17.03.2021 - 21:50
Fa uns quants anys Vicent Pitarch va fer famosa aquella frase que deia que la diferència entre el País Valencià i el Principat és que al sud hi ha un bon grapat de blaveros mentre que a la Catalunya de les quatre províncies, de blavero n’és tothom. La frase, tan provocadora com afinada, remarcava un fet que, si bé és veritat que s’ha corregit un poc darrerament, essencialment continua viu: la gent del Principat compta molt poc amb la resta del país. Amb la resta dels Països Catalans. Hi compta tan poc, de fet, que ni quan hauria de tenir un interès propi a fer-ho, no se’n preocupa.
Aquests mesos crida particularment l’atenció aquest poc interès del govern català per a atendre l’enuig justificadíssim que hi ha a Andorra, un malestar generalitzat que ha anat creixent a costa de les mesures de confinament. Andorra ha reclamat ara i adés de ser considerada a efectes sanitaris com si formàs part de Catalunya per facilitar la mobilitat natural que sempre hi ha hagut entre l’estat català dels Pirineus i l’autonomia espanyola que porta el nom de Catalunya. Evidentment, Andorra ho demana perquè li convé, especialment pel turisme, però també per tot un seguit de dificultats generals que la pandèmia origina inevitablement en un territori tancat, confinat ja geogràficament d’entrada, com és l’andorrà. I sobre la reacció de la Generalitat a aquestes demandes la millor cosa que se’n pot dir és que ha estat erràtica. I la pitjor, que ha estat d’un menysteniment que ha vorejat la mala educació.
Sobretot perquè no diem que s’hagen atès o no les propostes andorranes, que evidentment s’han de discutir. Sinó que diem que el govern andorrà ha estat tractat amb una enorme displicència, en alguns moments amb gests que s’han acostat massa a una humiliació ben innecessària.
Fa pocs dies els nostres col·legues del Diari d’Andorra, el gran mitjà escrit de les valls, publicaven aquest dur editorial titulat “Insolidaritat catalana”, en què afirmaven, dolguts: “Els vincles històrics i els lligams familiars, socials i econòmics i culturals entre Andorra i Catalunya ens fan mereixedors d’un tracte millor per part de la Generalitat. Mantenir les restriccions de mobilitat, una decisió difícilment justificable des de la perspectiva sanitària quan s’obre als catalans, suposa un nou cop per a l’economia andorrana i evidencia escassa sensibilitat i generositat quan la solidaritat és més necessària que mai.” I el mateix govern andorrà, mossegant-se diplomàticament la llengua, palesava la seua sorpresa monumental per haver trobat més col·laboració, empatia i comprensió en les jacobines autoritats franceses –que d’ençà del primer de març han relaxat les condicions per a viatjar a Andorra des de Catalunya Nord i l’Arieja– que no pas de les de la Generalitat.
El sentiment que s’hi expressa, tant en l’editorial del diari com en les paraules del govern, és preocupant i a parer meu més que justificat, però no solament des de la perspectiva andorrana. També des de la perspectiva nacional catalana –aquesta que VilaWeb sempre reivindica.
Perquè això no és un problema simplement pràctic, sense cap més implicació, i que es puga resoldre amb intercanvis de favors freds. No. Ni és correcte fer xantatge demanant que en canvi d’això els uns o els altres facen açò o allò. No. Una mirada simplement utilitarista com aquesta seria, és, un gran error, especialment des de l’independentisme. I ho dic precisament atenent el fet que el govern de la Generalitat se’n reclama.
Andorra és un estat independent, reconegut a l’ONU i amb presència en tots els organismes mundials. De fet, és l’únic estat independent, ara per ara, d’allò que cada vegada m’agrada més d’anomenar “el país del català”. I per tant la seua força, les seues capacitats i el seu interès, fins i tot el seu simbolisme a l’hora de projectar al món allò que som tots plegats, són tan i tan determinats per al conjunt que necessàriament haurien de ser objecte d’una política especialment atenta, pròxima i curosa de la Generalitat de Catalunya. Perquè és així que et comportes amb la que és, també, la teua gent. I evidentment, sí, també perquè sumant energies i construint una relació de confiança que ara no existeix hi hauria una gran quantitat de camps en què Catalunya i Andorra multiplicarien. De la mateixa manera que sumant energies la Catalunya del Nord i la del Sud han multiplicat, i és ben visible com hi hem eixit guanyant tots.
Espere, parlant d’aquesta situació concreta que vivim, que el nou govern de la Generalitat reflexione i canvie d’actitud. I que tracte les autoritats andorranes no solament amb el respecte que mereixen pel que són sinó una mica millor i tot. Per elles, per la seua dignitat institucional, però per nosaltres, tots, també.
