10.12.2018 - 21:50
Encara no un any després d’aquella victòria extraordinària del 21-D, una victòria que no lloarem mai prou, la vaga de fam i la constitució del Consell de la República han canviat el to del país. També l’èxit de Vox a Andalusia, difícil de pair, i les mobilitzacions que comencen a sovintejar, ADIC i CDR cada dia, els CDR tallant la AP-7 o obrint barreres, els estudiants del Liceu plantant-se davant Valls… Fins i tot aquest incomprensible debat sobre la via eslovena, que només serveix per a posar en relleu com n’arriben a ser, d’inconsistents, els unionistes, quin poc gruix intel·lectual i moral estan disposats a assumir.
Amb les unes coses i les altres, un any després, el Principat va recuperant el to de l’enfrontament amb l’estat espanyol mentre l’estat espanyol s’enfonsa més i més en la seua misèria política. Espanya és avui clarament un país ingovernable, a mercè del franquisme polític. I que ja no sap què fer.
Aquella dona que es va encreuar altivament amb la meua família quan anàvem a votar sí que ho sabia: volia esborrar-nos del seu món. L’estat s’ho va jugar tot a la victòria de Ciutadans, a una presidència de la Generalitat en mans d’Inés Arrimadas que no arribarà mai. I la desorientació posterior va ser total i absoluta. Oimés quan les circumstàncies han portat tothom a haver-se de treure la careta. El 21-D Ciutadans volia aparentar que era un partit si més no de centre. Ara ja no s’ho creu ningú, això, i ha de prendre una decisió que els enfonsarà, facen què facen. Si Ciutadans pacta amb Vox ja no podrà enganyar ningú mai més. Si no pacta amb Vox els seus votants no li ho perdonaran mai.
Els catalans tenim una mirada hipercrítica sobre nosaltres mateixos. Personalment, crec que això és molt bo, però a voltes ens emboira la vista. Tots els problemes que té al davant el moviment independentista no són res comparats amb els que té l’estat espanyol per culpa de l’acció del moviment independentista. La divisió interna i el conformisme davant la repressió són dos problemes greus que té i que tindrà l’independentisme. Però ara mateix la qüestió ja no és aquesta, sinó com aconseguirà Espanya d’eixir del forat on s’ha ficat. I quines conseqüències tindrà.
El govern espanyol pretén reunir-se a Barcelona el 21 de desembre, un any més tard, dia per dia, de les eleccions imposades pel 155. És evident que això és una provocació. I el país no sembla disposat a deixar-la passar. Les convocatòries són variades i no totes gaire clares, però a hores d’ara ja sembla indiscutible que la resposta del carrer serà important. I amb el clima incendiari que els mitjans unionistes va creant, això menarà a una situació políticament extrema que no tinc clar que Pedro Sánchez puga superar. La dreta, unida, de Vox al PP, reclamarà duresa, ja en demana. I que es torne a aplicar el 155. I què farà el PSOE? Ahir ja hi havia socialistes que defensaven de tornar a dissoldre el parlament i a destituir el govern, un altre colp d’estat un any i dos mesos després de l’anterior.
Si no ho fan es trobaran amb una pressió immensa i ells tenen una minoria que els inhabilita per a tot. La vida serà un infern per a Pedro Sánchez a Madrid i el franquisme creixerà exponencialment, segurament fent miques les eleccions europees i autonòmiques de maig. I si ho fan, si apliquen per segona vegada el 155, l’estat ja quedarà completament desqualificat, cap diferència entre Rajoy i Sánchez, entre PP i PSOE, cap pastanaga a oferir als catalans per a frenar allò que és inevitable. Amb l’afegit que ara ja saben que no serveix de gran cosa aplicar el 155. Ara haurien d’impedir unes eleccions perquè saben que les tornaria a guanyar l’independentisme i que a final del 2020, tirant llarg, en trobaríem per tercera vegada en la mateixa situació.
