El límit de la repressió

Sembla possible que el govern central tracte d’il·legalitzar les CUP. Però tal i com es veu la situació d’ara mateix, possiblement un gest com aquest precipite el desenllaç inevitable del procés. La situació de l’Estat Espanyol em recorda el principi de “The Foundation” (La Fundació). La primera novel·la del cicle de les fundacions d’Isaac Asimov. Allà, un historiador i matemàtic es presenta al davant dels governants de l’Imperi Galàctic i els anuncia que la desintegració de l’Imperi és inevitable. I que, per a poder reconstruir-lo en menys segles, caldria reunir un grapat de savis a un planeta llunyà per tal de reunir tots els coneixements de la Humanitat. Ofesos, els governants l’amenacen amb tancar-lo o fer-lo desaparèixer. I aleshores, la seua resposta és fulminant: “Res del que vostès facen pot evitar el col·lapse de l’Imperi; però amb les seues actuacions el poden precipitar”. I, en efecte, el personatge, Hari Sheldon, aconsegueix la seua Fundació (i moltes més coses, però ací ja hauríeu de llegir la novel·la). Doncs això. El desenllaç del conflicte amb Catalunya és inevitable, però des de l’Altiplà, amb les seues actuacions maldestres, el poden agreujar. I força. Senzillament, cal continuar treballant per tindre enllestit el necessari per poder anar-se’n en un moment determinat. I millor prompte que tard. A tot estirar, al setembre… d’enguany.

No acabo de veure l’efecte que podria tenir, a no ser es contempli la possibilitat d’anar a eleccions.
Si fos així, entendria la maniobra: posaria a la resta de partits independentistes en el dilema de fer costat a la CUP (quina decepció si no ho fessin!) o aprofitar la seva absència per treure rèdit electoral. Una martingala com qualsevol altra per intentar engrandir l’escletxa entre els partits independentistes i afavorir el transvasament de vots cupaires a l’invent del senyor Domènech.
Sense eleccions en perspectiva, al meu entendre, no seria més que una fórmula per inhabilitar diputats independentistes a l’engròs, sense perdre temps en imputacions ni judicis. Però si ja en el cas de la senyora Forcadell sembla clar que farem com qui sent ploure, perquè hauria de ser diferent amb la resta dels parlamentaris? I si la imatge de la policia segrestant urnes ja seria nefasta, proporcionar la fotografia de la detenció de diputats dins un parlament democràtic sembla directament de suïcides.
Però bé, la faula de l’Escorpí i la Granota és una bona il·lustració de què coses tan mancades de sentit poden acabar passant.

Espanya creu que el que li va funcionar al Pais Basc també li funcionarà a Catalunya. Ja fa temps que ens apliquen recetes semblants sense tenur en compte que la situació és molt diferent. Es pensaven que Mas era Ibarretxe i que amb ell s’acabava tot. Error.
Aquí no hi ha violència i som almenys un 48% a favor de la independència i un 80% a favor del referèndum, Si sabem mantenir això fermament el temps que sigui necessari, Espanya no hi té res a fer. La ilegalització, encara que només fos de la CUP, seria el tret de sortida que justificaria que emprenguéssim el camí de la unilateralitat.

Els humans podem prendre decisions que vagin des de la irracionalitat més absoluta fins una racionalitat a ultrança desprovista de sentiments. Els extrems no són habituals però sí que hi ha exemples a la literatura (https://en.wikipedia.org/wiki/Kazohinia). Ara mateix no sabem com reaccionarà l’estat espanyol, i em sembla que ells mateixos tampoc no ho saben. El punt principal és si els pot arribar a agafar un atac de desesperació en veure que no poden aturar el camí de Catalunya cap a la independència.

Els antecedents històrics mostren que en les seves decisions sempre han tingut més pes les seves idees fixes que no pas el resultat d’una anàlisi mínimament racional de la situació. Si cauen del costat d’una repressió forassenyada, caldrà adelantar la desconnexió, especialment si el referèndum esdevé materialment impossible de celebrar.

L’estat espanyol pot ser moltes coses negatives contra Catalunya però té tota la força que configura un estat i la farà servir per intentar destruir el nostre esperit independentista, d’això no cal que n’hi hagi cap dubte, però el que no farà és fer servir la violència al màxim. És a dir, podran suprimir l’autonomia i declarar l’estat d’excepció, però no crec que comencin a posar els líders polítics i populars a la presó ni que els policies espanyols estiguin al carrer amb la voluntat de disparar a matar als possibles manifestants. Dic això perquè cal preveure tots els escenaris, també aquest, i tenir completament estudiat com haurà de ser la resposta política i cívica a l’agressió. Hem de suposar que els nostres representants polítics i de les entitats cíviques ja tenen parlat i previst cadascuna d’aquestes possibilitats. Altrament seria demencial per la nostra llibertat que això no estigués clar i anéssim a remolc de les seves atzagaiades. Ha de quedar clar que la iniciativa l’hem de portar nosaltres i segons la seva resposta actuar adequadament. I mentrestant i fins que sigui possible, acabar les estructures d’estat, acabar la llei de transitorietat jurídica i començar a dissenyar el referèndum. Es tractaria de tenir-ho tot a punt el més aviat millor per si de cas cal avançar esdeveniments.

És clar que els demòcrates hem d’estar atents als moviments repressius que pugui dur a terme l’estat i, naturalment refusar-los de forma pacífica. Ja hem vist com apliquen la seva llei per afavorir la seva posició (recordem el cas del Parlament d’Euskadi), no ens ha d’estranyar que pugui tornar a passar.

Però jo no viuria amb aquesta dèria, dia sí i dia també. A més a més, pel mateix motiu haurien de il·legalitzar a la majoria del Parlament i a les entitats que li donen suport. Llavors en aquest moment, la democràcia s’hauria esvaït.

Tampoc no crec que calgui provocar els espanyols, al que vull com bons veïns. Per molt que no agradin els seus símbols, els que no els sentin seus que els deixin estar, que és la millor manera de reclamar el mateix respecte per als símbols catalans.

Crec que cal defensar amb tota fermesa la democràcia i hem de fer veure que si la perdem a Catalunya també la perdran els espanyols, que ningú ho dubti. No seria la primera vegada.

Per tant, cal defensar el procediment democràtic per prendre les decisions, com ara el Referèndum, i una bona forma de fer-ho és explicar com volem que sigui la República Catalana, sense més dilacions.

Ara, també pot ser que les paraules de Anna Gabriel no siguin una altra cosa que una excusa per no aprovar els Pressupostos i posar pals a les rodes en el desenvolupament del Procés d’emancipació.

Ara, vaig el tema. Veig clar que aquesta possibilitat de la repressió de l’Estat, pot arribar a ésser la representació políticojudicial de la diferència hipersubtil que hi ha entre el sublim i el ridícul. I -em sembla que, hores d’ara, qualsevol que tingui dos dits de front ja se n’ha adonat- aquest govern no li fa pas gens ni mica d’angunia, que es vegi la forma tan destralera com tracta les subtilitats. És a dir, directes el ridicul. O, és que no era esgarrifosament, no ridícula, sinó esperpèntica de manera directa, l’amenaça margalliana de arrossegar-nos per l’espai?
Per altra banda, si la cosa s’arriba a fer hilarant -digueu-me, si axí ho desitjeu o sentiu, ingenu- fora bo que alguna personalitat política, o no, europea (tornem-hi amb Europa), es pronunciés d’aital forma que, a la Moncloa, més d’un i més d’una es possessin vermells.
Caldrà, doncs, estar a l’aguait.

Estic totalment d’acord amb que la repressió té un límit de viabilitat. Però estic sorprès de que les conseqüències triguin tant a girar-se amb rapidesa i facilitat sorprenent contra l’estat que practica aquesta repressió.

Serà que la societat Europea i mundial democràtica està adormida o descol·locada per la quantitat de problemes que els preocupen mes que els nostres?

Però en aquest cas s’equivoquen perquè el nostre problema és el seu problema si volen salvar la democràcia.

O és simplement que el descol·locat soc jo?

Almenys una bona notícia ja la tenim aquest any: ens enfrontem a un enemic tan poc preparat que costa de creure (tot i que per als nostres polítics aquests propers mesos seran duríssims). Crec que en realitat el que estem fent no ho havien contemplat mai. I ara que ja es veuen el capellà al quarto, reaccionen de la manera que saben: violentament, repressora i instintiva. L’antiintel·lectualisme que sempre ha estat la seva marca mai no és bo. Amb el que la llista de gent que s’han posat en contra (des de nosaltres a les cancelleries i ambaixades de mig món) és suficient per a posar-los en problemes. I recordem que ells solets s’han posat en la dantesca situació de deure més del 100% del PIB mentre es gastaven els nostres diners en AVEs i altres mandangues. Han viscut per damunt de les seves possibilitats, i ara els seus creditors volen cobrar. Crec que aquest 2017 ens divertirem…

Es veritat. El estado ezpaññol l’ha cagat de plé. La lluita per la llibertat de Catalunya, el estado l’ha convertida en una lluita més àmplial per la democràcia, més específica i complexa a Catalunya i més específicament antitotalitària a la resta d’Ezpaña. La qüestió que més els cou, evidentment, és l’independentisme català perquè sería actualment la ruïna econòmica i moral d’España. Al cap i a la fí, les exigències i les normes democràtiques les han anat torejant com els ha convingut, sense tenir respostes que els hagin molestat massa. Si el TC i els altres tribunals judicials haguèssin filat més prim, hauríen tingut molts més problèmes i haurien hagut d’oblidar alguns dels favors que han fet als seus amics i amos de més amunt, però, disposant de l’actual ceguesa judicial envers ells, les exigències democràtiques els resulten generament superables. En canvi, les deccissions repressores envers Catalunya els costen i cada vegada els costaràn més cares, i els resultaràn més comprometedores, més desprestigiadores i més reprobades. El estado ezpañol cada vegada sumica més testiculina i demostra una matèria gris més desgastada.

El més preocupant és que els partits no s’atreveixin a denunciar els milions d’abusos d’Espanya obertament.
La CUP només avisa del que preveu que pot passar sense sumar-ho a tot allò que ha fet durant segles España_Castella..
És fàcil denunciar la possibilitat de un abús. Es veu que és molt difícil denunciar la tirania i el anihilament sistemàtic.
España ha estat sempre un Estat tirànic i genocida cultural.

Callant com PDeCAT o Junts pel Si no es pot avançar gaire .
Només cremant Fotos del Borbó no es pot avançar gaire.

¿Ningú veu que el “derecho de conquista” ja dura quatre-cents anys?