El llarg procés

Com que la primera funció d’un títol és ser atractiu i provocar ganes de llegir, agafo aquest mateix del celebrat (sobretot entre les glòries del que antany se’n deia el catalanisme d’esquerres) llibre de Jordi Amat sobre cultura i política en la Catalunya contemporània. Ja vaig avançar fa uns dies ací mateix unes certes discrepàncies amb la seva perspectiva. Si ara hi torno és perquè vaig fer curt, en allò que hi deia, en concret, del seu mateix títol. Ara, tal com va el procés, és un cert indici. Perquè el fil argumental que recorre el llibre és que l’actual sobiranisme ha anat creixent ‘a sobre d’una memòria que es desdibuixa’.

Potser la memòria que es desdibuixa és la memòria de l’herència del pujolisme, la nostra pols, la nostra cendra, les nostres ruïnes? En el llibre, no hi surt enlloc la ‘confessió’ del 2013. Però el títol diu que el lector arribarà al 2014.

Jordi Amat em mereix respecte com a crític cultural, torno a dir-ho, o sigui que vull creure que ha estat cosa editorial el fet que el llibre es vengui com una anàlisi que va del segon any de la guerra, 1937, fins a l’any del tricentenari, 2014. Però només cal mirar l’índex per veure que la promesa no és certa. Així ho va advertir, com si fos el nen del conte del vestit de l’emperador, una amiga un dia a casa mentre uns altres dos amics discutien amb fervor, l’un admirant el volum, l’altre negant-li uns quants valors, i jo escoltava. Ens vam quedar tots parats. Però si se n’ha parlat tant, a la premsa ‘seriosa’. Com és que ningú no ho diu? Caram, quin frau. Però, mira, sembla que no hi fa res. Ben al contrari. No sé quantes edicions se n’han fet (l’enhorabona, que no passa gaire sovint amb un text de crítica político-cultural). Si hem d’exagerar, fem-ho, que ens hi juguem molt. Ja ho diu la dita periodística clàssica: que la veritat no t’espatlli un bon titular. Congratulacions a l’editor.

Jordi Amat acaba la seva sostinguda anàlisi el 1980, amb un apèndix que posa negre sobre blanc amb una certa audàcia les peripècies entre convergents i socialistes a partir del 1992 que van obrir la possibilitat que el pujolisme, el projecte nacionalista imperant, caduqués. Parla de les elits polítiques, com si la cultura vertaderament els pertanyés a elles i a ningú més. Si no parla del sisme causat per la confessió del president corrupte, tampoc no ho fa dels tripartits. Ni dels moviments autogestionaris en paral·lel, el sobiranista l’un, el del 15-M l’altre, ni menys encara dels seus encreuaments. Per què ho hauria de fer? En realitat el seu arc analític no ho inclou, insisteixo que s’acaba el 1980, i així s’hauria de llegir aquest llibre. Tots hi sortiríem guanyant. Si no, la cosa pot semblar una mica massa un espectacle.

Així, com si res, l’apèndix acaba fent una altra trampa, referint-se de passada a declaracions d’algun personatge el 2013 que serveixen per a reblar la tesi i donar versemblança al títol. És allò del ‘tu ja m’entens’. Doncs no, Amat: no s’entén.

Aquestes últimes pàgines, les de l’apèndix titulat ‘Matar el Cobi’, desenvolupen el text publicat al suplement cultural de La Vanguardia el 19 de juny de 2013. Un mes i pocs dies abans de la confessió pujoliana, ves per on. El podeu llegir ací. Amat arribava així fins el 1999, per afirmar que ‘la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi de la fi del període de reformulació [del maragallisme]. Potser caldria entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per fugir d’aquell carreró sense sortida. Les converses entre Maragall i Carod, que es van començar a freqüentar llavors, ja treballarien un altre paradigma. Un dels costos de l’operació, tot i que els implicats no puguin profetitzar-ho, seria que Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. A sobre d’una memòria que es desdibuixa creix el nou sobiranisme.’

Que n’han passat de coses, des d’aleshores. Uf. Des d’aquí emplaço ben cordialment Jordi Amat a acabar el seu llibre com toca, seguint el propi títol, ‘El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)’. Sense deixar-se tantes coses ni tanta gent. Entomant també el que estic segura que l’apassiona com a historiador cultural i polític: què ha fet, seguint el mateix fil argumental, que estiguem tan lluny del 1999, de tantes coses que ens relata en les pàgines de l’actual volum? Com ho hem de pair, tot plegat, a parer seu i de tants noms que l’acompanyen (vegeu-ne els agraïments)? Perquè quan hi hagi nou govern, què? I les eleccions de demà al Regne d’Espanya, un altre què.