El lent renaixement de la llengua gitana a la península Ibèrica

En ocasió del Dia Internacional del Poble Gitano, avui volem fixar-nos en la seva llengua pròpia. Amb arrels indoiràniques i influències lingüístiques de les llengües dels territoris per on han passat històricament els gitanos, des de l’Índia fins a l’Europa occidental, el ‘rromanes’ és ben viu a la majoria de comunitats gitanes europees, cadascuna amb les seves variants. A la península Ibèrica, amb tot, la llengua es va perdre al segle XVIII, arran de les batudes antigitanes i la repressió de les autoritats contra aquest poble arribat a casa nostra fa sis-cents anys.

Tres segles després de la desaparició, i amb el caló com a únic i últim testimoni lingüístic, hi ha tímids intents de recuperar –malgrat la complexitat de la fita– aquesta llengua mil·lenària com un element més de la identitat gitana. En parlem amb el formador Pedro Casermeiro, membre de l’associació Rromane Siklǒvne del Bon Pastor de Barcelona i coordinador del Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya.

—Caló, romaní, romanò, rromanes…?
—Són coses diferents, sobretot entre caló i la resta de termes que has esmentat. ‘Rromanes’ és la paraula per a designar la llengua gitana en idioma romanò. ‘Romanò’ i ‘romaní’ són el masculí i el femení, és a dir, parlem de la llengua romaní i de l’idioma romanò. Tots tres termes fan referència, doncs, a la llengua que deriva del sànscrit i que prové de l’Índia. El romanò ha mantingut una morfologia i una gramàtica bastant semblant en tots els països d’Europa amb presència gitana, i sols presenta alguns canvis lèxics entre dialectes. Com que el romanò no s’ha escrit fins fa ben poc, a cada país on s’han establert els gitanos han rebut la influència lèxica de les llengües locals. Però les variants continuen mantenint una mateixa base gramatical.

—I el caló?
—El caló de la península Ibèrica en comptes de conservar la gramàtica i la morfologia de la llengua, n’ha conservat una part del lèxic. Les arrels de les paraules del caló són del romanò, i els morfemes de les llengües peninsulars, sobretot el castellà, el català i l’èuscar. El caló, com ha passat amb la llengua romaní, s’ha trobat influït a cada territori per l’idioma que s’hi parla. El caló de Catalunya s’ha trobat influït pel català; el caló de Castella, pel castellà; i el caló del País Basc, per l’èuscar. I en realitat són força diferenciats entre si. Per exemple, la fonètica del caló de Catalunya és molt més semblant a la del romanò original, i el caló de Castella segueix molt la fonètica castellana. És una cosa incomprensible per als gitanos d’uns altres països, que han fet just l’inrevés: conservar la gramàtica i la morfologia, i afegir en canvi algun element lèxic d’uns altres idiomes.

—Però ara hi ha intents a la península Ibèrica de recuperar la llengua gitana, oi?
—A Catalunya, el Pla Integral del Poble Gitano va començar fa uns quants anys a mirar de recuperar el romanò en la versió estàndard. Es parteix d’un intent d’estandardització de l’idioma que es va fer els anys 1990 i que a poc a poc no sé si ha guanyat gaire força, però si més no als països on la llengua es va perdre es recorre a aquest estàndard impulsat per Marcel Courthiade, professor de l’Institut de Llengües i Cultures Orientals de París. En va fer una norma comuna i un alfabet, però no es gaire reconegut perquè a cada país hi ha el seu dialecte i els seus parlants, i veuen aquesta estandardització com una cosa artificial, com realment és. A nosaltres, que no tenim la llengua viva, sí que ens sembla bé. Intentem recuperar el romanò en la versió estandarditzada.

—A partir del caló?
—No ben bé. De fet, hi ha posicions diverses: hi ha gent que vol promoure el caló i hi ha gent que volem promoure el romanò. Cadascú amb els seus arguments. En el meu cas i d’un grup de nois que fem formació a infants, volem ensenyar la llengua romaní, però partim de les paraules que els nens ja saben del caló, que han pogut escoltar dels avis, perquè vegin sentit a aprendre l’idioma. Volem que vegin que el romanò sí que té a veure amb els gitanos, malgrat la gran distància gramatical.

—De quina manera s’ensenya la llengua, a casa nostra?
—Ara mateix a la nostra associació, Rromane Siklǒvne, funcionem amb petits cursets d’iniciació. Jo, personalment, solc fer cursos per a escoles. Primer ho vaig intentar amb adults, però els costa molt més. Perquè es tracta de començar un idioma nou que gramaticalment és més complicat que l’alemany, per exemple, amb un munt de declinacions. Per això els adults, normalment gent no acostumada a estudiar, quan arriben a un determinat moment que ja exigeix una certa complicació, es desanimen i ho deixen. Amb els nens hi ha un altre tipus de facilitat i de voluntat. Com que són pocs els recursos que hi ha ara mateix per a l’ensenyament, gent com jo hem decidit de centrar tots els esforços en els infants i que siguin ells que ajudin a capgirar la situació.

—Hi ha més iniciatives?
—Fins ara et parlava de les entitats que treballem amb el pla integral, però hi ha associacions i persones que també fan formació per la seva banda i amb els seus criteris. Per exemple, sé que també hi ha grups a WhatsApp on es van fent algunes lliçons i s’intercanvien coses. Diguem que de moment és poc organitzat i estructurat, l’ensenyament de la llengua gitana, i cadascú intenta fer què pot. N’hi ha que treballem entorn del pla integral i n’hi ha que no, però que han après el romanò per motivació personal i intenten ensenyar-lo d’alguna manera.

—Com us vau formar, els professors actuals?
—Això va començar fa uns vuit anys amb una formació de formadors. Venia fins a Barcelona un noi de Madrid, Carlos Muñoz, un dels gitanos espanyols que parla més bé la llengua. En realitat n’hi ha dos, d’experts. L’altre és Nicolás Jiménez, d’Alacant, antropòleg i gran coneixedor de la llengua, amb molta base acadèmica. Muñoz, en canvi, no té estudis: és una persona que se’n va anar a voltar per Europa a conviure amb comunitats gitanes, on va aprendre l’idioma. Vam posar-nos en contacte amb ell i venia cada setmana, el dilluns, durant quatre anys o més a fer formació. D’aquí va sortir un grup de persones, mitja dotzena, lligades al pla integral, que hem estat les que hem mirat de fer formacions més bàsiques, inicials, aquí al territori.

—Al costat dels nous parlants, al nostre país també hi ha molts gitanos de l’est que ja el parlen, oi?
—En efecte, la majoria dels gitanos de l’est arribats aquí són romanesos i parlen el dialecte calderash, el seu idioma matern. Nosaltres intentem ensenyar i aprendre l’idioma estàndard, però hi ha força intercomunicació. De fet, aquí també hi ha gent més partidària d’ensenyar el calderash, perquè consideren que és l’idioma que podrem fer servir i compartir més. Hi ha molta diversitat d’opinions. Ens trobem en un moment d’una certa ebullició i a la millor d’aquí a dos anys o tres s’acaba forjant alguna cosa.

—Com la viuen, els infants, l’experiència d’aprendre una llengua tan diferent?
—Ho veuen i viuen amb ànim i il·lusió. Els costa, però alhora desenvolupen un sentit d’identitat entorn de la llengua, cosa que els seus pares no van poder fer.

—…per cert, als cursos també hi ha nens no gitanos?
—Sí que ha passat, en el meu cas. Jo faig activitats extraescolars amb la meva entitat a nens gitanos, però no exclusivament: obrim la porta a tothom. I, per exemple, he tingut nens de l’Argentina estudiant romanò, en una de les nostres activitats amb esplais. I ho assumien bé i amb tota naturalitat.

—I els adults, quina relació mantenen amb la llengua?
—La tenen al cap, però no fan el pas d’aprendre-la. Entre els gitanos adults, parlen caló i nosaltres no recuperem el caló, sinó l’idioma romanò, que solen veure com una cosa abstracta: ‘Llengua romaní, de què em parles?’ Hi ha distanciament, entre una generació de persones que literalment no sabia ni que existia un idioma gitano. Carlos Muñoz, que ara el parla perfectament, explica que va tenir des de petit una gran motivació per a aprendre el caló i que el practicava molt. I quan Marcel Courthiade el va convidar a una formació a França amb més gitanos, se n’hi va anar pensant que parlant tant el caló ja se’n sortiria. I es va adonar que ningú no l’entenia, en caló, perquè no sabia que existia l’idioma romanò.

I això és el que passa: la gent no sap que existeix, sols sap que hi ha el caló. De vegades a alguns pares els dic que els seus fills aprenen romanò i em responen: ‘Ah sí, el caló, el caló antic.’ Els cau molt lluny, aquesta llengua, no ho entenen. Però ara sí que hi ha una nova generació que ja sap que hi ha un idioma, que és el que parlen els gitanos de tot el món. El fet que tinguem migració gitana de l’est i que el parlin també ajuda a fer visible l’existència d’aquesta llengua. Els nens, per la seva banda, sí que l’assumeixen des d’una altra perspectiva, amb un altre coneixement.

—Què aporta, aprendre la llengua gitana?
—En el terreny laboral, no obre cap porta. És més aviat la satisfacció cultural i identitària de parlar el teu idioma, que era antigament el de la teva família i que es va perdre per un seguit d’abusos culturals i socials. També aporta la il·lusió de poder comunicar-te amb gitanos d’uns altres països.

—Ho heu experimentat, personalment?
—Sí, de fet jo també vaig voler aprendre’l quan vaig començar a viatjar i a conèixer gitanos de fora, que em deien literalment: ‘Com pots dir que ets gitano si no parles gitano?’ I era veritat. M’hi vaig interessar i vaig començar a estudiar-lo pel meu compte, vaig fer la formació amb el pla integral i l’he practicat amb els gitanos de fora, dins el moviment associatiu juvenil europeu.