El Liceu ens té abduïts

Barcelona viu abduïda pel Liceu. No per l’òpera, no ens confonguem, sinó pel Liceu, per la seva història, pel seu presumpte prestigi. És l’equipament cultural que menys controvèrsia pública suscita, tot i que, paradoxalment, és el que més diners públics rep. En els pressupostos de la Generalitat, el Liceu té una predominança històrica, per damunt del MNAC, per exemple. És normal aquesta prioritat, que triplica el que ocupa la segona posició? Tant que critiquem Espanya, allà els pressupostos dels museus o d’altres equipaments són infinitament superiors al Teatro Real (45 milions per al Prado, 36 per al Reina, 30 per a la Biblioteca Nacional, enfront dels 9 per a la sala operística madrilenya), potser perquè valoren les institucions que patrimonialitzen la cultura més que no pas aquelles que només es dediquen a difondre-la. Aquí, però, sembla que el Liceu no es pugui posar sobre la taula del debat.

La cosa ve de lluny. Quan el Liceu es va cremar, per segona vegada, el 31 de gener de 1994, hi va haver força veus (entre les quals recordo la de l’arquitecte Òscar Tusquets) que van apuntar la possibilitat que el nou edifici es construís fora de la Rambla. Es tractava de tenir un teatre modern, en un nou emplaçament o de fer una restauració arqueològica de l’edifici que s’havia cremat? Ja sabem que els polítics van escollir la segona opció, una remodelació d’aparador, una restauració ‘kitsch’, en una línia que lligava amb l’esperit d’aquella operació cosmètica que es va dir ‘Barcelona, posa’t guapa’, que ha arrelat en una certa manera d’entendre la ciutat. Els costos d’aquella decisió van ser molt superiors a haver construït un edifici de nova planta en un lloc diferent. Però totes les forces polítiques volien preservar la història de l’edifici, encara que algunes, les progressistes, haurien d’haver explicat la contradicció ideològica que això implicava. Eduardo Mendoza, per exemple, escrivia en aquells moments que ‘afirmar que el Liceu va ser un reducte franquista és quedar-se curt: va ser en bona part la burgesia que freqüentava el Liceu la que va finançar les bombes que les forces franquistes varen llançar sobre Barcelona i sobre la resta d’Espanya’.

Vivim abduïts pel Liceu, no per l’òpera, hi insisteixo. Sempre he trobat estrany i, ho confesso, m’ha indignat que l’opinió pública es queixi amb raó que als museus de Barcelona no es puguin veure grans exposicions, que el MNAC no pugui fer adquisicions de peces rellevants per a la seva (que és la nostra) col·lecció, però que ningú no gosi preguntar, només preguntar, si és lògic que les administracions públiques validin aquesta institució (recordeu que el 2014 va estar a punt de fer suspensió de pagaments i que el govern espanyol va injectar-hi diners) per damunt d’altres sense justificar-ho. Només l’abducció global pot explicar que, en aquest estat de coses, l’ajuntament d’Ada Colau decidís de renunciar a la llotja que tenien reservats els regidors, empleats municipals o ‘convidats il·lustres’ i que, en comptes d’aplaudir l’acció, hi hagués opinions que critiquessin l’acció.

Precisament, no fa gaires setmanes, Jordi Cabré s’atrevia a dir sobre aquesta decisió que ‘no anar a la llotja del Liceu és una actitud profundament elitista’. Sembla un acudit sense gràcia, sobretot que ho digui ell. Cabré va ser director general de Promoció i Cooperació Cultural amb Ferran Mascarell, va participar directament, per tant, en aquella política cultural que reclamava als artistes que, en comptes de subvencions, fessin projectes que poguessin sobreviure per ells mateixos. Però, ves per on, quan es toca el Liceu, això ja no cal complir-ho. Preguntar no fa mal. Cal subvencionar aquell teatre, amb uns preus d’entrada desorbitats tot i les ajudes que rep? Uns preus que pugen dels cent euros, que arriben als dos-cents i que per dessota d’aquestes quantitats, de vegades, pot ser que escoltis, però que no vegis res; cosa que en un edifici nou no hauria passat, per cert. Aquella llotja que l’ajuntament pagava al Liceu costava cada any 108.000 euros. Colau va dir que era ‘un privilegi no justificable’. Hi estic d’acord.

No demano pas el tancament del Liceu. No sóc tan ximple. Només demano que ens alliberem d’aquesta abducció generalitzada i que puguem parlar-ne. No ens hem desprès del tot de la crosta elitista que el Liceu arrossegava abans de l’incendi del 94. Ens queixem dels preus irracionals dels esportistes, però ningú no diu res de la quantitat que cobren els cantants d’òpera famosos. A tall d’exemple: no oblideu la relació mel·líflua que Montserrat Caballé ha tingut amb el Liceu i llegim-la, ara, a la llum de la seva fortuna ‘andorrana’ i de la seva condemna recent. L’abducció contenia i conté brillants falsos, bijuteria barata, alguns ja ens ho havien advertit. Heu de saber que la Metropolitan Opera de Nova York té una taula fixa de pagaments per als cantants, no hi ha aquest tractament aristocràtic (i secretista) que es fa a l’empori barceloní. L’elitisme es troba en una altra vorera, amics.

Barcelona viu abduïda pel Liceu. No per l’òpera. Precisament per això seria bo que el món de la cultura i la societat en general contribuís a marcar prioritats. I una és l’òpera, sens dubte, i que aquest gènere musical i teatral arribi als més joves i que se socialitzi com més millor. L’òpera pot ser una prioritat, però el Liceu, aquest Liceu encarcarat, no. No sé si m’explico.