació a Gibraltar, o bé traduir-lo?
—L’estudi va començar fa més de quinze anys quasi com un hobby, al qual dedicava molts recursos i hores mortes disponibles. Com que passava el temps i no veia la manera d’aturar la recerca, vaig presentar-me el 2009 a una beca de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) que em va ajudar a sufragar una part de les despeses en viatges i, sobretot, a posar-me una data límit temporal al treball. Vaig enllestir l’estudi el 2010 i es va quedar uns quants anys als calaixos per culpa de la crisi. Ara, ja amb el llibre a la mà, a banda la presentació a Barcelona n’hi haurà dues més a Menorca (el 15 d’octubre a la Casa de Cultura de Ciutadella i el 16 a la seu de l’IME a Maó) i una a Gibraltar, el 26 d’octubre, on espero poder parlar també d’una possible traducció a l’anglès.

—D’aquest treball i de anteriors es dedueix un gran interès, gairebé passió, per Gibraltar. Per què?
—Gibraltar, amb menorquins o sense, és un lloc fascinant. En poc més de sis quilòmetres quadrats hi ha pràcticament tot allò que pots esperar d’un país, estat, nació o com vulguis dir-ne! Una ciutat i un poblet, aeroport i port, mar i muntanya, un parc natural amb fauna salvatge, una història civil i militar apassionant…

—Què en resta, d’aquell passat menorquí a Gibraltar? En són conscients els llanitos?
—A Gibraltar, com a Menorca, hi ha un gran interès per la història i els avantpassats. Passejant per tots dos territoris sempre he tingut la sensació que surten historiadors de sota les pedres, o si més no que una part de les seves poblacions tenen consciència del seu passat familiar. A Gibraltar resten algunes desenes de llinatges menorquins, visibles en noms d’empreses, alguns carrers i a la guia de telèfons, però sobretot al cementiri. I força persones que els porten són conscients d’aquest llegat menorquí. Ara, en general l’aportació menorquina a l’actual societat llanita, formada lentament els últims tres segles, crec que no és tan reconeguda com la dels genovesos, jueus, andalusos, britànics, portuguesos i maltesos. Per mirar d’ajudar a aquest reconeixement he escrit, fonamentalment, el llibre.

—I els menorquins, en són conscients?
—En el cas de Menorca, no és tant una qüestió de reconeixement com de coneixement. L’emigració compacta cap a la Florida de mitjan segle XVIII i la multitudinària cap a Algèria del XIX han estat i són ben estudiades, però la més qualitativa cap a Gibraltar amb prou feines disposava d’uns pocs articles i paràgrafs en llibres més generalistes. Per això també crec que faltava aquest estudi, que de passada vull deixar clar que no és en cap cas exhaustiu, sinó un tast a partir del buidatge dels arxius locals i de la bibliografia existent de tot allò que pot donar de si la relació entre Menorca i Gibraltar.

—Per a què us agradaria que servís el llibre?
—Doncs per a això mateix que acabo d’esmentar: perquè la comunitat menorquina a Gibraltar fos coneguda a l’illa i reconeguda al penyal. I per a reivindicar els arxius locals, un pou sense fons d’història i d’històries!