El llegat

Aquesta setmana he tingut el plaer d’ entrevistar Josep Sala i Cullell (1978), autor de La Generació Tap (Ara), llibre que descriu un fet viscut per molts, explicat per pocs: la generació T, nascuda entre el 1943 i el 1963, ha copat llocs de feina i privilegis durant més de quaranta anys, amb què ha evitat així la renovació d’idees i el relleu generacional. Els protagonistes de la transició van arribar a ser batlles, ministres, presidents o executius els anys vuitanta i noranta, i durant trenta anys o quaranta no se n’han anat. Ni a Catalunya, ni a l’estat. És la versió Boomer nostrada.

“Per a saber qui són només cal engegar la televisió i llegir els diaris. Són la Pilar Rahola, l’Enric Juliana, el Salvador Cardús, el Vicenç Villatoro. Els tenim opinant cada dia des de final dels vuitanta”, diu Sala. Però la generació T inclou també una multitud enorme de caps i superiors anònims, secrets, amagats i ben establerts en milers d’empreses desconegudes. Caps que, com diu ell, no tenen idiomes, i els exigeixen, cobren grans sous i paguen grans misèries. Saben que les noves generacions són millors que no pas ells, i tapen. Durant anys s’han traspassat els privilegis entre ells, cosa que ha perjudicat enormement els membres de la generació X (1964-1981), la dels mil·lennistes (1982-1996) i la Z (1997-2015), com resumeix perfectament bé Jordi Nopca a La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets”.

El conflicte entre generacions és un debat ben habitual als altres països, però aquí és mig tabú. El debat, d’entrada, és interessant perquè obliga a defugir l’experiència personal. Jo, per exemple, tinc un cap que sí que sap idiomes, i estic segur que hi ha membres de la generació Tap sense feina fixa. Però si mirem en termes col·lectius, els caps no saben idiomes i tenen feines fixes i més bones que no pas els subalterns poliglots. És depriment de veure la qualitat dels professors associats d’aquest país comparada amb la dels seus superiors.

Un altre dels dos punts que m’ha semblat molt pertinent del llibre i discurs de Sala i Cullell, l’assenyala Màrius Serra en el seu darrer article: Sala parla amb la llibertat de viure a Noruega, on el seu cap ni és català, ni és part de la generació Tap, ni el podrà fer fora, ofès per les veritats que li esclaten a la cara. I en segon lloc, Sala se n’ha sortit prou bé, a la vida, i parla de manera contundent, però no amargada. Moltes víctimes de la generació Tap han quedat enterrades, inutilitzades per l’amargor d’una vida que se’ls escola entre els dits, manades per caps inútils de molt més poc nivell que no ells.

Però, a mi, la part que encara m’ha semblat més interessant del llibre, discurs i article és la del llegat i els clons. La dels hereus, a qui dedica un capítol. Com apunta Sala, el govern Sánchez i el govern català, ja no tenen majoria de membres de la generació Tap, sinó que els més nombrosos són els de la generació X. Però això no assegura pas el recanvi. Potser són clons. Els set consellers de la generació X del govern català són Meritxell Budó (1969), Bernat Solé (1975), Miquel Sàmper (1966), Alba Vergés (1978), Damià Calvet (1968), Chakir El Homrani (1979), Jordi Puigneró (1974) i Teresa Jordà (1972). Només tres conseller són generació Tap: Josep Bargalló (1958), Àngels Ponsa (1960) i Ester Capella (1963). Fins i tot hi trobem un mil·lennista, Pere Aragonès (1982).

La pregunta que es fa Sala és si els del recanvi aporten discurs nou o són clons de la generació antiga. A Espanya, per exemple, Pedro Sánchez (1972, generació X) diu exactament les mateixes coses sobre la transició espanyola que José Bono (1950, generació Tap): La modèlica transició, la monarquia intocable, la unitat espanyola al davant de tot. Sánchez és clon, no pas renovació.

La pregunta és quins són els mantres de la generació Tap en el cas català. Quina és la mentalitat que s’hereta? Apunto humilment mantres heretats, alguns més enllà de la generació Tap i tot: “el nostre mal no vol soroll”, “som gent pacífica i no ens agrada cridar”, “Catalunya, poble treballador”, “el bilingüisme és positiu”, “la immersió lingüística funciona”, “la cosa important és participar-hi”, “estudiar obre portes”, “llogar és llençar els diners”, “Catalunya, poble de botiguers”, “de mica en mica s’omple la pica”. Tota aquesta mentalitat ens defineix, o ens limita? L’heretem o la creem?

El gran Albert Sánchez Piñol m’ho va fer veure un dia amb la seva lucidesa: “Els mites dels caràcters nacionals canvien amb el temps. Per exemple: abans de la Primera Guerra Mundial els francesos tenien fama de bel·licosos, i els alemanys de ganduls i bevedors de cerveses. La idea que els espanyols són alegres i els va la festa és recent. Els francesos, al segle XVII, es queixen que els espanyols van tot el dia vestits de negre. Això dels botiguers és un invent del pujolisme. Això s’ho va inventar el de l’oasi català, per dir que aquí no passa mai res i uns salvatges que van amb boina, a Madrid, són incivilitzats. I nosaltres som gent de pau. Bah, home, bah. Això són imatges col·lectives que es fan i es desfan.”

El procés d’independència, per mi, trenca alguns mites d’aquests que ens semblen tan antics, tan catalans, i que de fet, com diu Sánchez Piñol, són canviants com la vida mateixa. Hi ha generacions que imposen mites, paradigmes i privilegis. I n’hi ha que se’ls mengen. Perquè potser el nostre mal sí que vol soroll; de mica en mica no s’omple la pica; llogar no hauria de voler dir llençar els diners; Catalunya no és un poble pacífic; estudiar no obre portes i la immersió lingüística no funciona, diguin què diguin membres mil·lennistes i de la generació X, que no són sinó còpies d’un passat que ens amenaça amb el llegat autonomista, gradualista, capitalista i possibilista que semblava que trencàvem, però encara no.